8. A la gran planúria alcalina

A la part central del gran continent nord-americà hi ha un desert àrid i repulsiu que ha estat durant molts anys una barrera que ha aturat l’avanç de la civilització. Des de Sierra Nevada a Nebraska, i des del riu Yellowstone al Nord fins al Colorado al Sud, només hi ha una regió desolada. I ni tan sols la natura és sempre igual en tota aquesta zona horrorosa. Hi ha muntanyes coronades de neu i valls fosques i tenebroses. Hi ha rius de corrent ràpid que baixen a tota velocitat per gorges desiguals i també hi ha enormes planes que, a l’hivern, són cobertes de neu, i que, a l’estiu, són grises per culpa de la pols alcalina i salina. Tot plegat, però, manté la característica comuna d’aridesa, inhospitalitat i misèria.

No hi ha habitants en aquesta terra desolada. Un grup d’indis Pawnees o Blackfeet pot travessar-la ocasionalment per tal de trobar d’altres terrenys de caça, però els guerrers més intrèpids se senten contents de perdre de vista aquelles planúries aterradores i de trobar-se una altra vegada a les seves praderies. El coiot està a l’aguait entre la malesa, l’aguilot aleteja pesadament per l’aire, i l’ós gris, matusser, es mou amb dificultat pels barrancs foscos i, per menjar, replega el que pot entre les roques. Són els únics habitants d’aquell desert.

No pot haver-hi, en tot el món, un paisatge més trist que el que es veu des del vessant nord de Sierra Blanca. Fins on arriba la vista s’estén la gran plana, tota polsinosa amb taques d’àlcali i amb quatre mates de diminuts arbustos de carrasclar. A l’extrem més llunyà de l’horitzó hi ha tota una serralada amb cims abruptes clapejats de neu. En aquesta gran extensió de terreny no hi ha senyals de vida ni de res relacionat amb la vida. No hi ha cap ocell al cel d’un blau acerat, ni cap moviment sobre la terra grisa i apagada —i, per damunt de tot, un silenci absolut. S’escolti com s’escolti, no hi ha ni una ombra de soroll en tota aquella enorme solitud; només silenci, un silenci complet que fa encongir el cor.

S’ha dit que no hi ha res que tingui relació amb la vida a l’amplia planúria. No és veritat del tot. Si es mira des de Sierra Blanca, es veu un camí traçat al mig del desert, un camí que fa ziga-zagues i que, finalment, es perd en la llunyania. Ha estat solcat per moltes rodes i trepitjat pels peus de molts aventurers. Per aquí i per allà hi ha uns objectes blancs escampats que brillen amb el sol i que sobresurten de l’avorrit dipòsit d’àlcali. Acosteu-vos-hi i examineu-los! Són ossos: n’hi ha de grossos i toscos, i d’altres de més petits i delicats. Els primers són de bou i els altres, d’home. Al llarg de dos mil cinc-cents quilòmetres és possible de seguir aquesta ruta horripilant per les restes escampades d’aquells que es quedaren pel camí.

Un viatger solitari mirava aquesta mateixa escena el 4 de maig del 1847. Per l’aspecte que tenia ben bé podia tractar-se del geni o dimoni de la regió. A un observador li hauria estat difícil de decidir si era més a la vora dels quaranta o dels seixanta anys. Tenia la cara xuclada i ullerosa i semblava que la pell bruna i apergaminada li tibava damunt els ossos prominents. Tenia la barba i els cabells llargs i foscos però clapejats de blanc, els ulls li brillaven d’una manera poc natural i la mà que premia el rifle amb prou feines tenia més carn que la d’un esquelet. Mentre era allà, es recolzava sobre l’arma; la figura alta i l’estructura massissa dels seus ossos suggerien una constitució vigorosa i nerviüda. Tanmateix aquella cara reprima i la roba que penjava, ampla, damunt els membres marcits, revelaven el que li donava aquella aparença senil i decrèpita. L’home s’estava morint —morint de gana i de set.

Primer havia baixat amb dificultat pel barranc i després havia pujat fins aquella petita elevació amb l’esperança vana de veure algun senyal d’aigua. Ara la gran planúria salina, s’estenia davant dels seus ulls, i també el cinturó llunyà de muntanyes, sense cap arbre ni planta que pogués indicar la presència d’humitat. En aquell immens paisatge no hi havia ni un raig d’esperança. Mirà cap al Nord, cap a l’Est i cap a l’Oest amb ulls interrogatius i s’adonà que el seu viatge havia arribat al final; que allà, en aquell penyal estèril, era a punt de morir.

