12. LA FINCA DE COPPER BEECHES

—Per a l’home que estima l’art per l’art —comentà Sherlock Holmes, deixant de costat la secció d’anuncis del Daily Telegraph—, passa sovint que el seu plaer més pregon es derivi de les manifestacions menys importants i més humils. A mi m’és plaent d’observar, Watson, que en vós radica aquesta veritat fins a tal punt, que en els petits relats dels nostres casos que heu tingut la bondat de redactar i, no tinc més remei que acceptar-ho, d’embellir de tant en tant, hi heu posat en relleu no solament les moltes causes cèlebres i processos sensacionals en què he participat, sinó també els incidents que han resultat trivials, però han fornit un camp per a les facultats de deducció i de síntesi lògica que he convertit en la meva especialitat.

—No obstant això —vaig fer, somrient—, no em considero del tot absolt de l’acusació de sensacionalisme que s’ha fet contra els meus relats.

—Potser us heu equivocat —observà ell, mentre agafava amb els molls una brasa i encenia amb ella la llarga pipa de fusta de cirerer, que acostumava de substituir la d’argila quan el seu estat d’ànim era més propens a la polèmica que no pas a la meditació—. Potser us heu equivocat en mirar d’injectar color i vida a cada una de les vostres narracions en comptes de limitar-vos a la tasca de reflectir per escrit el sever raonament de causa a efecte, que constitueix, de fet, l’únic tret notable de cada cas.

—Em sembla que us hi he fet plena justícia —vaig replicar amb una certa fredor, ja que sentia repulsió per l’egoisme que més d’una vegada havia advertit com un factor prou característic del singular tarannà del meu amic.

—No, no es tracta d’egoisme o vanitat —va dir ell, donant resposta, com acostumava de fer, als meus pensaments més que no pas a les meves paraules—. Si jo exigeixo plena justícia per al meu art, és perquè es tracta de quelcom impersonal, quelcom que va més enllà de mi mateix. El crim és un mal comú. La lògica és una virtut rara. Per tant, hauríeu de posar més èmfasi en la lògica que no pas en el crim. Vós heu degradat en una sèrie de contes el que hauria pogut ser un curs de conferències.

Era un matí fred a començament de primavera, i ens trobàvem asseguts, després d’esmorzar, a banda i banda d’un foc reconfortant, a les velles dependències de Baker Street. Una boira densa fluïa entre alineacions de cases grises, i les finestres del davant apareixien com taques fosques i informes a través de les espesses capes groguenques de broma baixa. Havíem encès el llum de gas, que resplendia sobre les tovalles i sobre la vaixella de porcellana i metall, ja que la taula encara no l’havien desparada. Sherlock Holmes s’havia passat tot el matí en silenci, contínuament capficat en els anuncis d’una successió de diaris, fins que per fi, havent donat per acabada, si més no aparentment, la seva lectura, n’havia sortit, amb un humor no gaire amable, per fer-me un discurs sobre les meves limitacions literàries.

—Al mateix temps —va continuar dient, després d’una pausa durant la qual havia estat fumant la seva llarga pipa tot contemplant el foc— difícilment podeu ser acusat de sensacionalista, perquè de tots aquests casos en què heu estat tan amable d’interessar-vos, una gran part no tracten en absolut de crims, en el sentit legal del terme. El petit afer en què em vaig esforçar per ajudar el Rei de Bohèmia, la singular experiència de Miss Mary Sutherland, el problema relacionat amb l’home del llavi torçat i l’incident del noble solter són casos que estan fora dels límits de la llei. Però, en eludir allò que tenen de sensacional, em temo que heu vorejat els marges de la trivialitat.

—Potser el resultat hagi estat aquest —vaig reconèixer—, però sostinc que els mètodes han estat originals i interessants.

—Bah! Estimat company, què li importen al públic, al gran públic poc observador, que amb prou feines sap distingir un teixidor per les dents o un compositor pel polze esquerre, els matisos delicats de l’anàlisi i la deducció? Però, si de veritat sou trivial, no us ho puc pas retreure, perquè els dies dels casos espectaculars ja pertanyen al passat. L’home, o si més no l’home criminal, ha perdut tota iniciativa o originalitat. Pel que fa a la meva petita tasca, sembla degenerar en una agència de recuperació de llapis extraviats i de consells per a noietes d’internat. Sigui com sigui, crec que ja he tocat fons. M’imagino que la nota que he rebut aquest matí assenyala el meu punt zero. Llegiu-la —i em va passar una carta rebregada.

La missiva era datada a Montague Place la tarda anterior, i deia el següent:

—La coneixeu, aquesta senyoreta? —vaig preguntar.

—No.

—Ja ho són, dos quarts d’onze.

—Sí, i no dubto pas que és ella qui acaba de trucar.

—Tot podria ser que l’assumpte tingués més interès que no us penseu. Recordeu el cas del robí blau, que en un principi semblava un simple caprici i que posteriorment donà lloc a una seriosa investigació. Això mateix podria passar en el cas present.

—Bé, esperem que sigui així! Però ben aviat veurem els nostres dubtes dissipats, perquè, si no vaig errat, aquí tenim el personatge.

Havent dit això, es va obrir la porta i una jove entrà a la sala. Anava vestida amb senzillesa però amb pulcritud. L’expressió de la cara era viva i intel·ligent, pigallada com un ou de corriol, i adoptava l’actitud d’una dona que s’ha obert camí en la vida per ella mateixa.

—Estic segura que en disculpareu d’importunar-vos —va dir, mentre el meu amic s’aixecava per saludar-la—, però he passat per una experiència molt estranya, i com sigui que no tinc parents ni coneguts a qui demanar consell, he pensat que potser vós seríeu tan amable d’indicar-me el que he de fer.

—Asseieu-vos, si us plau, Miss Hunter. Serà un plaer poder-vos servir d’alguna ajuda.

Em vaig adonar que Holmes estava favorablement impressionat per l’actitud i l’expressió de la seva nova clienta. La va estudiar amb la seva mirada penetrant i tot seguit s’acomodà amb les parpelles caigudes i les puntes dels dits juntes, disposat a escoltar el testimoni de la jove.

—He estat institutriu durant cinc anys —començà dient— en el si de la família del Coronel Spence Munro, però fa dos mesos el coronel va haver de desplaçar-se a Halifax, a Nova Escòcia, i es va endur els seus fills cap a Amèrica, de manera que em vaig trobar sense feina. Vaig publicar i respondre anuncis, però sense èxit. Finalment, els escassos diners que tenia estalviats van començar a minvar, i llavors vaig arribar a un punt en què ja no sabia què fer.

»Al West End hi ha una coneguda agència d’institutrius anomenada Westaway’s, i jo solia anar-hi un cop a la setmana a veure si havien rebut alguna oferta que pogués convenir-me. Westaway és el nom del fundador del negoci, però en realitat qui el porta és Miss Stoper. Ella rep en el seu propi despatx, i les noies que cerquen una col·locació s’esperen al vestíbul fins que són cridades una per una. Miss Stoper consulta els seus llibres i busca alguna oferta que pugui interessar-les.

