8. L’home

Era el 4 de febrer de 1875. Era un hivern rigorós, i la neu assolia una gruixària molt considerable a les gorges de les muntanyes de Gilmeerton. Tanmateix, les màquines llevaneu s’havien encarregat de mantenir la línia ferroviària oberta, i el tren del vespre que enllaçava la llarga línia de les colònies de les mines de carbó i de les mines de ferro avançava lentament entre grinyols pels costeruts pendents que porten de Stagville, a la plana, fins a Vermissa, la petita ciutat que presideix la vall del seu nom. La via del tren baixa, a partir d’aquest punt, fins a l’entroncament de Barton, a Helmdale, i fins a la regió estrictament agrària de Merton. La línia del tren només comptava amb una via, però a totes les estacions, que eren nombroses, llargues fileres de camions carregats de carbó i de ferro testimoniaven la riquesa oculta que havia portat una població ruda i una vida activa a un dels racons més desolats del conjunt dels Estats Units.

De desolada, n’era, aquella regió. Difícilment s’hagués pogut imaginar el pioner que l’havia travessada que els prats més bells i els més rics pasturatges, proveïts d’aigua abundant, no tindrien cap valor comparats amb aquella ombrívola comarca de negres cingles i boscos espessos. Per damunt d’aquests boscos foscos i sovint impenetrables, que s’entenien sobre els vessants de les muntanyes, s’aixecaven els cims, alts i nus, blancs de neu i tallats de rocs, deixant en el centre una extensa i tortuosa vall, per la qual el tren evolucionava lentament.

Al vagó davanter de passatgers acabaven tot just de ser enceses les làmpades d’oli. Era un vagó llarg i desproveït de qualsevol element decoratiu dins el qual viatjaven assegudes vint o trenta persones. La majoria d’elles eren treballadors que tornaven a casa després d’acabada la jornada laboral a la zona més baixa de la vall. Almenys una dotzena es delataven com a minaires pels seus rostres emmascarats i les llanternes de seguretat que portaven. Eren asseguts tots junts, fumant, xerrant amb veu baixa i esguardant de tant en tant dos homes que ocupaven l’extrem oposat del vagó, l’uniforme i els escuts dels quals els identificaven com a agents de la policia. Algunes dones de la classe treballadora, així com un parell de viatgers més que deurien ser petits comerciants, completaven el quadre, sense oblidar un home jove que ocupava, tot sol, un racó. És aquest l’home que ara ens interessa. Observin-lo amb atenció, perquè val la pena.

Es tracta d’un jove de pell fresca, mitjana estatura, no pas gaire allunyat, segons que sembla, de la trentena d’anys. Té uns ulls grossos, astuts, alegres i de color gris, que parpellegen ocasionalment amb un aire interrogatiu mentre esguarda els seus companys de viatge a través de les seves ulleres. No resulta pas difícil d’adonar-se que es tracta d’un home sociable i senzill, ansiós de fer-se amics. Hom el classificaria de seguida com una persona de costums gregaris i naturalesa comunicativa, d’enginy àgil i fàcil somriure. Ara bé, així que ens posem a estudiar aquest home amb una mica més de deteniment, podem discernir en ell una certa fermesa de mandíbules i una tibantor en els llavis que ens adverteixen que sota la façana d’aquest plàcid jove irlandès de cabell castany hi ha ocultes profunditats que el capacitarien perfectament per a deixar la seva empremta, tant per al bé com per al mal, en qualsevol societat on tractés d’introduir-se.

Després d’haver fet un parell d’observacions de tempteig al minaire que viatjava al seu costat, i de no haver rebut per resposta més que algun que altre grunyit, el nostre home es resignà a guardar un silenci incòmode i a contemplar inexpressivament a través de la finestra un paisatge que s’anava enfosquint gradualment. No era aquell un paisatge precisament plaent. Pels vessants dels turons anaven sorgint les resplendors de color roig dels forns, que s’obrien pas entre la foscor creixent. A l’un i l’altre costat de la via es veien veritables muntanyes d’escòria i de cendra, sobre les quals s’alçaven les altres grues de les mines de carbó. Per tot arreu s’amuntegaven els humils habitatges de fusta dels treballadors, les finestres dels quals començaven a omplir-se de llum, i els freqüents baixadors de la línia ferroviària eren plens dels bruns habitants de la comarca. Les valls de ferro i carbó del districte de Vermissa no constituïen precisament un paradís del lleure i de la cultura. Arreu es veien indicis de la cruel lluita diària per la supervivència, de les rudes tasques que esperaven a ser fetes i dels rudes i forts treballadors que les portaven a terme.