—Per què no aquí, igual com en un llit de plomes d’aquí a vint anys? —murmurà mentre s’asseia al recer d’una roca.

Abans de seure havia dipositat a terra el rifle, que no li servia de res, i també un gran farcell fet amb un mocador gris que portava penjat a l’espatlla dreta. Semblava una mica massa pesat per a les seves forces perquè, en baixar-lo, el farcell caigué a terra amb violència. A l’instant sortí del paquet grisós un gemec i aparegueren una careta espantada, amb ulls marrons molt brillants i unes mans petites amb clotets.

—M’has fet mal! —digué una veu de criatura, amb to acusador.

—Sí? —contestà l’home—; no volia fer-ho!

Mentre parlava anava desembolicant el mocador gris i en tragué una nena molt bufona d’uns cinc anyets; les sabatetes delicades, el vestit elegant de color de rosa i el davantalet, tot suggeria la sol·licitud d’una mare. La criatura estava pàl·lida i macilenta, però els braços i les cames, tan sans, demostraven que havia sofert menys que el seu company.

—Encara et fa mal? —preguntà l’home, inquiet perquè la nena encara es fregava els cargols rossos de darrera el cap.

—Fes-hi un petó i fes que es curi! —digué molt seriosament, assenyalant la part que li feia mal—. Això és el que feia la mare. On és la mare?

—La mare se n’ha anat. Segur que la veuràs ben aviat.

—Se n’ha anat, eh? —digué la nena—. És estrany que no hagi dit adéu; fixa’t que gairebé sempre m’ho deia quan se n’anava a prendre el te a casa de la tieta i ara ja fa tres dies que és fora. Escolta, és molt sec tot això, oi? Que no hi ha res per menjar?

—No, no hi ha res, reina meva. Tingues una mica de paciència i tot anirà bé. Recolza el cap en mi i et sentiràs de primera. No és pas fàcil de parlar quan tens els llavis secs com el cartró, però em sembla que val més que et digui com estan les coses. Què és això que tens?

—Coses maques! Coses molt maques! —cridà la neneta entusiasmada, amb dos fragments de mica molt brillants a les mans—. Quan tornem a casa, les donaré al meu germà Bob.

—Aviat veuràs coses encara més boniques —digué l’home, ple de confiança—. Espera una mica. Però et volia explicar… recordes on vàrem deixar el riu?

—Oh, sí!

—Bé, suposàvem que trobaríem un altre riu aviat, saps? Però hi havia alguna cosa que estava malament: les brúixoles, o el mapa, o jo què sé, i no l’hem trobat. S’ha acabat l’aigua. Només n’hi ha una goteta per a una personeta com tu, i… i…

—I no t’has pogut rentar? —interrompé la nena amb serietat, mirant la cara bruta de l’home.

—No, ni beure. I el senyor Bender va ser el primer d’anar-se’n, i després l’Indi Pete, i després la senyora Mc Gregor, i Johny Hones i després, reina, la teva mare.

—Així que la mare també és morta —digué la nena tapant-se la cara amb el davantal i posant-se a plorar amargament.

—Sí, tots se n’han anat menys tu i jo. Aleshores vaig pensar que potser trobaríem aigua en aquesta direcció, et vaig carregar a l’espatlla i fins aquí hem arribat. Però resulta que la cosa no sembla que hagi millorat pas gaire. Realment l’oportunitat que tenim ara és ben petita!

—Vols dir que també ens morirem, nosaltres? —preguntà la criatura, deixant de plorar i alçant la cara, tota bruta de les llàgrimes.

—Suposo que aquesta és la situació, aproximadament.

—Per què no ho has dit més aviat? —digué la nena, rient molt alegrement—. M’havies espantat. Mira, si ens morim, estarem amb la mare una altra vegada.

—I tant que hi estaràs, dona!

—I tu també. Li diré que has estat molt bo per a mi. M’hi jugo el que vulguis que ens esperarà a la porta del cel amb un gran gerro d’aigua i molts pastissos de blat negre, calents i torrats per les dues bandes, com ens agradaven a Bob i a mi. Quan tardarem?

