7. Els Stapleton de la mansió Merripit

La bellesa fresca del matí següent contribuí a esborrar de les nostres ments la grisa i llòbrega impressió que ens deixà la primera vista de la Mansió dels Baskerville. Mentre Sir Henry i jo esmorzàvem, els raigs de sol s’anaven filtrant pels trencallums i projectaven clapes de tons pastel de l’escut d’armes que els cobria. El fosc plafó lluïa com el bronze sota els raigs daurats i es feia difícil de creure que es tractava de la mateixa cambra que havia omplert de tenebres les nostres ànimes la nit anterior.

—Crec que ens hem de donar la culpa a nosaltres mateixos i no pas a la casa —digué el baró—. Estàvem exhausts pel viatge i morts de fred, per això retinguérem una impressió tan sinistra del lloc. Ara estem refets i ens sentim bé, per això ho veiem tot animadament.

—Malgrat això, no tot varen ser imaginacions —vaig respondre—, que potser no va sentir ningú, una dona, em penso, sanglotant en la nit?

—És ben curiós, perquè quan estava mig adormit em va semblar sentir alguna cosa així. Vaig esperar una estona, però no es va tornar a sentir, per la qual cosa vaig arribar a la conclusió que es tractava d’un somni.

—Jo ho vaig sentir ben clar i estic segur que era el sanglot d’una dona.

—Haurem de preguntar-ho a algú altre.

Féu sonar la campaneta i demanà a Barrymore si podia ratificar la nostra experiència. Em va semblar que les faccions pàl·lides del majordom s’esblanqueïren encara més, mentre el seu amo li feia la pregunta.

—Només hi ha dues dones a la casa, Sir Henry —respongué—. L’una és la criada que renta els plats que dorm a l’altra ala. L’altra és la meva dona i puc respondre que el so no provenia pas d’ella.

Però mentia en dir això, perquè es va escaure que després de l’esmorzar em vaig trobar amb Missis Barrymore en el llarg corredor i el sol li il·luminava el rostre. Era una dona de faccions grosses i impassibles, amb un posat de boca sever. Però els seus ulls envermellits eren ben reveladors quan em mirà amb les parpelles inflades. Era ella, doncs, qui havia estat plorant de nit, i si fou així, el seu marit ho havia de saber. Malgrat tot s’ha exposat a què el descobríssim negant que fos ella. Per què ho ha fet? I per quina raó plorava ella tan desconsoladament? Des d’aquell moment una tèrbola atmosfera de misteri s’estava teixint al voltant d’aquest home ben plantat, pàl·lid de cara i que duia barba negra. Ell fou el primer a descobrir el cadàver de Sir Charles, i només es tenia la seva paraula pel que feia a tot el munt de circumstàncies que desembocaren en la mort del vell. Era possible que fos, després de tot, en Barrymore l’home que veiérem dins del cotxe a Regent Street? La barba podria molt ben ser la mateixa. El cotxer ens va descriure un home baix però aquesta mena d’impressions poden ser fàcilment errònies. Com podria dissipar els meus dubtes d’una vegada per sempre? Era evident que el primer que calia fer era anar a veure el cap de telègrafs de Grimpen per tal d’esbrinar si el telegrama havia estat lliurat realment a mans de Barrymore. Fos quina fos la resposta, si més no tindria quelcom per informar Sherlock Holmes.

Sir Henry tenia molt papers a examinar després d’esmorzar, així és que fou el moment propici per a la meva excursió. Fou una agradable passejada d’uns sis quilòmetres seguint el límit de l’erm, que em dugué finalment a un llogarret petit i gris on dos edificis més grans que la resta, que varen acabar essent l’hostal i la casa del doctor Mortimer, s’alçaven per damunt dels altres. El cap de telègrafs, que era a més l’adroguer del poble, se’n recordava molt bé, del telegrama.

—Sí, senyor —digué—. El telegrama fou lliurat a míster Barrymore seguint les instruccions al peu de la lletra.

—Qui l’hi va lliurar?

—El meu fill, que veieu aquí. James, oi que vas donar el telegrama a míster Barrymore a la Mansió, la setmana passada?

—Sí, pare, l’hi vaig donar.

—A les seves pròpies mans? —vaig preguntar.