El jove viatger esguardava aquella trista regió amb una expressió en la qual es barrejaven la repulsió i l’interès, la qual cosa demostrava que tot allò era nou per a ell. De tant en tant es treia de la butxaca una carta, als marges de la qual escrivia algunes notes. En certa ocasió, es va treure de la part posterior de la cintura un objecte que ningú no s’hagués esperat de veure en un home de maneres tan suaus com aquell. Es tractava d’un revòlver de la marina, de calibre gran. Quan el va deixar inclinat, de manera que la llum es reflectia en els cercles dels cartutxos de coure que eren allotjats dins el tambor, hom s’adonava que l’arma era enterament carregada. El jove restituí discretament el revòlver a la seva butxaca secreta, però no pas abans que un treballador que seia al banc veí s’hagués adonat de la maniobra.

—Hola, company —digué—. Sembla que aneu ben preparat contra qualsevol eventualitat.

El jove somrigué amb expressió torbada.

—Sí —respongué—. Aquesta classe de coses es fan sovint necessàries al lloc d’on jo vinc.

—I d’on veniu, si no és indiscreció?

—La meva darrera residència va ser a Chicago.

—Així que tenim un foraster entre nosaltres?

—Doncs, sí.

—Podria ser que també haguéssiu de fer servir això, per aquí —advertí el treballador.

—Ah! Ho dieu de veritat? —El jove semblava interessat.

—No heu sentit mai parlar de les coses que passen per aquí?

—Res d’extraordinari, francament.

—I ara! Doncs jo em pensava que ja ho sabia tot el país. No trigareu a sentir-ne parlar, no passeu pas pena. Què és el que us ha portat fins aquí?

—M’han dit que aquí sempre hi ha feina per a qui tingui ganes de treballar.

—Sou de la Unió de Treballadors?

—És clar!

—Doncs així trobareu feina, no ho dubteu. Teniu cap amic, aquí?

—Encara no, però disposo de mitjans per a fer-ne.

—Com?

—Sóc de l’Antic Orde dels Homes Lliures. No hi ha cap ciutat on no hi hagi una lògia, i on sigui que hi hagi una lògia hi trobaré amics.

Aquesta resposta provocà una curiosa reacció en el seu company de viatge, el qual esguardà amb recel la resta dels ocupants del vagó. Els minaires continuaven xiuxiuejant entre ells. Els dos agents de la policia estaven endormiscats. L’home travessà el passadís, es va asseure al costat del jove i li va estendre la mà.

—Toqueu-la —digué.

Tots dos es donaren la mà.

—Ja veig que dieu la veritat, però no està mai de més assegurar-se’n.

Dit això, va alçar la mà dreta fins a la cella dreta. El viatger aixecà de seguida la seva mà esquerra fins a la cella esquerra.

—Les nits fosques són desagradables —digué el treballador.

—Sí, perquè viatgin els forasters —va respondre l’altre.

—Ja n’hi ha prou. Sóc el germà Scanlan, lògia 341, de la Vall de Vermissa. Estic encantat de veure-us per aquí.

—Gràcies. Jo sóc el germà John McMurdo, lògia 29, Chicago. Caporal, J.H. Scott. Estic molt content d’haver trobat un germà tan aviat.

—Bé, en som molts. No trobareu l’Orde més pròsper, en tots els Estats Units, que aquí, a la Vall de Vermissa. Ara bé, sempre ens ve bé de poder comptar amb elements com ara vós. El que no sóc capaç d’entendre és com és possible que un membre de la Unió de Treballadors no pugui trobar feina a Chicago.

—N’era ple, de feina, a Chicago —digué McMurdo.

—I doncs, per què en vàreu marxar?