—No ho sé; no gaire!

L’home mirava cap a l’horitzó, cap al Nord. A la volta blava del cel havien aparegut tres taquetes que creixen per moments, de tan ràpidament com s’acostaven. Eren tres grans ocells marrons que es posaren a donar voltes damunt els dos viatgers. Eren aguilots, els voltors de l’oest, i el fet que s’acostessin era una anticipació de la mort.

—Mira, mira! —cridà la nena, alegrement, assenyalant les formes de mal auguri dels ocells i picant de mans per fer-los marxar—. Digues, va ser Déu el qui va fer aquest país?

—I tant que sí —digué l’home, una mica sorprès per aquella pregunta tan inesperada.

—Va fer el país, allà a Illinois, i va fer el Missouri —continuà la nena—. Em sembla que aquest tros de país el deu haver fet algú altre. No està tan ben fet. S’han oblidat de l’aigua i dels arbres.

—Què et semblaria si reséssim? —preguntà l’home tímidament.

—Encara no és de nit —contestà ella.

—És igual. No és massa normal però a Ell li serà igual, segur. Digues les oracions que deies cada nit al carro quan érem a les planúries.

—I per què no reses tu? —preguntà la nena amb ulls inquisitius.

—He oblidat totes les oracions —contestà—. No he resat des que era així d’alt —digué l’home posant la mà cap a la meitat del rifle—. Suposo que mai no és massa tard. Digues-les en veu alta, jo et miraré i et contestaré.

—Aleshores t’hauràs d’agenollar, i jo també —digué, estirant el xal a terra—. Has de posar les mans així. Et fa sentir bo.

Era una visió estranya, si hi hagués hagut algú més a part dels aguilots, per veure’ls. Els dos viatgers s’agenollaren de costat damunt el xal estret, la criatura tan xerraire i l’aventurer endurit, temerari. Tant la carona rabassuda de la nena com el rostre angulós i desmillorat de l’home eren tombats envers el cel sense núvols, en una súplica sincera a aquell Ésser terrorífic amb el qual haurien d’enfrontar-se, mentre les dues veus, l’una primeta i clara i l’altra profunda i aspra, s’unien per demanar gràcia i perdó. En acabar l’oració s’assegueren una altra vegada a l’ombra del roc fins que la criatura s’adormí instal·lada còmodament contra el pit ampli del seu protector. La mirà dormir una estona, però la natura fou més forta que ell. Durant tres dies i tres nits no havia dormit ni descansat. Lentament les parpelles s’abaixaren damunt aquells ulls tan cansats i el cap començà a baixar cada vegada més i a acostar-se al pit, fins que la barba grisosa de l’home es barrejà amb els cabells daurats de la criatura i tots dos es quedaren adormits profundament, sense ni tan sols somniar.

Si el viatger hagués estat despert mitja hora més tard, hauria vist una cosa estranya. Molt lluny, a l’extrem de la planúria alcalina, començà a aixecar-se una polseguera primer molt petita, difícil de distingir de les boirines de la distància, que anà creixent gradualment fins que formà un núvol sòlid i ben definit. Aquest núvol continuà fent-se gros fins que fou evident que només podia ser produït per una gran multitud de criatures en moviment. En llocs més fèrtils, un observador hauria arribat a la conclusió que s’acostava un d’aquells grans ramats de bisons que pasturen a les prades. Això era òbviament impossible en aquelles solituds tan àrides. A mesura que el remolí de pols s’anava acostant cap al cingle solitari on els dos nàufrags reposaven, començaren a distingir-se entre la boirina les lones que cobrien els carros i les figures dels homes a cavall, armats, i l’aparició resultà ser una gran caravana que anava cap a l’Oest. Però quina caravana! Quan la part del davant ja havia arribat al peu de les muntanyes encara no se’n veia el final a l’horitzó. Al llarg de l’enorme planúria s’estirava la filera tota escampada de tartanes i carros, homes a cavall i homes a peu. Una infinitat de dones que tentinejaven sota grans càrregues i criatures que caminaven amb passos vacil·lants al costat dels carros o que treien el cap per sota les cobertes blanques. Evidentment no es tractava d’un grup corrent d’immigrants sinó més aviat d’un poble nòmada que s’havia vist obligat per les circumstàncies a buscar una nova terra. D’aquesta gran massa humana, juntament amb el cruixit de les rodes i els renills dels cavalls, s’alçava un soroll, un fragor confús a través de l’aire clar. Tot i que era molt fort, no era suficient per despertar els dos caminants cansats.

