4. La història de l’home calb

Seguírem l’indi per un passadís sòrdid i vulgar, mal il·luminat i pitjor moblat, fins que arribà davant d’una porta situada a mà dreta, que obrí. Un fulgor de llum groga es precipità sobre nosaltres, i en el centre de la resplendor veiérem un home petit amb un front molt alt, un serrell de cabells vermells que li circumdava el cap i una calba lluent que emergia d’entre els cabells com el cim d’una muntanya d’entre uns avets. Es retorçava les mans, i els seus trets facials no paraven d’estremir-se… ara somreia, ara corrugava les celles, però sense reposar ni un moment. La natura l’havia dotat d’un llavi penjant i d’un rengle massa visible de dents grogues i irregulars, que ell s’esforçava lleument per dissimular tot passant-se constantment la mà per la part inferior de la cara. Malgrat la seva manifesta calba, donava la impressió de ser jove. De fet, tot just acabava de fer la trentena.

—El vostre servidor, Miss Morstan —no deixava de repetir, amb una veu prima però forta—. El vostre servidor, cavallers. Us prego que passeu al meu humil santuari. Un lloc petit, senyoreta, però decorat al meu gust. Un oasi d’art en el palès desert del Londres meridional.

Tots estàvem astorats per l’aspecte de l’habitació a la qual ens invitava a entrar. En aquella miserable casa, resultava tan incongruent com un diamant de primera qualitat dins un estoig de llautó. Les cortines i tapissos més rics i luxosos cobrien les parets i es cargolaven aquí i allà per tal de mostrar algunes pintures ricament emmarcades o gerros orientals. La catifa era de color d’ambre i negra, tan suau i tan gruixuda que els peus s’hi enfonsaven plàcidament, com en un llit de molsa. Dues grans pells de tigre esteses sobre la catifa, així com un enorme narguil que descansava sobre una estora, en un racó, augmentaven la suggestió del luxe oriental. Una làmpada en forma de colom d’argent penjava d’un gairebé invisible fil d’or, al bell mig de la cambra. Mentre cremava, omplia l’atmosfera d’una subtil i aromàtica olor.

—Mr. Thaddeus Sholto —digué l’homenet, sense deixar d’estremir-se i somriure—. Així és com em dic. Vós sou Miss Morstan, naturalment. I aquests cavallers…

—Mr. Sherlock Holmes i el doctor Watson.

—Un doctor, eh? —exclamà l’home, molt excitat—. Heu portat el vostre estetoscopi? Us podria demanar un favor, si sou tan amable? Em preocupa molt la meva vàlvula mitral. De l’aòrtica me’n refio, però m’agradaria de conèixer la vostra opinió sobre la mitral.

Li vaig auscultar el cor, tal com m’havia demanat, però no hi vaig trobar res d’anormal, llevat que era presa d’una por terrible, ja que tremolava de cap a peus.

—Sembla normal —vaig dir—. No teniu pas per què passar ànsia.

—Disculpeu la meva inquietud, Miss Morstan —digué amb desimboltura—. Sóc un gran sofrent, i durant molt de temps he abrigat temors sobre aquesta vàlvula. M’alegra de saber que són injustificats. Si el vostre pare, Miss Morstan, s’hagués estat de fatigar el seu cor, a hores d’ara encara seria viu.

Vaig estar a punt d’inflar-li els morros, a aquell home, de tant com em violentà aquesta brusca i cruel referència a un tema tan delicat. Miss Morstan s’assegué, amb la cara pàl·lida.

—Ja pressentia jo que era mort —exclamà.

—Us en puc donar tots els detalls —anuncià l’home—, i és més, us puc fer justícia, i us diré tot allò que el germà Bartholomew pugui saber. M’alegra que els vostres amics siguin aquí, no solament en qualitat d’escorta, sinó també com a testimonis del que faré i diré. Tots tres podem presentar un front valent davant el germà Bartholomew. Però hem de mantenir allunyats els intrusos… policies o oficials. Ho podem resoldre tot satisfactòriament per nosaltres mateixos, sense interferències. Res no molestaria més el germà Bartholomew que qualsevol publicitat.

S’assegué en un sofà baix i ens esguardà inquisidorament, parpellejant, amb uns ulls blaus i llagrimosos.

—Per la meva banda —intervingué en Holmes—, res del que digueu sortirà dels meus llavis.

Jo vaig assentir amb el cap per tal de demostrar conformitat.