McMurdo assenyalà amb el cap els agents de policia i somrigué.

—Em fa l’efecte que a aquell parell els agradaria molt de saber-ho —va dir.

Scanlan deixà anar un sospir de simpatia.

—Esteu ficat en problemes? —preguntà tot xiuxiuejant.

—Bastant.

—Treballs de presidi?

—I tota la resta.

—Cap mort?

—És aviat per tal d’enraonar d’aquestes coses —digué McMurdo, amb el to d’aquell qui ha estat sorprès xerrant més del que tenia previst—. Tinc les meves bones raons per tal de deixar Chicago, i amb això ja en teniu prou. Qui sou vós com per prendre-us la llibertat de preguntar-me aquestes coses?

Els ulls grisos del jove brillaven amb una sobtada i perillosa irritació des de darrere els vidres de les ulleres.

—Entesos, company. No era pas la meva intenció d’ofendre-us. Els xicots no tindran pas un concepte negatiu sobre vós, sigui el que sigui el que hagueu fet. On aneu?

—A Vermissa.

—És la tercera estació. On penseu allotjar-vos?

McMurdo va treure un sobre i l’acostà a la llum somorta de la làmpada d’oli.

—Aquí hi ha l’adreça… Jacob Shafter, Sheridan Street. És una casa d’hostes que em va recomanar un home que vaig conèixer a Chicago.

—No la conec pas. Ara bé, Vermissa és fora del meu abast. Jo visc a Hobson’s Patch, que és on estem arribant en aquest moment. Abans de separar-nos m’agradaria donar-vos un bon consell. En el cas que tingueu cap problema a Vermissa, adreceu-vos directament a la Casa de la Unió i demaneu pel cap McGinty. És el caporal de la lògia a Vermissa, i res no pot passar en aquesta regió sinó allò que el negre Jack McGinty disposa. A reveure, company. Potser ens tornarem a veure a la lògia un d’aquests vespres. Ara bé, no oblideu pas el meu consell: si teniu cap problema, aneu a veure el cap McGinty.

Scanlan baixà del tren, i McMurdo retornà al fil dels seus pensaments. Era ja negra nit, i les flamarades dels forns de fosa crepitaven i s’aixecaven a cada moment enmig de la foscor. Sobre aquesta intensa resplendor de forns es retallaven negres siluetes que es doblegaven, s’estiraven, es retorçaven o giraven tot seguint les evolucions dels cabrestants i dels muntacàrregues, al ritme d’un brogit etern.

—Crec que l’infern deu ser semblant a això —digué una veu. McMurdo es tombà i s’adonà que un dels agents de policia s’havia instal·lat al seu costat i contemplava des d’allí aquell espectacle de foc.

—Certament —intervingué l’altre policia—, he d’admetre que l’infern deu ser alguna cosa semblant a tot això. Ara bé, tinc els meus dubtes sobre si els dimonis de l’infern són pitjors que alguns individus que coneixem per aquí. Vós sou nou aquí, no és veritat, jove?

—Sí, i què? —respongué McMurdo, desconfiadament.

—Permeteu-me que us doni un consell, senyor. Pareu molt de compte a l’hora d’escollir els vostres amics. Jo de vós no començaria pas per fer-me amic d’en Mike Scanlan o de ningú de la seva colla.

—I què carai n’heu de fer, dels amics que jo esculli? —cridà McMurdo, amb un to que féu que tots els caps de la gent del vagó es giressin per tal de no perdre’s la baralla—. Que potser els he demanat consell, o potser em creuen tan estúpid com per a ser incapaç de moure’m sense el seu assessorament? Parlin només quan algú els ho demani, i com hi ha Déu que hauran d’esperar molt de temps si pretenen que jo els ho demani.

Avançà el rostre i mostrà les dents als dos policies, de la mateixa manera que un gos amenaçador.

Els dos agents, homes atents i pacífics, restaren cohibits per l’extraordinària vehemència amb la qual els seus consells amicals acabaven de ser rebutjats.

—No ha estat la nostra intenció d’ofendre-us, foraster —va dir un dels policies—. Es tractava tan sols d’un consell per al vostre bé, en veient que sou, segons que demostra el vostre comportament, nou en aquesta regió.

