14. Un parany per a Birdy Edwards

Tal i com McMurdo havia dit, la casa en la qual residia era força solitària i molt indicada per al crim que havien planejat. Es trobava al mateix límit de la vila, i bastant allunyada de la carretera. De no haver estat així, els conspiradors s’haurien limitat a fer sortir el seu home de casa seva i haurien buidat els carregadors dels seus revòlvers contra el seu cos, però en el cas que ens ocupa interessava esbrinar què era el que sabia, com ho havia descobert i quina informació havia enviat als seus superiors. Era possible també que fessin tard i que aquell individu ja hagués complert la seva tasca. Si això era cert, si més no els quedava el consol de venjar-se de l’home que havia desenvolupat aquella feina. En qualsevol cas, tots esperaven que el detectiu no hagués esbrinat encara res massa transcendent, ja que contràriament no s’hauria pas pres la pena d’escriure i transmetre una informació tan absurda com la que McMurdo assegurava haver-li facilitat. Estaven disposats a constatar tots els seus dubtes de llavis del propi detectiu. Una vegada l’haguessin atrapat, ja s’ho amanirien per tal de fer-lo enraonar. No seria pas el primer cop que haurien d’afrontar un testimoni no pas massa disposat a xerrar.

McMurdo es desplaçà fins a Hobson’s Patch, tal i com havia promès. Aquell matí, la policia semblava més interessada en ell del que ja era habitual, i el capità Marvin, el mateix que afirmava ser un vell conegut seu a Chicago, se li acostà per tal de parlar amb ell mentre esperava a l’estació. McMurdo es tombà i refusà d’enraonar-hi. A primera hora de la tarda, ja de retorn de la seva missió, anà a entrevistar-se amb McGinty a la Casa de la Unió.

—Vindrà —li digué.

—Magnífic! —exclamà McGinty. El gegant anava en mànigues de camisa, exhibint la seva àmplia armilla travessada per resplendents cadenes i segells, i un brillant espurnejant per entre el serrell de la seva embullada barba. La beguda i la política havien convertit el cap en un home tan ric com poderós. Consegüentment, més terrible li deuria haver semblat la imatge de la presó o de la forca que li havien dibuixat la nit anterior.

—Creieu que és molt, el que sap? —preguntà amb impaciència. McMurdo assentí amb pessimisme.

—Ja porta aquí un quant temps… sis setmanes, almenys. Sospito que no va fer cap aquí per tal d’admirar el paisatge. Si ha estat treballant durant tot aquest temps entre nosaltres, amb els calés de les companyies de ferrocarrils a la seva esquena, cal esperar que hagi obtingut resultats i per tant hagi transmès les informacions que ha anat aplegant.

—No hi ha cap home dèbil, a la lògia —bramà McGinty—. Tots són ferms com l’acer. I, tanmateix, tenim aquell gallina d’en Morris. Què en penseu, d’ell? Si hi ha algun home capaç de trair-nos, no pot ser sinó ell. Tinc la intenció d’enviar-li dos dels xicots, aquest mateix vespre, per tal que li acaronin les costelles i vegin què li poden treure.

—Bé, crec que no estaria de més —replicà McMurdo—. No puc pas negar que sento una certa simpatia envers en Morris, i em sabria greu que li fessin cap mal. He enraonat amb ell un parell de vegades sobre els assumptes de la lògia i, per bé que no veu pas les coses com vós o com jo, no m’ha donat mai la impressió que sigui un delator. Però, vaja, crec que no em pertoca d’ingerir-me entre ell i vós.

—Ja l’arreglaré jo, aquest vell del dimoni —digué en McGinty, entre improperis—. Ja el tinc fitxat des de fa un any.

—Bé, vós el deveu conèixer millor que no pas jo —comentà McMurdo—. Però, sigui el que sigui allò que voleu fer amb ell, haurà de ser demà, perquè ara ens hem de mantenir alerta fins que aconseguim de solucionar l’afer Pinkerton. Avui, més que mai, no ens podem pas permetre el luxe de deixar que la bòfia hi fiqui el nas.

—Teniu raó —reconegué McGinty—. A més, avui esbrinarem de boca del propi Birdy Edwards d’on ha tret aquests informes, encara que abans haguem d’arrencar-li el cor. Us ha donat la impressió d’ensumar que es tracta d’un parany?