—Això està bé! Això està bé! —exclamà l’home—. Us puc oferir una copa de Chianti, Miss Morstan? O bé de Tokay? No tinc cap altre vi. Voleu que destapi un flascó? No? Bé, doncs, confio que no us molesti el fum del tabac, ni la balsàmica olor del tabac oriental. Estic un pèl nerviós, i en el meu narguil hi trobo un valuós sedant.

Aplicà un ciri al recipient, i el fum bombollejà alegrement en travessar l’aigua de roses. Tots tres ens vàrem asseure en semicercle, amb el cap avançat i el mentó sobre les mans, mentre que el petit individu tremolós, amb el seu cap alt i brillant, fumava, inquiet, al mig.

—Quan em vaig decidir a tenir aquesta xerrada amb vós —explicà—, us hauria donat la meva adreça, però temia que desatenguéssiu la meva petició i us féssiu acompanyar de gent desagradable. Així que em vaig prendre la llibertat de concertar una cita de tal manera que el meu criat Williams us pogués veure prèviament. Confio cegament en la seva discreció, i ell tenia ordres de deixar-ho tot en el cas de quedar insatisfet. Disculpeu-me per aquestes precaucions, però sóc home de gustos una mica reservats i m’atreviria a dir refinats, i no trobo res més antiestètic que un policia. Tinc una aprensió natural a qualsevol forma de materialisme cru. Rarament tinc contactes amb gent grollera. Visc, com veieu, envoltat d’un clima de certa elegància. El paisatge és un Corot autèntic, i, per bé que un expert podria abrigar algun dubte respecte a aquest Salvator Rosa, no és tal el cas del Bouguereau. Tinc predilecció per l’escola francesa moderna.

—Disculpeu-me, Mr. Sholto —l’interrompé Miss Morstan—, però sóc aquí per tal d’assabentar-me d’alguna cosa que vós desitjàveu de confiar-me. És molt tard, i m’agradaria que l’entrevista fos el més breu possible.

—En el millor dels casos, ens costarà una mica de temps —replicà ell—, perquè haurem d’anar a Norwood a visitar el germà Bartholomew. Hi anirem tots plegats i miraré de treure el que puguem al germà Bartholomew. Està molt enfadat amb mi per haver seguit el camí que em semblava correcte. Anit vaig tenir algunes paraules fortes amb ell. No us podeu ni imaginar quin individu més terrible resulta quan està enfadat.

—Si hem d’anar a Norwood, potser fóra millor que ens hi poséssim tot seguit —em vaig atrevir a suggerir.

Ell es posà a riure fins que les orelles li esdevingueren vermelles.

—Això és amb prou feines possible —exclamà—. No sé què diria ell si us portava allí tan de sobte. No, cal que us prepari tot mostrant-vos com podem restar units. En primer lloc, us he de dir que hi ha alguns aspectes del tema que jo mateix ignoro. Tan sols us puc exposar els fets que conec:

»El meu pare era, com haureu endevinat, el major John Sholto, oficial de l’exèrcit de l’Índia. Es retirà uns onze anys enrere i vingué a viure a l’hostal Pondicherry, a Upper Norwood. Havia prosperat, a l’Índia, i portà amb ell una considerable suma de diners, una gran col·lecció de curiositats de valor i una colla de criats nadius. Amb aquests avantatges, es comprà una casa i visqué amb gran luxe. El meu germà bessó Bartholomew i jo érem els seus únics fills.

»Recordo molt bé la impressió que suscità la desaparició del capità Morstan. En llegírem els detalls a la premsa, i, sabedors que havia estat amic del nostre pare, discutírem el tema lliurement en presència seva. Ell acostumava d’afegir-se a les nostres especulacions sobre el que podia haver succeït. Ni per un moment vàrem sospitar que duia el secret amagat al pit, que de tots els homes només ell coneixia el destí de l’Arthur Morstan.

»Sabíem, però, que algun misteri, algun perill, amenaçava el nostre pare. Tenia molta por de sortir sol, i sempre utilitzava dos boxadors professionals com a conserges a l’hostal Pondicherry. En Williams, el que us ha portat fins aquí, n’era un. Ha estat campió d’Anglaterra dels pesos lleugers. El nostre pare mai no ens digué què era el que li feia por, però mostrava una manifesta aversió envers els homes amb cames de fusta. Una vegada fins i tot disparà contra un home amb una cama de fusta que resultà ser un innocent repartidor que atenia els encàrrecs. Vàrem haver de pagar una estimable suma per tal d’encobrir l’assumpte. El meu germà i jo tendíem a creure que tot era conseqüència d’una mania absurda del meu pare, fins que els esdeveniments s’ocuparen de fer-nos canviar d’opinió.