—Sóc nou aquí, en efecte, però ni vostès ni la gent de la seva espècie no són pas nous per a mi —cridà McMurdo, furiós—. Ja veig que tots vostès són iguals arreu, fastiguejant la gent amb els seus consells quan ningú no els en demana.

—Potser ens tornarem a trobar bastant aviat —anuncià un dels agents, amb un somriure—. Em fa l’efecte que vós sou un home dels seleccionats a mà.

—Jo estava pensant justament el mateix —intervingué el seu company—. Crec que ens tornarem a veure.

—No es creguin pas que em fan cap por —cridà McMurdo—. Em dic Jack McMurdo, saben? Si em necessiten per a res, em podran trobar a cal Jacob Shafter, a Sheridan Street, Vermissa, així que ja veuen que no me n’amago pas, oi? Jo sóc d’aquells que gosen mirar-los a la cara sigui de dia com de nit, així que no s’enganyin pas sobre mi.

Se sentí un murmuri de simpatia i admiració entre els minaires, impressionats per la decidida actitud d’aquell foraster, mentre que els dos policies encongiren les espatlles i reemprengueren la seva conversa. Pocs minuts després, el tren feia el seu ingrés a la deficientment il·luminada estació. Hi hagué un moviment general, perquè Vermissa era la ciutat més gran de la línia i hi baixava molta gent. McMurdo agafà la seva maleta de pell, i es disposava a aventurar-se entre la foscor quan un dels minaires se li acostà.

—Company, vós sí que sabeu com s’ha d’enraonar amb la bòfia —va dir amb un to de gran respecte—. Quin gust de sentir-vos! Permeteu-me que us porti la maleta i us ensenyi el camí. Per tal d’anar a casa, he de passar igualment per davant de cal Shafter.

En sortir de l’andana foren saludats per un cor de veus amicals procedents dels altres minaires, que els desitjaven la bona nit. Abans inclús de posar-hi el peu a terra, el turbulent McMurdo s’havia convertit en tota una celebritat a Vermissa.

Si bé la regió era un lloc terrorífic, la ciutat resultava encara més depriment en aquest sentit. Al llarg d’aquella extensa vall existia, si més no, una certa grandesa tètrica en aquelles fogueres immenses i aquelles nuvolades de fum, mentre que l’home havia convertit les muntanyes, tot buidant-les amb monstruoses excavacions, en imposants monuments a la seva fortalesa i al seu enginy. La ciutat, però, mostrava un nivell monòton de lletjor i brutícia mesquines. A l’avinguda principal de la vila, el tràfic rodat havia convertit la neu en una pasta fangosa. Les voreres eren estretes i irregulars. Les nombroses faroles d’oli només servien per tal de poder apreciar més clarament la llarga filera de cases de fusta, amb les terrasses donant al carrer, desendreçades i brutes. A mesura que els dos homes s’aproximaven al centre urbà, l’escenari s’anava alegrant gràcies a una filera de botigues ben il·luminades. Hi abundaven les tasques i les sales de joc, on els minaries despenien llurs ben pagats jornals, però també ben guanyats.

—Això és la Casa de la Unió —anuncià el guia, tot assenyalant un local que es dreçava amb la dignitat d’un hotel—. El cap n’és en Jack McGinty.

—Quina classe d’home és? —preguntà McMurdo.

—Com? Que potser no n’heu sentit parlar mai, del caporal?

—Com voleu que n’hagi sentit parlar mai, si sabeu perfectament que sóc nou aquí?

—Bé, jo em pensava que el seu nom era conegut arreu del país. Ha sortit als diaris força sovint.

—Per què?

—Bé —el minaire abaixà la veu—, per aquells assumptes.

—Quins assumptes?

—A fe de Déu, senyor, que les vostres preguntes són un pèl impertinents, sense ànim d’ofendre-us. Només hi ha una classe d’assumptes dels quals sentireu parlar per aquests barris, i es tracta dels assumptes dels Carreters.

—Sí, em penso que n’he llegit alguna cosa, d’aquests Carreters, a Chicago. Són una banda d’assassins, no és veritat?