Al davant de la caravana hi anaven una vintena o més d’homes seriosos, de faccions endurides, amb robes fosques teixides a casa, i que portaven rifles. En arribar al peu del cingle es pararen i es reuniren per parlar un moment.

—Els pous són a la dreta, germans —digué un dels homes de cara endurida, sense barba ni bigoti, amb els cabells canosos.

—A la dreta de Sierra Blanca, així arribarem al Rio Grande —digué un altre.

—No patiu per l’aigua —digué un tercer—. Qui la pot fer brollar de les roques no abandonarà el Seu poble escollit.

—Amén! Amén! —contestà tot el grup.

Eren a punt de continuar quan un dels joves, el que tenia millor vista, deixà anar una exclamació i assenyalà l’abrupte penyal que s’alçava per damunt d’ells. Una coseta de color de rosa s’hi movia a dalt de tot, destacant-se clara i brillant damunt el fons de rocs grisos. En veure-ho, hi hagué un aturament general de cavalls i un desplegament de rifles mentre uns quants homes més descansats s’acostaven al galop per tal de reforçar l’avantguarda. L’expressió «pells-roges» era a totes les boques.

—No hi pot haver gaires Injuns per aquí —digué l’home més gran, que semblava que era el que manava—. Hem passat els Pawnees i no hi ha més tribus fins a l’altra banda de les grans muntanyes.

—Vol que vagi a veure de què es tracta, germà Stangerson? —preguntà un dels homes.

—I jo! I jo! —digueren una dotzena de veus.

—Deixeu els cavalls a baix i us esperarem aquí —contestà el més gran.

En un moment els joves havien descavalcat, lligat els cavalls i pujaven ja per l’abrupte desnivell que conduïa a l’objecte que havia estimulat llur curiositat. Avançaven ràpidament i sense fer soroll, amb la confiança i la destresa dels exploradors experts. Des de baix, els observadors els veieren passar de roc en roc, ben de pressa, fins que llurs figures es destacaren a l’horitzó. El noi que havia donat l’alarma anava al davant. De sobte, els que el seguien el veieren alçar les mans, com si alguna cosa el sorprengués i, en arribar al seu costat, també s’emocionaren davant aquell espectacle.

Sobre el pla que coronava els àrids turons hi havia un únic roc gegant i, recolzat en aquest roc, un home alt amb barba llarga i faccions dures però excessivament prim. Aquella cara plàcida i una respiració regular eren senyal que dormia profundament. Al seu costat hi havia una nena que envoltava el coll bru i musculós de l’home amb el seu bracet blanc i rodó, i que recolzava el cap, de cabells daurats, damunt el pit de l’home. Els llavis, de color de rosa, eren entreoberts i, a l’interior, s’hi endevinava una filera molt regular de dents blanques com la neu. Un somriure alegre il·luminava aquelles faccions infantils. Les cametes molsudes i blanques, acabades en uns mitjonets blancs i unes sabates molt polides amb sivelles lluents, contrastaven d’una manera estranya amb els membres llargs i arrugats del seu company. Sobre la plataforma de pedra que s’alçava damunt d’aquella estranya parella, hi havia tres solemnes aguilots que, en veure els nou vinguts, feren uns crits estridents de decepció i se n’anaren lúgubrement.

Els crits dels ocells despertaren els dos dorments que miraren a l’entorn, desconcertats. L’home s’alçà, fent tentines, i mirà cap a la plana tan solitària quan la son els havia vençut i que ara era travessada per aquell grup enorme d’homes i de bèsties. Una expressió d’incredulitat aparegué a la seva cara mentre mirava i es passà la mà prima pels ulls.

—Suposo que això és el que en diuen deliri —murmurà.

La nena era darrera d’ell, agafant-se al faldó de la jaqueta de l’home sense dir res, però mirant al seu voltant amb aquells ulls interrogatius i meravellats que tenen les criatures.

L’expedició de salvament aviat convencé els dos nàufrags que llur aparició no era una il·lusió. Un dels homes agafà la nena i la posà damunt les seves espatlles, mentre dos més aguantaven l’home esprimatxat i l’ajudaven a anar cap als carros.