McMurdo es posà a riure.

—Crec que l’he atacat pel seu flanc dèbil —digué—. És un home que, quan es posa a seguir qualsevol pista relacionada amb els Carreters, no la deixa fins a les últimes conseqüències. M’ha donat calés —McMurdo somrigué mentre mostrava un feix de bitllets—, i m’ha promès de donar-me’n més quan li ensenyi els documents.

—Quins documents?

—Bé, no n’hi ha pas cap, de document, però jo li he inflat el cap parlant-li d’estatuts, reglaments i formularis de sol·licitud d’ingrés. El molt babau espera poder arribar fins al fons de l’assumpte abans de marxar d’aquí.

—En això sí, que té raó —digué McGinty, amb expressió macabra—. No us ha preguntat per què no li heu portat els documents?

—Com si jo pogués portar a sobre coses d’aquesta classe, essent com sóc un home sospitós! A més, el capità Marvin ha intentat de dirigir-me la paraula aquest mateix matí a l’estació.

—Sí, ja m’ho han dit. Tinc la impressió que haureu de carregar amb la part més pesada d’aquest afer. El podríem tirar per un pou una vegada eliminat, però, fem el que fem, sempre se sabrà que aquest home tenia la seva residència a Hobson’s Patch i que vós heu estat allí aquest matí.

McMurdo arronsà les espatlles.

—Si fem les coses bé, no podran mai provar que aquest home ha estat assassinat —va dir—. Ningú no l’ha de veure venir a casa una vegada sigui fosc, i m’atreviria a dir que ningú no el veurà tampoc sortir. Mireu, conseller, us explicaré el meu pla, i us demano que us encarregueu que els demés s’hi adaptin. Vinguin tots a l’hora convinguda. Molt bé. Ell vindrà a les deu. Ha de trucar amb tres cops, i aleshores jo li obriré la porta. Tot seguit, el faré passar i tancaré la porta darrere seu. Aleshores ja serà nostre.

—Tot això és prou senzill.

—Sí, però la fase següent requereix una mica més d’atenció. Aquest individu no és pas una presa fàcil. Va ben armat. Jo l’he ben engalipat, però segurament es mantindrà alerta. Suposeu que el porto a una cambra amb set homes dins quan s’esperava trobar-me tot sol. Començarà a disparar i algú pot ser ferit.

—Justament.

—I el soroll dels trets atraurà tots els maleïts guàrdies que hi ha en aquesta ciutat.

—Em temo que teniu raó.

—Així és com crec que s’ha de fer. Vostès seran a la cambra gran, la mateixa on vàreu estar quan vàrem tenir aquella xerrada. Jo li obriré la porta i el faré passar a la saleta que hi ha al costat, on el faré esperar mentre vaig a buscar els documents. Això em permetrà d’informar-los sobre la situació. Tot seguit tornaré a la saleta amb uns falsos documents. Mentre se’ls mira, saltaré sobre ell i li immobilitzaré el braç del revòlver. Aleshores cridaré i vostès hi acudiran corrents, el més ràpid que puguin, perquè es tracta d’un home fort i m’ho hauré d’endegar per tal de subjectar-lo. Ara bé, us asseguro que el mantindré ben agafat fins que arribin vostès.

—És un bon pla —aprovà McGinty—. La lògia us quedarà en deute, per això. Crec que ja sé el nom que escriuré quan em vegi obligat a deixar la meva cadira a la presidència.

—Conseller, jo sóc poc més que un simple recluta —digué McMurdo, per bé que l’expressió del seu rostre delatava la impressió que li havia produït aquell compliment procedent del totpoderós caporal.