»Bé, quan hi vaig anar la setmana passada, vaig entrar, com sempre, al petit despatx, però em vaig trobar que Miss Stoper no estava sola. Tenia al seu costat un home prodigiosament gras amb un ampli somriure i un cap que li queia en múltiples plecs sobre la gola. Portava ulleres i observava amb gran interès les noies que entraven. Quan ho vaig fer jo, féu un bot a la cadira i es girà ràpidament cap a Miss Stoper tot dient:

»—Aquesta servirà. No podria pas demanar res millor. Excel·lent! Excel·lent! —Semblava molt entusiasmat, i es fregava les mans ansiosament. Era un home d’un aspecte tan satisfet que era un plaer de contemplar-lo—. Busqueu una col·locació, senyoreta? —em va preguntar.

»—Sí, senyor.

»—Com a institutriu?

»—Sí, senyor.

»—I quin sou demaneu?

»—En la meva última ocupació, a casa del Coronel Spence Munro, cobrava quatre lliures al mes.

»—Ca, ca! Una explotació, una vergonyosa explotació! —exclamà, estenent les seves mans grassonetes enlaire com si estigués dominat per una passió terrible—. Com es poden oferir uns honoraris tan minsos a una dama amb tants atractius i coneixements?

»—Els meus coneixements, senyor, poden ser més limitats del que us imagineu —vaig advertir—. Una mica de francès, una mica d’alemany, música i dibuix…

»—Bah, bah! —protestà—. Tot això no té importància. El que importa és: teniu o no teniu les maneres i la conducta d’una dama? Vet ací el problema en poques paraules. Si no compliu aquestes condicions, aleshores no sereu la dona indicada per a ocupar-se de l’educació d’un nen que algun dia pot representar un paper important en la història del país. Però si les compliu, com un cavaller podria demanar-vos que us rebaixéssiu a acceptar uns honoraris inferiors a les tres xifres?

»—Per començar, senyora, rebreu de mi un salari de cent lliures anuals.

»—Ja us podeu imaginar, Mr. Holmes, que per a mi, mancada de recursos com estava, una oferta com aquella em semblava massa bona per a ser veritat. Tanmateix, aquell cavaller, en adonar-se potser de l’expressió d’incredulitat del meu rostre, obrí una cartera i en va treure un bitllet.

»—Tinc sempre per costum —digué, somrient d’una manera tan plaent que els seus ulls esdevingueren dues clivelles brillants entre les arrugues de la cara— d’avançar a les senyoretes que estan al meu servei la meitat del seu sou en efectiu per tal que puguin afrontar algunes petites despeses relacionades amb el seu trasllat i el seu vestuari.

»Vaig pensar que no havia topat mai amb un home tan fascinant i assenyat. Com que jo ja havia contret alguns deutes amb els meus intermediaris, l’acompte suposava un gran avantatge, per bé que hi tenia alguna cosa d’anormal, aquella contractació, cosa que m’induïa a voler-ne saber alguna cosa més abans de comprometre’m-hi.

»—Us puc preguntar on viviu, senyor? —vaig fer.

»—A Hampshire. És un indret rural encantador. La finca es diu Cooper Beeches, i es troba a vuit quilòmetres després de Winchester. És la comarca més entranyable, benvolguda senyoreta, i la residència antiga més acollidora.

»—Quines obligacions tindré senyor? M’agradaria de saber en què consistiran.

»—Un nen, un noiet adorable que acaba de fer els sis anys. Oh, si veiéssiu com mata escarabats amb una sabatilla! Crec, crec, crec! Ja n’ha matat tres abans que tingueu temps de parpellejar. —Es reclinà a la seva cadira i es posà a riure fins que les arrugues del rostre tornaren a ocultar els seus ulls.

»Jo em vaig espantar una mica davant el tipus de diversió del nen, però la rialla del pare em va fer pensar que potser ho havia dit de broma.

»—El meu únic deure, doncs —vaig preguntar—, consistirà a ocupar-me del nen?

»—No, no, no és pas l’únic deure, estimada senyoreta —exclamà ell—. També serà obligació vostra, com estic segur que el vostre bon criteri us haurà suggerit, d’obeir els petits encàrrecs que la meva esposa us pugui formular, sempre amb el benentès que aquests encàrrecs siguin susceptibles de ser obeïts per una dama amb tota propietat. No hi veieu pas inconvenient, oi?

»—M’agradaria de ser-vos útil.

»—Perfectament. Parlem una mica del vestuari. Nosaltres som persones capricioses, vull dir que tenim les nostres petites manies, però som benintencionats. Si nosaltres us demanàvem de posar-vos un vestit que us haguéssim regalat, oi que no us oposaríeu a aquest petit caprici?

»—No —vaig respondre, considerablement atònita davant aquestes paraules.

»—I si us manàvem de seure aquí o allà, no us ofendríeu pas, oi?

»—Oh, no.

»—I si us demanàvem de fer-vos tallar els cabells ben curtets abans de venir a casa?

»Amb prou feines vaig poder donar crèdit al que acabava de sentir. Com podeu observar, Mr. Holmes, els meus cabells són força exuberants i tenen una tonalitat castanya bastant peculiar. Algú els ha qualificats d’artístics. No podia concebre de sacrificar-los així com així.

»—Em temo que serà impossible —vaig contestar. Ell m’havia estat contemplant amb insistència amb els seus ulls menuts, i quan vaig haver dit això em vaig adonar que la seva expressió s’entristia.

»—Doncs jo em temo que aquest detall és essencial —va dir—. És un petit caprici de la meva esposa, i els capricis de les dames, com sabeu, senyoreta, s’han de satisfer. De manera que no us fareu tallar els cabells?

»—No, senyor, cregui’m que és impossible —vaig respondre, amb fermesa.

»—Ah, molt bé. Així, doncs, no en parlem més. És llàstima, perquè en altres aspectes ens hauríeu convingut plenament. En aquest cas, Miss Stoper, serà millor que vegi alguna altra de les vostres senyoretes.

»L’administradora s’havia passat l’estona ocupada amb els seus documents sense adreçar-nos la paraula en cap moment, però ara em mirava amb una expressió d’enuig tal, que no vaig tenir més remei que sospitar que acabava de perdre una bona comissió a causa del meu refús.

»—Voleu que el vostre nom continuï figurant en els llibres? —em va preguntar.

»—Sí, si no hi teniu inconvenient, Miss Stoper.

»—Bé, de fet, em sembla una mesura inútil, ja que refuseu les millors ofertes de treball —va replicar amb rudesa—. Difícilment podeu esperar que ens esforcem a trobar-vos una oportunitat com aquesta. Bon dia tingueu, Miss Hunter. —Féu sonar un gong que tenia sobre la taula i aparegué el criat per acompanyar-me a fora.

»Bé, Mr. Holmes, quan vaig arribar al meu apartament i vaig trobar ben poca cosa als armaris i un parell de factures damunt la taula, vaig començar a preguntar-me si no m’havia precipitat. Al capdavall, si aquella gent tenia manies estranyes i exigia obediència en els aspectes més inversemblants, els menys que se’n podia esperar era que paguessin les seves excentricitats. Molt poques institutrius cobren cent lliures a l’any, a Anglaterra. A més, quin servei em feien els meus cabells? Moltes persones milloren la seva imatge quan es tallen els cabells, i potser a mi em passaria el mateix. L’endemà ja em sentia inclinada a creure que havia comès un error, i un dia després ja n’estava segura. Ja gairebé havia superat el meu orgull, Fins al punt de disposar-me a tornar a l’agència a preguntar si la plaça encara era vacant, quan vaig rebre aquesta lletra del mateix cavaller. Us la llegiré tot seguit:

»Això és el que diu la carta que he rebut, Mr. Holmes, i he arribat a la conclusió que he d’acceptar. Tanmateix, he cregut prudent, abans de donar el pas decisiu, de sotmetre l’assumpte a la vostra consideració.