—Em dic John Ferrier —digué el viatger—; i aquesta menuda i jo som tot el que queda d’un grup de vint-i-una persones. Tots els altres han mort de gana o de set allà baix, pel Sud.

—És filla teva? —preguntà algú.

—Suposo que ara, sí —digué l’home, desafiadorament—; és meva perquè l’he salvada. Ningú no me la prendrà. Des d’avui es diu Lucy Ferrier. I vosaltres, qui sou? —continuà, mirant amb curiositat els seus salvadors fornits i cremats pel sol—; sembla que sou molts.

—Quasi deu mil —digué un dels homes—; som els fills perseguits de Déu, els escollits de l’àngel Merona.

—No n’he sentit a parlar mai —digué el viatger—. Sembla que n’ha triat una bona colla.

—No facis broma amb el que és sagrat —digué l’altre, severament—. Som dels que creiem en aquells sagrats escrits traçats amb lletres egípcies sobre planxes d’or picat que van ser lliurades al sant Joseph Smith, a Palmyra. Venim de Nauvoo, a l’estat d’Illinois, on hem fundat el nostre temple. Fugim de l’home violent i del descregut, encara que hàgim d’anar a parar al bell mig del desert.

Evidentment el nom de Nauvoo féu venir alguna cosa a la memòria de John Ferrier.

—Ja ho sé —digué—; sou mormons.

—Som mormons —contestaren els altres, en una sola veu.

—I on aneu?

—No ho sabem. La mà de Déu ens guia per mitjà de la persona del nostre Profeta. L’has de conèixer. Ens dirà què cal fer amb tu.

Ja havien arribat a la base del turó i eren envoltats per molts pelegrins —dones pàl·lides, d’aspecte submís; criatures rialleres i fortes, i homes preocupats i de maneres franques. Se sentiren moltes exclamacions de sorpresa i de pena quan s’adonaren de la poca edat d’un dels desconeguts i de la indefensió de l’altre. Els acompanyants no s’aturaren, tanmateix, i prosseguiren, seguits d’una gran multitud de mormons, fins que arribaren a un carro que es destacava dels altres perquè era molt més gros i també pels colors i l’elegància del seu aspecte. Sis cavalls hi eren junyits mentre que tots els altres en tenien dos o quatre, com a màxim. Al costat del cotxer hi havia un home que no podia tenir més de trenta anys, però amb un cap imponent i una expressió decidida que l’assenyalaven com a líder. Llegia un llibre de llom marró. En acostar-s’hi la multitud, deixà el llibre i escoltà atentament la relació de l’episodi. Aleshores es tombà cap als dos nàufrags.

—Si us quedeu amb nosaltres —digué amb paraules solemnes—, només pot ser com a creients en la nostra fe; no deixarem entrar llops a la nostra congregació. Val més que els vostres ossos s’assequin en aquest desert, que no pas que siguin aquell puntet podrit que, amb el temps, corromp tot el fruit. Voleu venir amb nosaltres en aquestes condicions?

—Suposo que vindré amb vosaltres siguin quines siguin les condicions —digué Ferrier, amb tant d’èmfasi que els seriosos Ancians no pogueren contenir un somriure. Només el Líder mantingué una expressió severa i impressionant.

—Acompanyi’l, Germà Stangerson —digué—, i doni-li menjar i beure, i a la criatura també. Ensenyi-li la nostra santa doctrina. Ja ens hem entretingut prou. Endavant! Anem, anem cap a Sió!

—Cap a Sió! Cap a Sió! —cridà la multitud de mormons, i les paraules ondularen al llarg de la caravana, tot passant de boca en boca i s’anaren afeblint en un murmuri a la llunyania. Amb un cruixit de fuets i un grinyol de rodes, els grans carros es posaren en moviment i ben aviat tota la caravana feu ziga-zagues una altra vegada. L’Ancià a qui les dues persones desemparades havien estat confiades les portà cap al seu carro, on ja els esperava el menjar.

—Us quedareu aquí —digué—. D’aquí a uns quants dies us haureu recuperat de la vostra fatiga. Mentrestant recordeu que, des d’ara i per sempre més, pertanyeu a la nostra religió. Brigham Young ho ha dit i ha parlat amb la veu de Joseph Smith, que és la veu de Déu.