Una vegada a casa seva, McMurdo inicià els preparatius per a la moguda vetllada que se li presentava. En primer lloc, netejà, engreixà i carregà el seu revòlver «Smith and Wesson». Seguidament, inspeccionà la cambra on el detectiu havia de quedar atrapat. Era una sala àmplia, amb una llarga taula de fusta al centre i una gran estufa al fons. Als altres dos costats hi havia finestres desproveïdes de persianes, però decorades amb sengles cortines de tela fina que corrien lateralment. McMurdo les examinà amb gran atenció. Sens dubte, li va semblar que la cambra era massa a la vista com per ocultar un assumpte tan secret com aquell. Tanmateix, la considerable distància que separava la casa de la carretera treia transcendència a aquella circumstància. Finalment, discutí el tema amb el seu company d’habitatge. En Scanlan, si bé formava part dels Carreters, era un home inofensiu que se sabia massa dèbil com per a oposar-se a l’opinió dels seus companys, però que sentia autèntic terror davant els assassinats als quals en alguna ocasió s’havia vist obligat a assistir. McMurdo el posà al corrent de la festa que s’estava preparant amb unes poques frases.

—Jo de vós, Mike Scanlan, m’absentaria d’aquí aquesta nit i em mantindria allunyat de tot això, perquè en aquesta casa hi tindrà lloc un afer sagnant.

—Bé, en realitat, Mac —respongué Scanlan—, no és que em falti voluntat, sinó valor. Quan vaig veure caure el capatàs Dunn allà, a la mina, va ser superior a les meves forces. Jo no estic fet per a aquestes coses, com vós o en McGinty. Sempre que la lògia no es faci una mala opinió sobre mi, seguiré el vostre consell, i els deixaré sols aquesta nit.

Els homes arribaren a l’hora convinguda. Exteriorment aparentaven ser ciutadans respectables, ben vestits i endreçats, però un bon fisonomista hauria llegit quelcom ben diferent en aquelles boques rígides i aquells ullis implacables, que concedien ben poques probabilitats de salvació a Birdy Edwards. No hi havia en aquella cambra ni un sol home les mans del qual no s’haguessin tacat de sang menys d’una dotzena de vegades. Estaven tan acostumats a cometre homicidis com el carnisser a matar xais. Destacava entre tots ells, per suposat, tant pel seu aspecte com pel seu historial criminal, el formidable caporal. Harraway, el secretari, era un home magre i inexorable, amb un coll llarg i esquàlid i uns membres nerviosos i desproporcionats. Era un home d’una fidelitat incorruptible pel que feia a les activitats financeres de l’Orde, i mancat de qualsevol noció de justícia o honestedat envers qualsevol persona que no fos membre de la societat. El tresorer, en Carter, era un home de mitjana edat, expressió impassible i força sorruda i una pell de color groc apergaminat. Era un organitzador molt capacitat, i del seu cervell fred i calculador havien sorgit els detalls de gairebé tots els crims comesos per la lògia. Els dos Willaby eren homes d’acció, alts, àgils i joves, que mostraven determinació en el rostre. El seu company, el «Tigre» Cormac, un jove bru i corpulent, era temut fins i tot pels seus propis camarades a causa de la seva ferocitat. Aquests eren els homes que s’havien reunit aquella nit sota el sostre de la casa d’en McMurdo amb motiu de l’assassinat del detectiu de Pinkerton.

L’amfitrió havia deixat una ampolla de whisky damunt la taula, i els set homes s’afanyaren a posar-se a punt per a la feina que els esperava. En Baldwin i en Cormac estaven ja mig beguts, i l’alcohol contribuïa a accentuar la seva ferocitat natural. En Cormac col·locà les seves mans sobre l’estufa, que havia estat encesa per tal com les nits primaverals eren encara fredes, i les en retirà de seguida.

—Això ja ens servirà —suggerí, després de llançar un improperi.

—Sí —aprovà en Baldwin, després de valorar el significat d’aquelles paraules—. Si el lliguem a aquest artefacte, vomitarà la veritat.

—Ja li traurem la veritat, no passeu pas pena —digué McMurdo. Aquell home tenia, certament, uns nervis d’acer, ja que, tot i l’embalum de l’afer que es disposava a afrontar, la seva actitud era tan freda i despreocupada com sempre. Els demés ho apreciaren i l’aplaudiren.

—Sou l’home indicat per a portar aquest assumpte —reconegué el cap McGinty—. Ell no s’adonarà de res fins que li poseu les mans sobre el coll. És una llàstima que les finestres no tinguin persianes.

McMurdo anà d’una finestra a l’altra per tal de córrer les cortines al màxim.

—Bé, ara ja no ens pot veure ningú. Ja és gairebé l’hora.

—Potser no vingui. Potser ha olorat el perill —digué el secretari.