—Bé, Miss Hunter, si ja heu pres una decisió, crec que no val la pena de discutir el tema —digué Holmes, somrient.

—Però, que potser m’aconsellaríeu de refusar?

—Confesso que és una situació en la qual no m’agradaria de veure-hi implicada una germana meva.

—Què hi veieu, en tot això, Mr. Holmes?

—Ah, no tinc prou dades. No us ho sabria dir. Potser vós us n’heu format alguna opinió…

—Bé, jo només hi veig una solució possible. Mr. Rucastle semblava un home molt atent i afable. Podria ser que la seva esposa fos una llunàtica i que ell desitgés de silenciar-ho, per por d’haver-la d’internar en un centre psiquiàtric, i que li consentís les seves manies per tal d’evitar-li qualsevol rampell?

—Sí, és una explicació possible. De fet, tal com estan les coses, és la més probable. En qualsevol cas, no em sembla pas una família gaire indicada per a una senyoreta jove com vós.

—Però, i els diners, Mr. Holmes? I els diners?

—Bé, sí, és clar, el sou és bo… massa bo. Això és el que m’intranquil·litza. Per què us ofereixen cent-vint lliures anuals, quan podrien triar una institutriu per quaranta? Hi ha d’haver alguna raó poderosa.

—M’ha semblat que, si us posava al corrent de les circumstàncies, vós em comprendríeu, si més tard us hagués de menester. Em sentiria molt més segura si us sabia darrere meu.

—Oh, ja hi podeu pujar de peus. Us asseguro que el vostre petit problema promet de ser el més interessant dels que se m’han presentat en els darrers mesos. Hi ha alguna cosa insòlita en alguns detalls d’aquesta història. Si us trobeu amb algun dubte o perill…

—Perill? Quina classe de perill hi veieu?

Holmes negà amb el cap, seriós.

—Si poguéssim definir-lo, deixaria de ser un perill —explicà—. En qualsevol moment, sigui de dia o de nit, un telegrama servirà perquè vingui a ajudar-vos.

—Això ja em serveix. —La noia s’aixecà bruscament de la cadira, amb l’ànsia dibuixada a la cara—. Ara ja puc fer el viatge cap a Hampshire més tranquil·la. Escriuré a Mr. Rucastle tot seguit, sacrificaré els meus pobres cabells aquesta nit i demà faré cap a Winchester. —Després d’adreçar algunes paraules d’agraïment a Holmes, ens va desitjar bona nit a tots dos i abandonà la sala.

—Si més no —vaig comentar, mentre sentíem les seves passes ràpides i decidides baixant les escales—, sembla una jove perfectament capacitada per a tenir cura d’ella mateixa.

—Millor —sentencià Holmes, amb severitat—. M’hauré equivocat de molt si no rebem noticies seves d’aquí a pocs dies.

No va passar gaire temps abans que es comptés la predicció del meu amic. Fou una quinzena, en el decurs de la qual em vaig sorprendre sovint pensant en aquella noia i preguntant-me a quins estranys viaranys de l’experiència humana s’hauria vist abocada. Aquell salari inusual, aquelles condicions tan curioses, aquelles minses obligacions… tot apuntava a quelcom anormal, per bé que la meva capacitat no arribava a determinar si tot plegat era un caprici o un complot, si aquell home era un filantrop o un canalla. Quant a Holmes, sovint el veia despendre cosa de mitja hora amb les celles arrufades i un posat abstret, però quan li mencionava el tema l’apartava amb un gest de la mà. “Dades, dades, dades!”, exclamava amb impaciència. “No puc pas fer maons, sense argila”. Però sempre aparcava el tema murmurant que cap germana seva no hauria acceptat una col·locació semblant.

El telegrama que finalment ens va arribar, ho féu una nit cap al tard, quan jo ha em disposava a retirar-me i Holmes es preparava per submergir-se en una de les seves investigacions nocturnes en què jo el deixava inclinat sobre una redorta i un tub d’assaig a la nit i el trobava en la mateixa postura quan baixava a esmorzar l’endemà. Va obrir el sobre groc i, en acabat de llegir el missatge, me’l va passar.

—Consulteu la guia de trens —em va dir, i tornà als seus estudis químics.

La convocatòria era breu i urgent:

—Vindreu amb mi? —preguntà Holmes, alçant la mirada.

—M’agradaria molt.

—Consulteu la guia, doncs.

—Hi ha un tren a dos quarts de deu —vaig anunciar, després de buscar a la guia—. Arriba a Winchester a les 11.30.

—Perfectament. Aleshores, serà millor que ajorni la meva anàlisi d’acetones, perquè demà al matí haurem d’estar en plenitud de facultats.

A les onze del matí de l’endemà ens trobàvem en camí de l’antiga capital d’Anglaterra. Holmes s’havia passat tot el trajecte immers en els diaris matinals, però havent travessat la frontera de Hampshire se’n va desfer i començà a admirar el paisatge. Era un bell dia de primavera, amb un cel blau i lluminós, clapejat de nuvolets caragolats que evolucionaven de ponent a llevant. El sol resplendia amb molta intensitat, i això no obstant feia un aire gelat vivificant que posava alguns límits a l’energia d’un home. A tota la contrada, cap als ondulants turons que circumdaven Aldershot, s’entrellucaven les teulades roges i grises de les granges entre el verd clar del nou fullatge.

—No us sembla tot fresc i esplèndid? —vaig exclamar, amb tot l’entusiasme de què és capaç un home habituat a les boires de Baker Street.

Però Holmes va negar seriosament amb el cap.

—Sabeu, Watson? —va dir—. Una de les malediccions derivades del fet de tenir una ment com la meva és que he de contemplar-ho tot en relació amb la meva especialitat. Vós contempleu aquestes cases disperses i quedeu impressionat per la seva bellesa. Jo les miro i l’única sensació que m’inspiren és la constatació del seu aïllament i de la impunitat amb què s’hi pot cometre un crim.

—Déu del cel! —em vaig exclamar—. Qui pot associar un crim amb aquestes granges velles i entranyables?

—A mi m’omplen sempre d’un cert horror. La meva experiència, Watson, m’ha menat a creure que els carrerots més vils i miserables de Londres no aporten un registre tan espantós de pecats com el que ofereix aquesta bella i plàcida contrada.

—Em deixeu aterrit!