»Els primers dies del 1882, el meu pare rebé una carta de l’Índia que li produí una forta impressió. Estigué a punt de desmaiar-se sobre la taula de l’esmorzar quan obrí el sobre, i des d’aquell dia restà malalt fins a la seva mort. Mai no hem pogut esbrinar què deia la lletra, però vaig poder veure, quan ell la va treure, que era breu i escrita amb gargots. Ell havia patit durant molts anys d’una dilatada melsa, que aleshores empitjorà ràpidament, i cap al final d’abril se’ns digué que no hi havia esperança, i que desitjava adreçar-nos un últim missatge.

»Quan entràrem a la seva cambra, el veiérem semi-incorporat amb coixins, respirant fatigosament. Ens demanà que tanquéssim la porta i que ens situéssim un a cada costat del llit. Després, agafant-nos les mans, ens féu un llarg discurs amb una veu alterada per l’emoció i pel dolor. Provaré de transcriure-vos-el amb les seves pròpies paraules:

»—Hi ha només una cosa —va dir— que em preocupa en aquest moment suprem, i és com he tractat la pobra òrfena d’en Morstan. La maleïda cobdícia, que ha estat el meu pecat habitual durant tota la vida, l’ha privada del tresor, la meitat del qual almenys hauria d’ésser seu. I ni tan sols n’he gaudit jo mateix, tan cega i folla com és l’avarícia. El mer sentiment de la possessió m’ha estat tan car que no he pogut compartir-lo amb ningú més. Veieu aquell collaret de perles que hi ha al costat de l’ampolla de quinina? Doncs ni tan sols això m’he decidit a compartir, tot i que ho he separat amb la intenció d’enviar-l’hi. Vosaltres, fills meus, li donareu una part justa del tresor d’Agra, però no li envieu res, ni tan sols el collaret, abans que jo us deixi. Al capdavall, molts homes que es trobaven tan malament com jo han pogut refer-se.

»—Us explicaré com va morir en Morstan —continuà dient—. Durant molts anys havia patit del cor, però ho ocultava a tothom. Només jo ho sabia. A l’Índia, ell i jo, després d’una llarga sèrie de circumstàncies, ens apoderàrem d’un tresor considerable. El vaig portar a Anglaterra, i la mateixa nit de la seva arribada, en Morstan vingué a reclamar la seva part. Va venir a peu des de l’estació, i el va rebre el meu fidel Lal Chowdar, que ara és mort. En Morstan i jo teníem criteris diferents respecte a la divisió del tresor, i arribàrem a dir-nos coses fortes. En Morstan havia saltat de la cadira, presa de còlera, quan de sobte es posà la mà sobre el costat, el seu rostre s’enfosquí, va caure d’esquena i es tallà el cap amb l’angle de l’arca del tresor. Quan em vaig inclinar sobre seu vaig descobrir amb horror que era mort.

»—Durant una bona estona vaig restar mig desconcertat, preguntant-me què calia fer. El meu primer impuls fou, naturalment, de demanar ajut, però no podia deixar de pensar que m’acusarien d’assassinat. La seva mort en el decurs d’una discussió i el tall del cap em serien desfavorables. A més, no seria possible cap investigació oficial sense referir alguns detalls sobre el tresor, del qual m’interessava vivament de guardar el secret. Ell m’havia dit que ningú no sabia on havia estat. I no semblava existir cap raó per la qual algú hauria de saber-ho.

»—Estava encara considerant l’afer quan, en alçar els ulls, vaig veure el meu criat, en Lal Chowdar, a l’entrada. Entrà i tancà la porta amb clau. “No passeu pena, sahib”, digué, “ningú no sabrà que l’heu matat. Amaguem el cos i ningú no se n’adonarà”. “Jo no l’he matat”, vaig fer. En Lal Chowdar negà amb el cap i somrigué. “Ho he sentit tot, sahib”, va dir. “He sentit la vostra discussió i també el cop. Però tinc els llavis cosits. Tothom dorm, a la casa. Emportem-nos-el d’aquí”. Això acabà de decidir-me. Si ni el meu propi criat no creia en la meva innocència, quina esperança tenia davant de dotze botiguers folls a la tribuna del jurat? En Lal Chowdar i jo amagàrem el cos aquella mateixa nit, i al cap d’uns dies la Premsa de Londres no parlava de res més que de la misteriosa desaparició del capità Morstan. Pel que us dic, ja veieu que amb treballs se’m pot culpar de l’afer. El meu delicte resideix en el fet que no solament ocultàrem el cos, sinó també el tresor, i que em vaig quedar amb la part d’en Morstan a més de la meva. Per tant, desitjo que la restituïu. Apropeu les orelles als meus llavis. El tresor està amagat a…».