—Vindrà, no tinguin por —replicà McMurdo—. Té tantes ganes de venir com vostès en tenen de veure’l. Atenció!

Tots restaren immòbils en els seus seients respectius com si de figures de cera es tractés, alguns d’ells amb el vas a mig camí dels seus llavis. Havien trucat a la porta amb tres cops forts.

—Silenci!

McMurdo alçà la mà en senyal de precaució. Una expressió de joia recorregué els rostres d’aquells homes, alhora que les mans palpaven armes ocultes.

—Pel que més vulguin, no facin cap soroll! —xiuxiuejà McMurdo mentre sortia de l’habitació i tancava la porta darrere seu amb molt de compte.

Els assassins esperaren amb les orelles obertes al màxim. Comptaren en silenci les passes del seu company en allunyar-se pel passadís. Tot seguit, sentiren que obria la porta que donava al carrer. Hi hagué unes frases breus de salutació. A continuació els arribà el soroll d’unes passes estranyes, acompanyades d’una veu desconeguda. Uns segons després se sentí un cop de porta en tancar-se i el soroll d’una clau girant a l’interior d’un pany. La presa havia caigut en el parany. El «Tigre» Cormac es posà a riure d’una manera espantosa, i el cap McGinty es veié obligat a tapar-li la boca amb la seva enorme mà.

—Calla, boig! —xiuxiuejà—. Encara ho engegaràs tot a dida.

Des de la cambra veïna arribava el murmuri d’una conversa que es feia inacabable. Finalment, s’obrí la porta i aparegué McMurdo, amb el dit índex sobre els llavis.

Caminà fins a l’extrem de la taula i se’ls quedà mirant. Un canvi subtil semblava haver-se esdevingut en ell. La seva actitud era ara la d’un home que ha d’afrontar una tasca molt considerable. L’expressió del seu rostre apareixia ferma com el granit. Els seus ulls resplendien amb una intensa excitació darrere els vidres de les seves ulleres. S’havia convertit en un autèntic i visible líder. Els set homes l’esguardaren amb un viu interès, però ell no digué ni un mot. Sense perdre aquella mirada singular, esguardà cada home individualment.

—I bé? —exclamà finalment McGinty—. És aquí? És aquí, en Birdy Edwards?

—Sí —respongué McMurdo amb tranquil·litat—. En Birdy Edwards és aquí. Jo sóc en Birdy Edwards!

Passaren deu segons després d’aquestes paraules en els quals aquella sala semblava estar buida, talment pregon fou el silenci que s’hi féu. El xiulet d’una olla que descansava sobre l’estufa colpejava i feria les oïdes amb estridència. Set cares pàl·lides, totes adreçades cap a aquell home que els dominava, restaven totalment immòbils a causa del terror. De sobte, acompanyats d’un inesperat soroll de vidres trencats, aparegueren per cada finestra un regiment de brillants canons de rifle, alhora que eren arrencades les cortines de les seves barretes. En veure allò, el cap McGinty deixà anar un udol com el d’una bèstia ferida i es llançà cap a la porta mig oberta. Allí, fou retingut per un revòlver que l’apuntava, darrere el qual resplendien els ulls blaus del capità Marvin, del Cos de Policia del Carbó i el Ferro. El caporal retrocedí i es deixà caure al seu seient.

—Assegut estareu més segur, conseller —digué l’home que fins aquell moment coneixien com en McMurdo—. I vós, Baldwin, si no retireu la mà de la vostra pistola decebreu el botxí que us ha de penjar. Retireu aquesta mà, o com hi ha Déu que… Així és millor. Tot al voltant d’aquesta casa hi ha quaranta homes armats, de manera que ja es poden començar a imaginar quina sort els espera. Traieu-los les pistoles, Marvin!

No resultava possible cap mena de resistència sota l’amenaça d’aquell arsenal de rifles. Els criminals foren desarmats. Sorruts, avergonyits i molt sorpresos, continuaven asseguts al voltant de la taula.