—Però el motiu és molt evident. La pressió de l’opinió pública pot aconseguir, a ciutat, allò que la llei no pot obtenir. No hi ha un carrer tan vil on els crits d’un infant torturat o el soroll de les bastonades d’un embriac no suscitin la solidaritat i la indignació entre el veïnat. A més, l’aparell de la justícia es troba sempre tan a l’abast, que una sola paraula o queixa pot posar-lo en funcionament i, llavors, del crim al banc dels acusats només hi ha un pas. Però mireu aquestes cases solitàries, cada una enmig del seu propi territori, habitades majoritàriament per gent ignorant que sap ben poca cosa de la llei. Penseu en els actes d’infernal crueltat, les ocultes perversitats que poden tenir lloc, un any sí i l’altre també, en aquests indrets sense que ningú no se n’adoni. Si aquesta dama que ha acudit a nosaltres en busca d’ajut hagués anat a viure a Winchester, jo no hauria experimentat cap temor per ella. Són els vuit quilòmetres que separen la seva residència de la ciutat el que és perillós. Tot i això, és obvi que no està personalment amenaçada.

—No. Si pot venir a Winchester a reunir-se amb nosaltres, vol dir que pot fugir.

—Exacte. Disposa de llibertat.

—Quin problema pot tenir, doncs? En suggeriu algun?

—Se m’han acudit set possibles problemes, cada un dels quals cobreix tots els fets que coneixem fins ara. Quina d’aquestes teories és la correcta, només podré determinar-ho a partir de les noves dades que no dubto que ens estan esperant. Bé, ja es veu la torre de la catedral, i ben aviat sabrem què és el que ens ha de comunicar Miss Hunter.

El “Black Swan” és una fonda reputada que es troba a High Street, no gaire lluny de l’estació, i allí hi trobàrem la jove senyoreta, que ens esperava. Havia llogat una saleta, i en arribar nosaltres ja ens havien servit el dinar a taula.

—Estic tan contenta que hàgiu vingut! —va dir amb molta seriositat—. Sou tots dos tan amables… però, la veritat és que no sé pas què fer. El vostre consell tindrà un valor inapreciable.

—Si us plau, conteu-nos el que us ha esdevingut.

—Així ho faré, i hauré de ser breu, perquè li he promès a Mr. Rucastle que tornaria abans de les tres. Compto amb el seu permís per venir a ciutat aquest matí, però ell poc s’ho imagina, amb quina finalitat.

—Feu-nos saber tots els fets ordenadament. —Holmes estirà les seves llargues cames cap al foc de la llar i es disposà a escoltar.

—En primer lloc, he de deixar ben clar que, en conjunt, no he rebut cap mal tracte de part de Mr. i Mrs. Rucastle. Cal fer-los justícia. Però no aconsegueixo d’entendre’ls, i no em sento tranquil·la pel que fa a ells.

—Què és el que no aconseguiu d’entendre?

—Els motius del seu comportament. Us explicaré el que ha passat. Quan vaig venir, Mr. Rucastle em va rebre aquí, i em portà amb la seva calessa a Cooper Beeches. La residència, com ell havia dit, està emplaçada en un bell indret, però no és pas bonica en si, ja que consisteix en un enorme edifici quadrat pintat de blanc, però tot tacat i ple de degotims d’humitat i de verdet. La casa està voltada de camps i boscos pels tres costats, i pel quart s’estén un prat que baixa fins a la carretera de Southampton, una de les corbes de la qual es troba a uns cent metres de la porta principal. Aquest prat pertany a la finca, però els boscos dels encontorns són part dels vedats de Lord Southerton. Un bosquet de faigs de fulles fosques davant mateix de la porta del rebedor ha donat el nom a l’indret.

»Em va portar a la residència el meu amo mateix, que es mostrà tan cordial com sempre, i aquell vespre em va presentar la seva esposa i el nen. No era certa, Mr. Holmes, la conjectura que vàrem considerar probable, a les vostres dependències de Baker Street, segons la qual Mrs. Rucastle és una dement. Em va semblar una dona reservada, amb una cara molt pàl·lida, força més jove que el seu marit: jo diria que encara no té els trenta, mentre que ell no en deu tenir menys de quaranta-cinc. De les seves converses he esbrinat que es varen casar fa set anys, que ell era vidu i que l’únic descendent de la seva primera muller és la filla que va marxar a Filadèlfia. Mr. Rucastle em confià en privat que la raó per la qual se’n va anar fou una boja aversió per la seva madrastra. Com sigui que la filla no devia tenir menys de vint anys, puc imaginar que la seva situació no era pas còmoda havent de conviure amb la jove esposa del seu pare.

»Mrs. Rucastle em va semblar tan fada d’esperit com de color de la pell. No em va impressionar favorablement ni a la inversa. Passava desapercebuda. Era fàcil de veure que estimava devotament el marit i el fillet. Els seus ulls de color gris clar anaven contínuament de l’un a l’altre mirant d’endevinar el més petit desig per anticipar-s’hi, si era possible. Era dolça amb el seu marit fins i tot quan aquest estava de l’humor més esquerp, i considerat tot plegat semblaven una parella feliç. Tanmateix, la dona abrigava una pena secreta. Sovint se la veia immersa en profundes reflexions amb una mirada trista. Més d’una vegada l’he sorpresa plorant. A voltes he pensat que allò que la preocupa és el tarannà del seu fill, perquè no he conegut mai una criatura tan terriblement consentida i maliciosa. És petit per l’edat que té, i el cap és desproporcionadament gran en relació amb el cos. La seva vida sembla consistir en una alternança de salvatges arravataments d’ira i malenconiosos moments de mal humor. La seva única noció de la diversió consisteix a fer mal a tota criatura més feble que ell, i demostra habilitat i talent a l’hora de projectar la caça de ratolins, ocells i insectes. Però serà millor que deixi d’enraonar de l’infant, Mr. Holmes, ja que, de fet, ben poca cosa té a veure amb la meva història».

—Jo escolto tots els detalls de grat —va dir el meu amic—, tant si us semblen importants com si no.

—Tractaré de no ometre res que sigui important. Un detall desagradable de la casa, que de seguida em va cridar l’atenció, era l’aspecte i la conducta dels criats. Només són dos, un home i la seva muller. Toller, així es diu ell, és un home groller i inculte. Té els cabells grisosos i porta bigoti, i sempre fa pudor d’alcohol. D’ençà que vaig arribar allà l’he vist begut dues vegades, i tanmateix Mr. Rucastle m’ha fet la impressió que no se n’adonava. La seva esposa és una dona molt alta i forta, tan reservada com Mrs. Rucastle, però bastant menys amable. Són una parella força desagradable, però per sort passo la major part del temps a la cambra del nen o bé a la meva, que són contigües en una cantonada de l’edifici.

»Els meus dos primers dies d’estada a Copper Beeches vaig tenir una vida tranquil·la. El tercer, Mrs. Rucastle va baixar en acabat d’esmorzar i xiuxiuejà alguna cosa al seu marit.

»—Oh, sí —va dir ell, adreçant-se a mi—, us estem molt agraïts, Miss Hunter, per accedir als nostres capricis fins al punt de tallar-vos els cabells. Us asseguro que aquest fet no ha empitjorat al més mínim el vostre aspecte. Ara veurem com us escau el vestit de color blau elèctric. El trobareu al damunt del vostre llit, i si teniu l’amabilitat de posar-vos-el us quedarem tots dos extremament agraïts.