»Aleshores, un horrible canvi sobrevingué en la seva expressió. Els ulls fitaven amb fúria, la mandíbula caiguda, i cridà amb una veu que mai no podré oblidar: “Traieu-lo d’aquí! Per l’amor de Déu, traieu-lo d’aquí!” Tots dos ens tombàrem cap a la finestra que teníem darrere, on els seus ulls estaven clavats. Una cara ens mirava des de la foscor exterior. Poguérem veure la pal·lidesa del nas, apretat contra el vidre. Era un rostre amb barba i molts cabells, amb uns ulls salvatges i cruels i una expressió d’enèrgica malvolença. El meu germà i jo vàrem córrer cap a la finestra, però l’home havia fugit. Quan tornàrem al costat del nostre pare, tenia el cap decantat i el pols s’havia aturat.

»Aquella nit inspeccionàrem el jardí, però no trobàrem cap senyal de l’intrús tret d’una sola petjada visible al parterre de flors immediatament sota la finestra. A partir d’aquella única empremta, podíem haver pensat que aquella cara ferotge havia estat producte de la nostra imaginació. Tanmateix, aviat descobrirem una prova més palesa que teníem algun agent secret al voltant. Al matí, trobàrem la finestra de la cambra del meu pare oberta, els armaris ratllats i un paper esquinçat sobre el seu pit amb quatre paraules mal escrites: “El signe dels quatre”. Mai no hem sabut què significa aquesta frase ni qui podia ser el nostre visitant secret. Vàrem constatar que cap de les pertinences del meu pare no havia estat robada, per bé que tot estava capgirat. Naturalment, el meu germà i jo associàrem aquest estrany incident amb el temor que obsessionà el meu pare durant la seva vida, però continua essent tot un misteri per a nosaltres».

L’homenet deixà d’enraonar per tornar a encendre el narguil, i fumà pensarosament durant uns instants. Tots havíem estat escoltant, absorts, la seva extraordinària narració. Durant el breu relat de la mort del seu pare, Miss Morstan havia empal·lidit fins a tal punt, que per un moment vaig témer que es desmaiaria. Tanmateix, es reféu després de prendre’s un got d’aigua que jo li havia servit d’una ampolla de vidre de Venècia que hi havia sobre la taula. En Sherlock Holmes es reclinà a la seva cadira amb una expressió abstreta i les parpelles caigudes sobre els seus ulls brillants. Mentre me’l mirava, no podia deixar de pensar que aquell mateix dia s’havia estat queixant amargament de la vulgaritat de la vida. Teníem al davant un problema que posaria a prova la seva sagacitat en un grau màxim. Mr. Thaddeus Sholto ens mirava a tots amb una satisfacció òbvia per l’efecte que havia produït la seva història, i tot seguit continuà, entre les fumarades de la seva pipa enlairada:

—El meu germà i jo estàvem, com us podeu imaginar, molt excitats respecte del tresor del qual ens havia enraonat el nostre pare. Durant setmanes i mesos cavàrem arreu del jardí sense trobar-lo. Resultava terrible de pensar que l’amagatall era als seus mateixos llavis poc abans de morir. Podíem calcular l’esplendidesa de les riqueses desaparegudes a partir del collaret que n’havia apartat. A propòsit d’aquest collaret, el meu germà Bartholomew i jo tinguérem una petita discussió. Les perles eren, evidentment, d’un gran valor, i ell es resistia a repartir-les, ja que, en confiança, el meu germà ha heretat en certa mesura el defecte del meu pare. Opinava també que si repartíem el collaret podíem córrer el risc de suscitar xafarderies, la qual cosa ens portaria problemes. Tot el que vaig aconseguir fou de convèncer-lo perquè m’autoritzés a trobar l’adreça de Miss Morstan per tal d’enviar-li una perla per separat a intervals fixos i que així no pogués sentir-se mai desproveïda.

—Fou una actitud molt amable —digué la nostra companya seriosament—. Fou certament molt amable de la vostra part.

L’homenet féu un gest de desaprovació amb la mà.