—M’agradaria dir-los unes paraules abans de separar-nos —digué l’home que els havia ensarronat—. Crec que ja no ens tornarem a veure fins a l’hora del judici. Per tant, vull donar-los alguna cosa sobre la qual reflexionar fins que ens veiem a la sala del tribunal. Ara ja saben qui sóc. Finalment, puc posar les meves cartes sobre la taula. Sóc en Birdy Edwards, de Pinkerton. Em varen escollir per tal de desarticular la seva banda. He hagut de jugar a un joc difícil i perillós. Ningú, absolutament ningú, ni tan sols les persones que em són més pròximes i més apreciades, coneixien el joc al qual he estat jugant, tret del capità Marvin, aquí present, i els meus superiors. Gràcies a Déu, el joc s’ha acabat, i jo n’he resultat el guanyador!

Les set cares, pàl·lides i rígides, se’l miraren. En els seus ulls hi havia un odi insadollable. En Birdy Edwards no tingué cap dificultat en llegir en ells una amenaça implacable.

—Potser vostès es pensin que el joc no s’ha pas acabat, encara. Doncs bé, assumiré aquest risc. Tanmateix, alguns de vostès ja no podran tornar a fer de les seves, i seixanta homes més a part de vostès dormiran a la garjola, aquesta nit. Els he de confessar que quan vaig rebre l’encàrrec d’ocupar-me d’aquesta feina, mai no vaig ni arribar a pensar que pogués existir una organització com la seva. Pensava tan sols que es tractava d’històries fantàstiques que s’inventaven els diaris, i estava disposat a demostrar-ho. Em van dir que la meva feina estava relacionada amb els Homes Lliures, de manera que vaig anar a Chicago i m’hi vaig afiliar. Aleshores em vaig convèncer més que mai que tot era paper mullat, perquè en aquella societat no vaig veure pas res de dolent, sinó força coses positives. De qualsevol manera, havia de complir la meva tasca, així que vaig fer cap a aquesta vall carbonera. Quan vaig arribar aquí, ben aviat vaig descobrir que la meva primera impressió era errònia i que allò que m’havien dit no era, després de tot, una novel·lota de quatre rals. De manera que em vaig quedar per tal de complir la missió que m’havien encomanat. Mai no he matat ningú, a Chicago. Mai no he encunyat ni un sol dòlar. Els que els vaig donar eren tan autèntics com els que més, però els considero més ben invertits que mai. Em vaig adonar del que havia de fer per tal de guanyar-me el seu apreci, i per això vaig simular que m’empaitava la justícia. Tot ha funcionat tal i com havia previst. Així que em vaig afiliar a la seva lògia de l’infern i vaig participar en les seves assemblees. Potser algú cregui que jo sóc tan vil com vostès. Que creguin allò que vulguin, perquè, al capdavall, vostès ja han caigut en el meu parany. Però, quina és la veritat? La nit que els vaig acompanyar a apallissar el vell Stanger, no vaig tenir pas temps d’avisar-lo, però vaig aturar el vostre braç, Baldwin, quan ja us disposàveu a matar-lo. Sempre que jo he suggerit idees, per tal de conservar la meva situació entre vostès, ho he fet respecte de coses que sabia que em resultaria possible d’evitar. No vaig poder evitar, però, l’assassinat d’en Dunn i en Menzies perquè no tenia prou informació, però ja m’ocuparé que els seus autors siguin penjats. Vaig avisar en Chester Wilcox per tal que la nit que vaig volar la seva casa es posés a cobert amb tota la seva família. Hi ha hagut més d’un crim contra els quals no hi he pogut fer res, però, si miren enrere i es posen a pensar en les ocasions en què la víctima ha tornat a casa seva per un altre camí, o bé era a la ciutat quan vostès anaven a cercar-lo fora, o bé era dins de casa seva quan vostès creien que era fora, no dubto que sabran apreciar el meu treball com es mereix.

—Maleït traïdor! —bramà McGinty, per entre les seves dents premudes.