»El vestit en qüestió tenia una tonalitat de blau molt especial. Era d’un material excel·lent, una mena de teixit de llana, però presentava senyals inequívocs d’haver estat usat. Crec que si me l’haguessin fet a mida no m’hauria escaigut més. Mr. i Mrs. Rucastle expressaren, en veure-me’l posat, un delit que em va semblar força exagerat. M’esperaven al saló, una estança molt àmplia que ocupa tota la part frontal de la casa i que té tres grans finestres que arriben fins a terra. Havien acostat una cadira a la finestra central, amb el respatller mirant cap a aquesta. Em varen demanar que m’hi assegués, i llavors Mr. Rucastle, tot passejant d’una punta a l’altra de la sala, començà a explicar-me els acudits més divertits que hagi sentit mai. No us podeu ni imaginar com n’eren, de còmics, i vaig riure fins a afartar-me’n. Mrs. Rucastle, però, que evidentment manca de sentit de l’humor, ni tan sols va arribar a somriure, sinó que romangué amb les mans a la falda amb una mirada de tristesa i impaciència. Al cap d’una hora, més o menys, Mr. Rucastle comentà de sobte que ja era hora d’encetar les obligacions del dia, que em canviés de vestit i que anés a ocupar-me del petit Edward.

»Dos dies després tingué lloc la mateixa representació en idèntiques circumstàncies. Una altra vegada em vaig posar el vestit, em vaig asseure al costat de la finestra i vaig riure de bona gana el ric repertori d’acudits que coneixia el meu amo, el qual els explicava amb una gràcia inimitable. En acabat, em va donar una novel·lota i, després de desplaçar una mica la meva cadira per tal que no em fes ombra jo mateixa, em va demanar que llegís en veu alta. Ho vaig fer durant uns deu minuts, havent començat des del mig d’un capítol, fins que inopinadament, enmig d’una frase, em va manar d’aturar-me i anar-me a canviar de roba.

»No us serà difícil d’imaginar, Mr. Holmes, la curiositat que em va venir pel possible significat d’aquesta extraordinària representació. Em vaig fixar que sempre paraven molt de compte a mantenir els meus ulls apartats de la finestra, de manera que m’assetjà el desig de veure què passava darrere meu. Al començament em va semblar impossible, però aviat vaig trobar la manera. El meu mirallet s’havia trencat, la qual cosa m’inspirà una idea feliç. Vaig ocultar un trosset de mirall al meu mocador, i en el decurs de la sessió següent, mentre reia, em vaig acostar el mocador als ulls. Amb una mica d’habilitat, vaig aconseguir de veure el que hi havia al meu darrere. Confesso que vaig quedar decebuda. No hi havia res.

»Si més no, aquesta fou la meva primera impressió. Un segon cop d’ull, però, em permeté d’adonar-me que hi havia un home a la carretera de Southampton, un home petit amb barba i vestit gris que semblava mirar en direcció cap a mi. Aquella carretera és una via important, i sovint s’hi veu gent de pas. Aquell home, però, estava recolzat sobre el passamà que delimita els nostres terrenys, i mirava amb fixesa. Vaig abaixar el mocador i vaig veure que els ulls de Mrs. Rucastle estaven clavats en els meus amb una mirada perspicaç. No va dir res, però estic convençuda que endevinà que jo amagava un mirall a la mà i havia vist el que passava darrere meu. S’aixecà de sobte i digué:

»—Jephro, a la carretera hi ha un impertinent que està observant Miss Hunter.

»—No és pas cap amic vostre? —preguntà ell.

»—No, no conec ningú en aquestes contrades.

»—Valga’m Déu! Quin impertinent! Tingueu la bondat de girar-vos i fer-li un senyal perquè se’n vagi.

»—No seria millor no fer-ne cas?

»—No, no, perquè aleshores el tindríem sempre romancejant per aquí. Si us plau, gireu-vos i feu-li un senyal.

»—Vaig fer el que em manaven, i en aquell mateix moment Mrs. Rucastle abaixà la persiana. D’això ja fa una setmana, i des d’aquell dia ja no he tornat a seure al costat de la finestra, ni he tornat a posar-me el vestit blau, ni tampoc he vist l’home de la carretera».

—Us prego que continueu —va dir Holmes—. La vostra narració es presenta molt interessant.

—Em temo que la trobareu força inconnexa, i potser veureu molt poca relació entre els diversos incidents de què enraono. El primer dia de la meva estada a Copper Beeches, Mr. Rucastle em va portar a un petit annex situat prop de la porta de la cuina. En acostar-nos-hi, vaig sentir el soroll d’una cadena i el d’una bèstia que es bellugava.

»—Mireu-lo! —exclamà Mr. Rucastle, mostrant-me una petita separació entre dos taulons—. No us sembla una bellesa?

»Vaig mirar a través de l’obertura i vaig entrellucar un parell d’ulls brillants i una vaga silueta arraulida en la foscor.

»—No us espanteu —va dir el meu patró, tot rient de l’ensurt que jo acabava d’evidenciar—. És Carlo, el meu mastí. Bé, jo dic que és meu, però en realitat el vell Toller, el mosso d’establa, és l’únic que pot acostar-se-li. Li donem menjar un cop al dia, i no pas massa; per això està sempre agressiu. Toller el deixa anar cada nit, i pobre del vianant que gosi trobar-se’l pel camí. Per l’amor de Déu, no us passi pel cap de travessar el llindar de casa a la nit sota cap pretext, perquè podria costar-vos la vida.

»L’advertència no era pas gratuïta, perquè dues nits després se m’acudí de treure el cap per la finestra de la meva cambra cap allà a les dues de la matinada. Era una preciosa nit de lluna plena, i la gespa que s’estenia davant la casa apareixia gairebé tan il·luminada com durant el dia. Començava a sentir-me absorta en la serena bellesa d’aquell escenari quan vaig advertir que a l’ombra dels faigs es movia alguna cosa. Al mateix instant que es mostrà a la llum de la lluna vaig veure el que era. Era un gos enorme, gros com un vedell, d’un color lleonat, amb el queix penjant i uns grandiosos ossos prominents. Travessà lentament la gespa i es va perdre entre les ombres de l’altra banda. Aquell sentinella silenciós i temible em glaçà el cor com no ho hauria aconseguit la visió d’un espanyaportes.

»Tot seguit us explicaré una estranya experiència. Com ja sabeu, jo m’havia tallat els cabells a Londres, i els tenia guardats en un rodet gran al fons del meu bagul. Un vespre, després d’haver ficat el nen al llit, em vaig entretenir examinant el mobiliari del meu dormitori i ordenant les meves pertinences. Hi havia una calaixera els dos calaixos superiors de la qual eren buits i oberts, mentre que el de baix era tancat. Vaig omplir els dos primers amb roba meva, i com sigui que encara em quedaven moltes coses per desar, em va incomodar molt de no poder fer servir el tercer calaix. Vaig arribar a la conclusió que l’havien deixat tancat per una simple distracció, de manera que vaig treure el meu repertori de claus i vaig tractar d’obrir-lo. La primera clau entrà al pany a la perfecció i el calaix es va obrir. Contenia tan sols un objecte, però estic segura que no endevinaríeu mai què era. Era el rodet amb els meus cabells.