—Nosaltres érem els vostres dipositaris —explicà—, així és com jo veia l’assumpte, encara que el germà Bartholomew no era del mateix parer. Estàvem carregats de diners i no en necessitàvem pas més. D’altra banda, hauria estat de molt mal gust el tractar una senyoreta d’una manera tan vil. «Le mauvais goût mène au crime». Els francesos saben expressar molt bé aquest tipus de coses. Les nostres diferències a propòsit d’aquest tema arribaren tan lluny, que fins i tot vaig decidir d’instal·lar-me pel meu compte, així que vaig deixar l’hostal Pondicherry en companyia del vell Khitmutgar i d’en Williams. Ahir, tanmateix, em vaig assabentar que havia succeït un fet d’extrema importància. El tresor ha aparegut. Em vaig posar en contacte immediatament amb Miss Morstan, i ara no ens queda sinó dirigir-nos a Norwood i reclamar la nostra part. Anit vaig exposar les meves intencions al germà Bartholomew, així que serem uns visitants, si no benvinguts, sí almenys esperats.

Mr. Thaddeus Sholto callà i es reclinà, crispat, al seu luxós sofà. Tots restàvem en silenci, pensant en el nou gir que havia pres el misteriós afer. En Holmes fou el primer a incorporar-se.

Heu actuat correctament, senyor, des del principi a la fi —digué—. És possible que us formulem algunes qüestions per tal de fer llum sobre tot allò que encara és fosc als vostres ulls. Però, tal com Miss Morstan ha observat abans, és tard, i fóra millor d’ocupar-nos del cas sense més dilació.

La nostra nova coneixença enrotllà pausadament el tub del seu narguil i tragué de darrere una cortina un enorme abric amb el coll i els punys d’astracan. Se’l cordà de dalt a baix, malgrat l’extrema xafogor de la nit, i completà el seu abillament amb un barret de pell de conill amb orelleres, per tal que no se li veiés sinó la cara, pàl·lida i tremoladissa.

—La meva salut és una mica fràgil —anuncià en sortir al passadís—. Estic condemnat a ésser un valetudinari.

El cotxe ens esperava a fora, i era evident que el nostre programa ja havia estat concertat, per tal com el cotxer arrencà molt de pressa. En Thaddeus Sholto xerrava sense aturador, amb una veu que s’alçava per sobre del sotragueig de les rodes.

—En Bartholomew és un xicot llest —digué—. Com us penseu que esbrinà on era el tresor? Havia arribat a la conclusió que es trobava en algun lloc tancat, així que regirà cada racó de la casa i prengué mides pertot, per tal que no quedés ni un centímetre sense explicació. Entre d’altres coses, descobrí que l’altura de l’edifici era de vint-i-dos metres, però en sumar les altures de totes les cambres per separat i fer els càlculs escaients per tal d’obtenir l’espai intermedi, no li sortiren més de vint-i-un metres. Hi havia un metre mancat de justificació, i només podia estar al cim de l’edifici. Consegüentment, practicà un forat a la llata i al sostre de guix de l’habitació més alta i accedí a unes golfes que havien estat tancades i desconegudes de tothom. Al bell mig descansava el tresor, sobre dues bigues. El baixà a través del forat, i allà és on el té. Estima el valor de les joies en no menys de mig milió de lliures esterlines.

En esmentar aquesta suma gegantesca, tots obrirem els ulls alhora. Miss Morstan, en el cas que defenséssim bé els seus interessos, passaria de ser una senzilla institutriu a l’hereva més rica d’Anglaterra. Segurament era un bon moment per a alegrar-se de la notícia en qualitat d’amic lleial; tanmateix, em sento avergonyit de confessar que vaig ser presa de l’egoisme i que el meu cor es féu tan pesant com el plom. Vaig balbucejar alguns mots vacil·lants i em vaig quedar tot abatut, amb el cap decantat, sord a la xerrameca del nostre nou conegut. Era clarament un hipocondríac, i jo era distretament conscient que estava exposant una sèrie interminable de símptomes i implorant informació sobre la composició i efectes d’innombrables remeis de curandero, alguns dels quals portava dins d’un estoig de pell guardat a la butxaca. Espero que no es recordi de cap de les respostes que li vaig donar aquella nit. En Holmes declara que em va sentir prevenir-lo contra el gran perill de prendre més de dues gotes d’oli de ricí, alhora que li recomanava grans dosis d’estricnina com a sedant. Sigui com sigui, em vaig sentir molt alleujat quan el cotxe s’aturà amb una sotragada i el cotxer saltà per obrir-nos la porta.

—Això, Miss Morstan, és l’hostal Pondicherry —anuncià Mr. Thaddeus Sholto mentre l’ajudava a baixar del cotxe.