—Sí, John McGinty, podeu anomenar-me així si d’aquesta manera us trobàreu millor. Vós i la vostra gent han estat els enemics de Déu i dels homes en aquesta regió. Feia falta un sol home per tal d’interposar-se entre vostès i els pobres homes i dones que fins ara han estat sotmesos sota el jou que vostès els han posat. Només hi havia una manera de fer-ho, i he estat jo qui ho ha fet. Vós em dieu «traïdor», però milers de persones honrades em consideraran un «salvador», per tal com he baixat a l’infern per tal d’alliberar-los. He estat ficat en això durant tres mesos, i els puc assegurar que no m’hi estaria tres mesos més ni que em paguessin tot l’or de la Cambra del Tresor, a Washington. He restat en el meu lloc fins que he arribat a conèixer tots els homes i tots els secrets, fins a tenir-ho tot en aquesta mà. Encara hauria esperat una mica més de no ser perquè em vaig adonar que el meu secret era a punt d’arribar al seu coneixement. Havia arribat a la ciutat una carta que els hauria posats al corrent de tot. De manera que havia d’actuar, i d’actuar ràpidament. No tinc res més que dir-los sinó que, quan arribi la meva hora, moriré amb la satisfacció d’haver realitzat un bon treball en aquesta vall. Bé, Marvin, no vull fer-vos esperar més. Arresteu-los i acabem amb això.

No hi ha gran cosa més a dir. En Scanlan havia rebut una carta lacrada amb l’encàrrec que anés a lliurar-la a l’adreça de miss Ettie Shafter, encàrrec que havia estat acceptat amb un senyal fent l’ullet i un somriure condescendent. L’endemà a primera hora del matí, una dona bonica i un home molt abrigat pujaven a un tren especialment cedit per la companyia del ferrocarril i emprengueren un llarg i ininterromput viatge lluny d’aquella comarca tan plena de perills. Fou aquella la darrera vegada que n’Ettie i el seu promès van posar els peus a la Vall de la Por. Deu dies després, es casaven a Chicago, essent el vell Jacob Shafter el testimoni de la boda.

El procés contra els Carreters fou celebrat lluny del lloc on els seus companys haurien pogut atemorir els representants de la justícia. Els diners de la lògia, uns diners obtinguts mitjançant xantatge de totes les empreses de la comarca, foren aquesta vegada gastats en va en un intent de salvar els criminals. La declaració freda, clara i desapassionada de l’home que coneixia les seves vides, la seva organització i els seus crims amb tots els ets i uts, féu inútils totes les argúcies intentades pels advocats defensors. Per fi, després de tants anys, havien estat desarticulats. El núvol de la por s’aixecà per sempre més i abandonà aquella vall. McGinty acabà sobre el patíbul, i es mostrà humil i ploraner quan li arribà l’última hora. Vuit dels seus col·legues van córrer la mateixa sort. Cinquanta més foren condemnats a diversos graus d’empresonament. El treball d’en Birdy Edwards havia estat executat a la perfecció.

Això no obstant, tal i com ell mateix havia suggerit, el joc no s’havia pas acabat. Quedava encara una partida per jugar, i una altra, i moltes més. En Ted Baldwin, per començar, s’havia salvat del patíbul, així com els germans Willaby i alguns dels esperits més ferotges de la banda. Durant deu anys van estar apartats de la resta del món, però arribà el dia en què recuperaren la llibertat, un dia en el qual n’Edwards, que coneixia molt bé aquells homes, tingué la certesa que la seva vida tranquil·la i pacífica havia assolit la seva fi. Aquells criminals juraren per allò que els era més sagrat que no pararien fins a vessar la sang de n’Edwards per tal de venjar la sort dels seus companys. I a fe que s’esforçaren per tal de complir el seu jurament. En primer lloc l’obligaren a fugir de Chicago, després de dos atemptats que estigueren tan a prop de l’èxit que un tercer hauria acabat definitivament amb ell. De Chicago es desplaçà, després de canviar de nom, a Califòrnia, i fou allà on perdé durant algun temps la seva joia de viure a causa de la mort de n’Ettie Edwards. Fou víctima d’una altra temptativa d’assassinat, i, una vegada més, canvià de nom, adoptant aquest cop el cognom de Douglas, i es posà a treballar en una gorja solitària, on, al costat d’un anglès anomenat Barker, aplegà una fortuna considerable. Aleshores rebé l’advertència que els criminals tornaven a seguir-li la pista, de manera que emprengué oportunament el viatge cap a Anglaterra. I així fou com arribà fins aquí el tal John Douglas, que contragué segones núpcies amb una companya digna i visqué durant cinc anys com un cavaller camperol a Sussex… una vida que culminà amb els estranys esdeveniments que ja coneixem.