»El vaig agafar i examinar. Els cabells tenien la mateixa tonalitat i el mateix gruix. Aleshores m’assaltà la idea de la impossibilitat d’aquella circumstància. Com podien els meus cabells haver anat a parar en aquell calaix tancat? Amb mans trèmules, vaig obrir el meu bagul, el vaig buidar i al fons hi vaig trobar els meus propis cabells. Vaig comparar les dues trenes, i us puc assegurar que eren idèntiques. No us sembla extraordinari? Sorpresa com estava, no vaig reeixir a trobar-hi un significat. Vaig tornar a guardar els cabells que no eren meus al calaix i no en vaig dir res als Rucastle, ja que em semblava haver actuat de manera improcedent en obrir el calaix que ells havien tancat.

»Sóc observadora per naturalesa, com potser haureu notat, Mr. Holmes, i aviat vaig tenir al cap un plànol detallat de la casa. Hi havia una ala, però, que em semblava del tot deshabitada. Una porta orientada a la de les dependències dels Toller donava accés a les habitacions en qüestió, però sempre estava tancada amb clau. Un dia, tanmateix, en pujar les escales, vaig sorprendre Mr. Rucastle sortint d’aquell sector amb les claus a la mà i una expressió al rostre que el feia ben diferent de l’home jovial que jo coneixia. Tenia les galtes enrojolades, el front arrufat per la ira i les venes ben marcades per la còlera. Tancà la porta i passà davant meu a corre-cuita sense dir-me ni un mot ni mirar-me.

»Aquest fet suscità la meva curiositat, i així, en sortir a donar un volt pels afores amb el nen, em vaig arribar fins a un indret des del qual pogués veure les finestres d’aquell sector de l’edifici. N’hi havia quatre d’arrenglerades, tres de les quals apareixien brutes, mentre que la quarta era tancada. Era evident que les cambres estaven abandonades. Mentre passejava amunt i avall, donant un cop d’ull de tant en tant a les finestres, se m’acostà Mr. Rucastle amb l’aspecte alegre i jovial de sempre.

»—Ah! —em digué—, no em considereu pas groller si he passat pel vostre costat sense adreçar-vos la paraula, estimada senyoreta. Estava capficat en assumptes de negocis.

»Li vaig assegurar que no estava pas ofesa, i em vaig afanyar a comentar-li:

»—Per cert, que m’ha semblat que disposeu d’unes habitacions desocupades, una de les quals té els finestrons tancats.

»—La fotografia és una de les meves afeccions —em va dir—, i he improvisat una cambra fosca allà dalt. Però, vaja! Quina jove més observadora que sou! Qui ho hagués dit? Qui ho hagués dit, abans? —Enraonà amb to de broma, però no hi vaig pas veure una expressió de broma, en els seus ulls, mentre em mirava. Hi vaig llegir sospita i contrarietat, i no pas desig de fer broma.

»Bé, Mr. Holmes, des del mateix moment que em vaig adonar que hi havia alguna cosa en aquelles habitacions que jo no havia de saber, em vaig sentir frisosa per visitar-les. No era mera curiositat, per bé que sigui una mica tafanera. Era més aviat un sentit del deure… una impressió que la meva entrada en aquell lloc havia d’aportar algun benefici. Hom parla de l’instint femení; potser era aquest instint el que em feia venir aquesta sensació. Sigui com sigui, allí hi havia alguna cosa, i jo em mantenia a l’expectativa de qualsevol ocasió per a travessar la porta prohibida.

»Fou tot just ahir que se’m va presentar aquesta ocasió. Convé de dir-vos que, a més de Mr. Rucastle, també Toller i la seva dona desenvolupen algunes activitats en aquelles estances solitàries, i una vegada vaig veure Toller entrar per aquella porta carregat amb un gran sac de lli de color negre. Darrerament ha begut molt, i ahir al vespre estava molt embriac; quan vaig pujar al pis de dalt, vaig trobar la clau al pany de la porta. No vaig tenir cap dubte que havia estat ell qui se la hi havia deixada. Mr. i Mrs. Rucastle eren a baix, i el nen es trobava amb ells, de manera que se’m presentava una oportunitat única. Vaig girar la clau amb molt de compte dins el pany, vaig obrir la porta i vaig entrar.

»Davant meu s’estenia un petit passadís sense empaperar ni encatifar, el qual girava en angle recte al seu extrem. En tombar aquella cantonada apareixien tres portes alineades, la primera i la tercera de les quals eren obertes. Cada una donava accés a una estança buida, desolada i plena de pols. Una d’aquestes cambres comptava amb dues finestres, i l’altra amb una, tan brutes que amb prou feines deixaven passar la llum crepuscular. La porta central era tancada amb un gruixut barrot d’un llit de ferro, subjectat per un extrem a la paret mitjançant una anella i lligat per l’altre amb una sòlida corda. La porta, a més, era tancada amb clau, la qual no era visible. Aquesta porta barrada corresponia clarament a la finestra tancada que havia vist des de fora, i no obstant això vaig constatar, per la claror que es filtrava per sota, que l’habitació no estava a les fosques. Era evident que hi havia una claraboia que hi projectava llum des del sostre. Mentre m’estava al mig del passadís contemplant aquella porta sinistra i preguntat-me quin secret podia ocultar, vaig sentir inopinadament unes passes dins l’habitació, i vaig veure una ombra que es passejava amunt i avall gràcies a la llenca de llum que s’escapava per sota de la porta. En adonar-me’n m’assetjà un terror foll i incontrolable, Mr. Holmes. De sobte, els meus nervis sobreexcitats em varen trair i vaig arrencar a córrer com si m’empaités una mà espantosa que m’agafés de la vora inferior del vestit. Vaig recórrer tot el passadís, vaig travessar la porta i vaig topar amb els braços de Mr. Rucastle, que m’esperava a fora.

»—Així que éreu vós! —exclamà, somrient—. Ja m’ho he pensat quan he vist la porta oberta.

»—Oh! Estic tan espantada! —vaig dir, esbufegant.

»—Estimada senyoreta! Estimada senyoreta! —No us podeu ni imaginar com n’eren, d’afalagadores i tranquil·litzadores, les seves maneres—. I què us ha espantat, benvolguda joveneta? —Però el seu to de veu resultava una mica massa afalagador, i em vaig posar en guàrdia.

»—He comès la imprudència de visitar aquesta ala deshabitada —vaig respondre—, però resulta tan solitària i misteriosa amb aquella llum tan tènue que m’he espantat i n’he sortit corrent. Oh, és tan horripilant, tot allò!

»—Només això —va fer ell, observant-me amb tota atenció.

»—Només? Què voleu dir? —vaig preguntar.

»—Per què creieu que tinc aquesta porta tancada?

»—Us confesso que no ho sé.

»—És per tal de mantenir-ne allunyades aquelles persones que no hi han de fer res, ho enteneu? —Continuava somrient, d’una manera d’allò més afable.

»—Us asseguro que si ho hagués sabut…

»—Bé, doncs, ara ja ho sabeu. I si torneu a travessar el llindar d’aquesta porta… —de sobte el somriure es convertí en una ganyota d’ira, i em va mirar amb una expressió diabòlica— us engegaré el mastí.