—Calleu, feu-me el favor! —exclamà el minaire, tot mantenint-se alerta i esguardant esbalaïdament el seu interlocutor—. Mireu, vós no estareu viu gaire més temps aquí si continueu enraonant pel carrer en aquests termes. Més d’un home ha perdut la vida per menys d’això.

—Bé, no sé pas res d’aquesta gent. Us dic només el que n’he llegit.

—I jo no us dic pas que allò que heu llegit no sigui veritat. —L’home mirava, nerviós, al seu voltant mentre enraonava, amagant-se entre les ombres, com tement algun perill imminent—. Si identifiqueu mort amb assassinat, Déu sap que aquí hi ha hagut assassinats per donar i vendre. Ara bé, no se us acudeixi mai de relacionar el nom de Jack McGinty amb qualsevol d’aquests assassinats, foraster, perquè cap rumor no pot escapar al seu coneixement, i no és dels que acostumen a deixar-ho passar. Bé, aquella és la casa que busqueu, la que es troba una mica retirada respecte al carrer. Allí hi trobareu el vell Jacob Shafter, un dels homes més honestos dels que viuen en aquesta ciutat.

—Moltes gràcies —digué McMurdo, i, després de donar la mà a l’home que tot just acabava de conèixer, s’enfilà pel camí que portava a la casa, amb la maleta a la mà. Trucà resoludament a la porta de l’edifici, i tot seguit obrí algú molt diferent de la persona que s’esperava trobar.

Era una dona, jove i particularment bonica. Semblava sueca, de cabell ros i pell blanca, amb la qual contrastaven un parell d’ulls de color negre que esguardaven el nouvingut amb sorpresa. Una plaent torbació aportà una onada de color a la seva pàl·lida expressió. Emmarcada per la brillant lluminositat que projectava la porta oberta, a McMurdo li semblava la imatge més bella i atractiva que havia vist mai, potser a causa del depriment context que l’envoltava i que contrastava encara més la seva bellesa. El quadre d’una encisadora mata de violetes creixent enmig de les negres escòries de les mines no l’hagués pogut sorprendre més. Tanta estona va estar ell contemplant-la sense obrir boca, que va ser ella qui trencà el silenci.

—Em pensava que era el meu pare —digué, amb un agradable deix suec—. Heu vingut a veure’l? Ha baixat al centre. Suposo que no trigarà pas a arribar.

McMurdo continuava esguardant-la amb mal dissimulada admiració, fins que ella abaixà els ulls, presa de confusió, davant aquell visitant talment dominador.

—No, senyoreta —aconseguí de dir finalment—, no tinc pas cap pressa per veure’l. Em varen recomanar casa vostra per tal d’allotjar-m’hi. Vaig pensar que potser em convindria de venir-hi, però ara n’estic convençut, d’això.

—Sou molt ràpid a l’hora de fer un judici —observà ella, dibuixant un somriure.

—En aquest cas, qualsevol home que no fos cec faria el mateix —fou la resposta d’ell.

La noia deixà anar una rialla davant aquell compliment.

—Entreu, senyor, si us plau —digué—. Jo sóc Miss Ettie Shafter, la filla de mister Shafter. La meva mare és morta, així que porto jo la casa. Podeu esperar assegut a la cambra del davant, al costat de l’estufa, fins que arribi el meu pare. Ah, ja ve! D’aquesta manera, podreu convenir el que sigui necessari personalment amb ell.

Un home entrat en anys però fort pujava pel senderol. McMurdo el posà al corrent de l’assumpte amb unes poques paraules. Un tal Murphy li havia proporcionat l’adreça, a Chicago. Aquest home, per la seva banda, l’havia rebuda d’algú altre. El vell Shafter no hi veia pas cap inconvenient. El foraster no posà obstacles i acceptà de bon grat totes les condicions que li foren imposades. Donava la impressió que anava bastant fort d’armilla. Per dotze dòlars la setmana, pagats a la bestreta, rebria sostre i menjar. I així fou com McMurdo, un home que s’havia confessat fugitiu de la justícia, trobà allotjament a la casa dels Shafter, el primer pas d’una llarga i ombrívola successió d’esdeveniments que haurien de conèixer el seu desenllaç en un país llunyà.