»Em sentia tan espantada que no sé pas què vaig fer. Suposo que em vaig retirar corrents a la meva cambra. No recordo res, només que em vaig sorprendre ajaguda al llit tremolant de cap a peus. Llavors vaig pensar en vós, Mr. Holmes. No podia continuar vivint allí sense rebre consell. M’espantava la casa, l’home, la dona, els criats, fins i tot el nen. Tots em resultaven horribles. Si aconseguia de fer-vos venir, tot aniria millor. Naturalment, podia haver fugit però la meva curiositat era quasi tan gran com la meva por. Aviat vaig arribar a una resolució: us enviaria un telegrama. Em vaig posar el barret i la capa, vaig baixar a l’oficina de correus, que es troba a no més d’un quilòmetre de la residència, i en tornar-me em vaig sentir bastant més tranquil·la. En acostar-me a la porta m’assaltà el terrible dubte de si el gos estava en llibertat, però vaig recordar que aquell vespre Toller havia begut fins a un estat d’inconsciència, i sabia que ell era l’únic que tenia alguna influència sobre aquella criatura salvatge, o l’únic que s’aventurava a deixar-lo anar. Vaig entrar a la casa sense novetat, i em vaig passar la meitat de la nit desperta pensant en la joia de veure-us. Aquest matí no he tingut cap problema per aconseguir l’autorització de venir a Winchester, però hi he de tornar abans de les tres, ja que Mr. i Mrs. Rucastle volen anar a fer una visita i seran fora tota la tarda, de manera que hauré de tenir cura del nen. Vet aquí les meves peripècies, Mr. Holmes, i ara us agrairia molt que m’expliquéssiu què significa tot plegat i, sobretot, què he de fer».

Holmes i jo havíem escoltat aquest extraordinari relat fascinats. El meu amic s’incorporà i començà a passejar d’un extrem a l’altre del saló amb les mans a les butxaques i una expressió de profunda gravetat al rostre.

—Aquest Toller, encara està begut? —va preguntar.

—Sí. He sentit que la seva dona li deia a Mrs. Rucastle que no es podia responsabilitzar d’ell.

—Magnífic. I dieu que els Rucastle sortiran aquesta tarda?

—Sí.

—Hi ha cap celler que tingui un pany ben segur?

—Sí, el celler dels vins.

—Em fa l’efecte, Miss Hunter, que heu actuat en el decurs de tot aquest afer com una dona valenta i sensible. Creieu que podríeu portar a terme una nova gesta? No us ho demanaria pas si no us considerés una dona excepcional.

—Ho intentaré. De què es tracta?

—El meu amic i jo serem a Copper Beeches cap a les set del vespre. A aquesta hora els Rucastle ja seran fora, i Toller estarà, esperem-ho, completament begut. Dels que podrien donar l’alarma, només queda Mrs. Toller. Si podíeu enviar-la al celler sota qualsevol pretext, i la hi tancàveu amb clau, facilitaríeu immensament la nostra tasca.

—Així ho faré.

—Excel·lent! Aleshores podrem considerar el cas en tot el seu conjunt. És obvi que només hi ha una sola explicació possible. Us han portat aquí per suplantar algú, i la persona en qüestió es troba empresonada en aquella habitació. Això és evident. Pel que fa a la identitat del presoner, no tinc cap dubte que és la filla, Miss Alice Rucastle, de qui, com recordareu, us varen dir que havia marxat a Amèrica. Vós vàreu ser triada, sens dubte, per la vostra similitud amb ella en alçada, perfil i color dels cabells. Els seus van ser tallats, molt probablement, en el decurs d’alguna malaltia que podia haver passat, per la qual cosa, naturalment, vós havíeu de sacrificar el vostre. Una curiosa casualitat us féu descobrir les seves trenes. L’home de la carretera era, amb tota seguretat, un amic seu… probablement el seu promès, i com sigui que vós dúieu posat el vestit de la noia i us hi assemblàveu tant, es va convèncer, en veure-us i sentir les vostres rialles i en advertir en darrera instància el vostre senyal, que Miss Rucastle era perfectament feliç i que ja no requeria les seves atencions. Deixen anar el gos a la nit per dissuadir-lo de posar-se en contacte amb la filla. Fins aquí, tot és força clar. El detall més seriós del cas és el tarannà del nen.

—Què diantre hi té a veure el nen amb tot això? —vaig fer jo.

—Benvolgut Watson, vós, en qualitat de metge, contínuament obteniu informació sobre les tendències d’un infant a partir de l’estudi dels pares. No veieu que la inversa és igualment vàlida? Sovint he obtingut la primera idea clara del caràcter dels pares partint de l’estudi dels seus fills. El temperament d’aquest nen és desacostumadament cruel; la seva crueltat obeeix simplement la crueltat mateixa, i si l’ha heretada del seu somrient pare tal com sospito, o de la mare, no auguro un futur precisament optimista per a la pobra noia que es troba sotmesa al poder d’aquesta gent.

—Estic segura que teniu raó, Mr. Holmes —exclamà la nostra clienta—. Em vénen al cap mil detalls que em donen la certesa que heu encertat. Oh, no perdem ni un instant i anem a ajudar aquella pobra noia!

—Cal que siguem circumspectes, perquè estem tractant amb un home molt astut. No podem fer res fins a les set del vespre. A aquesta hora serem al vostre costat, i no trigarem pas gaire a aclarir el misteri.

Vàrem complir la nostra paraula, perquè eren les set en punt quan arribàrem a Copper Beeches, després d’haver deixat el nostre cabriolé davant una taverna a la vora de la carretera. El bosquet de faigs, amb les fulles fosques i resplendents com si fossin de metall brunyit a la llum del sol ponent, bastava per indicar la casa encara que Miss Hunter no ens hagués estat esperant, tota somrient, a l’entrada.

—Us n’heu sortit bé? —pregunta Holmes.

Del soterrani procedia una remor sorda.

—És Mrs. Toller, al celler —anuncià ella—. El seu marit està roncant sobre la catifa de la cuina. Aquí teniu les seves claus, que són un duplicat de les de Mr. Rucastle.

—Heu treballat admirablement! —exclamà Holmes, entusiasmat—. Ara mostreu-nos el camí, i aviat serem a la fi d’aquest fosc assumpte.

Vàrem pujar les escales, obrirem la porta, seguírem un passadís i ens trobàrem davant la porta barrada que Miss Hunter ens havia descrit. Holmes va tallar la corda i va treure el barrot transversal. Tot seguit va provar diverses claus però sense èxit. No se sentia cap soroll procedent de l’interior, i davant aquell silenci l’expressió de Holmes es tornà fosca.

—Confio no haver arribat massa tard —va dir—. Crec prudent, Mrs. Hunter, d’entrar-hi sense vós. Ara, Watson, empenyeu ben fort amb l’espatlla, i provarem d’obrir-nos camí.

Era una porta vella i podrida, i cedí de cop a les nostres forces acordades. Tots dos ens precipitàrem a l’interior de la cambra. Era buida. No hi havia mobiliari tret d’un jaç de palla, una tauleta i un cistell de roba. La claraboia del sostre era oberta: la presonera havia volat.

—Aquí hi ha hagut una vilesa —anuncià Holmes—. El nostre home ha endevinat les intencions de Miss Hunter i s’ha endut la seva víctima.

—Però com?

—Per la claraboia. Ara mateix veurem com s’ho ha manegat. —Es va enfilar fins a la teulada—. Ah, sí! —va cridar—. Aquí hi ha l’extrem d’una escala de mà recolzada sobre el ràfec. Així és com ho ha fet.

—Però això és impossible —objectà Miss Hunter—. L’escala no hi era pas quan els Rucastle han marxat.

—Doncs ha tornat i ho ha fet. Ja us he advertit que és un home llest i perillós. No em sorprendria gens que aquest que puja les escales fos ell. Em sembla, Watson, que no seria de massa que tinguéssiu la vostra pistola a la mà.

Amb prou feines aquestes paraules havien sortit de la seva boca quan aparegué a la porta de l’estança un home molt gras i cepat amb un garrot a la mà. Miss Hunter llançà un crit i s’arrambà a la paret en veure’l, però Sherlock Holmes va fer un pas endavant i s’hi encarà.

—Ah, canalla! —va exclamar—. On teniu la vostra filla?

L’home gras girà els ulls i va mirar cap a la claraboia oberta.

—Això em pertoca de preguntar-ho a mi —va dir, xisclant—. Lladres! Espies i lladres! Us he enxampat, oi? Us tinc en el meu poder. Ja us ensenyaré jo! —Es tombà i va arrencar a córrer escales avall tan de pressa com va poder.

—Ha anat a buscar el gos! —xisclà Miss Hunter.

—Tinc un revòlver —la vaig tranquil·litzar jo.

—Serà millor que tanquem la porta principal —suggerí Holmes, i tots tres baixàrem les escales a corre-cuita. Tot just acabàvem de guanyar el vestíbul quan sentírem el lladruc d’un gos, i seguidament un esgarip d’agonia, acompanyat d’una remor inquietant que era espantós d’escoltar. D’una porta lateral va sortir, tentinejant, un home d’edat amb la cara vermella i els membres tremolosos.

—Déu meu! —va exclamar—. Algú ha alliberat el gos, i no ha menjat des de fa dos dies! Ràpid, ràpid, o serà massa tard!

Holmes i jo sortirem a l’exterior corrent i voltàrem la casa amb Toller darrere nostre. Van trobar aquella enorme bèstia afamada amb el seu morro negre enfonsat al coll de Rucastle que es cargolava i xisclava sobre la gespa. M’hi vaig acostar, vaig volar el cervell del gos d’un tret, i va caure amb aquelles dents blanques i esmolades encara clavades en els plecs del coll de l’home. Després de no poca feina, aconseguírem de separar bèstia i home, i portàrem aquest, viu però horriblement ferit, a dins de la casa. L’acomodàrem al sofà del saló i, després d’enviar en Toller ja serè a comunicar la notícia a la seva esposa, vaig fer el que vaig poder per alleujar-li el dolor. Estàvem tots reunits al voltant del ferit quan es va obrir la porta i entrà a la sala una dona alta i esprimatxada.

—Mrs. Toller! —exclamà Hunter.

—Sí, senyoreta. Mr. Rucastle m’ha deixat sortir quan ha tornat abans de pujar a buscar-vos. Ah, senyoreta, és llàstima que no m’hàgiu dit el que estàveu planejant, perquè us hauria fet saber que els vostres esforços eren en va.

—Vaja! —digué Holmes, observant atentament la nouvinguda—. És ben dar que Mrs. Toller sap del cas més que ningú.

—Sí, senyor, així és, i estic disposada a explicar allò que sé.

—En aquest cas us prego que us asseieu i ens ho feu saber, perquè he de confessar que hi ha força detalls que encara no tinc gaire clars.

—Doncs jo us els aclariré —va dir ella—, i ho hagués fet abans si hagués pogut sortir del celler. Si aquest cas arriba als tribunals, recordeu que jo he estat l’única que s’ha comportat com a amiga vostra, i que també sóc amiga de Miss Alice. Ella no ha tornat a ser feliç en aquesta casa des que el seu pare va contreure segones núpcies. Vivia menyspreada i no comptava per a res, però no va començar a passar-ho malament de veres fins que conegué Mr. Fowler a casa d’uns amics. Tinc entès que Miss Alice tenia dret a uns béns determinats per testament, però la pobra noia era tan bona i pacient que no en va dir mai res a ningú, sinó que ho va deixar tot en mans de Mr. Rucastle. Ell sabia que la seva filla no li causaria cap problema, però quan es va presentar la probabilitat que aparegués un marit, el qual investigaria tot allò amb què les lleis poguessin afavorir-lo, el pare d’ella va decidir de prendre mesures. Llavors la va voler obligar a signar un document que establís que, tant si ella es casava com si no, ell podria disposar dels diners. Com que ella s’hi va negar, Mr. Rucastle li va fer la vida impossible fins que la noia va caure víctima d’una febre cerebral i la pobreta hagué de passar-se sis setmanes al llit entre la vida i la mort. Finalment es va restablir, reduïda a una ombra i mancada de la seva bonica cabellera, la qual cosa no desanimà pas el seu pretendent, que li guardà tota la fidelitat de què un home pot ser capaç.

—Bé —la interrompé Holmes—, crec que el que heu tingut la bondat d’explicar-nos contribueix a deixar l’afer força clar. Em veig amb cor de deduir-ne la resta. He de suposar que fou llavors quan Mr. Rucastle va recórrer a aquest sistema d’empresonament, oi?

—Sí, senyor.

—I va portar Miss Hunter de Londres per tal de desembarassar-se de la desagradable persistència de Mr. Fowler.

—Això mateix, senyor.

—Però Mr. Fowler, un home perseverant com un bon mariner, va continuar vigilant la casa i, havent-se trobat amb vós, us va convèncer mitjançant uns determinats arguments, metàl·lics o no, que els vostres interessos coincidien amb els seus.

—Mr. Fowler es comportà com un cavaller molt amable i generós —digué Mrs. Toller, serenament.

—I d’aquesta manera es va ocupar que al bo del vostre marit no li manqués beguda i ell disposés d’una escala en el moment que el vostre patró s’absentés de casa.

—Vós ho heu dit, senyor. Així ha anat.

—Estic convençut que us devem una disculpa, Mrs. Toller —conclogué Holmes—, perquè ens acabeu d’aclarir tot allò que ens tenia desconcertats. Veig que arriben el metge del comtat i Mrs. Rucastle, de manera que em penso, Watson, que faríem bé d’acompanyar Miss Hunter a Winchester, perquè em sembla que el nostre locus standi esdevé força discutible.

Així fou resolt el misteri de la sinistra mansió escortada pels faigs de fulla fosca. Mr. Rucastle aconseguí de sobreviure, però ja no fou sinó l’ombra d’un home, mantingut en vida gràcies només a les atencions de la seva fidel esposa. La parella conviu encara amb els seus criats ancians, els quals probablement saben tant del passat de Mr. Rucastle, que aquest ja no ha gosat de desempallegar-se’n. Mr. Fowler i Miss Rucastle es varen casar, amb una llicència especial, l’endemà mateix de la seva fugida, a Southampton, i ara ell ocupa un càrrec al govern de l’illa Maurici. Pel que fa a Miss Violet Hunter, vaig quedar decebut de constatar que el meu amic Holmes hi havia perdut tot interès des del mateix instant que havia deixat de ser la protagonista d’un dels seus casos. Actualment, ella dirigeix una escola privada a Walsall, on tinc entès que ha reeixit plenament.