—Bé, era dalt, a les golfes en aquell moment, de manera que no vaig poder-l’hi donar a la mà, però vaig donar-lo a missis Barrymore que m’assegurà que l’hi donaria de seguida.

—Vas veure míster Barrymore?

—No, senyor, ja li he dit que era a les golfes.

—Si no el vas veure com pots dir que era a les golfes?

—Bé, de segur la seva dona devia saber on era —respongué el cap de telègrafs, displicent—. Que no va rebre el telegrama? Si hi ha algun error és a míster Barrymore a qui heu de queixar-vos.

Va semblar que era inútil continuar amb la investigació, però el cert era que, a desgrat de l’ardit de Holmes, no teníem cap prova que en Barrymore no fos a Londres en aquell moment. Suposem que fos així, suposem que el mateix home que veié Sir Charles en vida per darrer cop és el primer que ha estat seguint el seu hereu des que arribà a Anglaterra. Aleshores què? És un agent d’altri o bé té algun designi sinistre pel seu compte? Quin interès pot tenir a perseguir la família dels Baskerville? Estic pensant en l’estranya amenaça retallada d’un article de fons del Times? És un treball fet per ell o és possiblement l’obra d’algú que està decidit a desbaratar els seus plans? L’únic motiu concebible és el que suggerí Sir Henry quan digué que si aconseguien aterrir la família, els Barrymore s’asseguraven una llar confortable per sempre. Però ben segur, un raonament com aquest semblava inadequat per explicar la mà astuta i subtil que semblava haver teixit una xarxa invisible al voltant del jove baró. En Holmes mateix havia confessat que, en la llarga tirallonga de casos sensacionals que havien anat a parar a les seves mans, no s’havia trobat mai amb un cas tan complex. Mentre tornava caminant per la llarga carretera grisa, pregava perquè el meu amic estigués ben aviat lliure de les seves ocupacions i em pogués treure de les espatlles aquesta feixuga responsabilitat.

De sobte el soroll d’uns passos ràpids al meu darrera i la veu d’algú que em cridava pel nom va interrompre el fil dels meus pensaments. Em vaig girar esperant trobar-me míster Mortimer, però quina fou la meva sorpresa en veure un estrany que em perseguia. Era petit, prim i molt ros; anava molt ben afaitat i tenia el rostre allargat i la mandíbula entrada. Devia tenir d’uns trenta a uns quaranta anys i portava un vestit gris i un barret de palla. Duia una caixa de llauna per posar-hi espècimens botànics penjada a l’espatlla i en una de les mans hi tenia un caçapapallones.

—Espero que excusi la meva gosadia, doctor Watson —digué ell, mentre s’acostava, bleixant fins on era jo—. Aquí, a l’erm, som gent senzilla i no ens calen presentacions formals. Probablement deu haver sentit el meu nom en boca del nostre amic comú, Mortimer. Jo sóc Stapleton, del Mas Merripit.

—El podria haver reconegut pel caçapapallones i la caixa —vaig dir-li—. Sabia que vostè era un naturalista. Però vostè, com m’ha reconegut?

—He anat a veure Mortimer i me l’ha assenyalat quan vostè passava per davant de la seva consulta. Com que anàvem pel mateix camí he pensat que ja l’atraparia i em presentaria jo sol. Confio que Sir Henry no es trobi pitjor a causa del viatge.

—Es troba perfectament, gràcies.

—Teníem molta por que després de la mort tan penosa de Sir Charles, el nou baró es negués a viure aquí. És demanar-li molt a un home sa que vingui a enterrar-se aquí, en un lloc com aquest, però no cal pas que li digui que això significa molt per aquestes terres. Suposo que a Sir Henry no li deuen pas fer por les supersticions sobre aquest assumpte.

—No crec que sigui gaire probable.

—Naturalment vostè deu conèixer la llegenda del gos diabòlic que turmenta la família?

—N’he sentit a parlar.

—És sorprenent veure com són de crèduls la gent de per aquí! Un gran nombre d’ells juraria que han vist una criatura com aquesta a l’erm. —Parlava somrient però em va semblar llegir en els seus ulls que s’ho prenia molt més seriosament—. Aquesta història va arribar a apoderar-se de Sir Charles i no dubto a creure que el va dur a la seva tràgica mort.

—Però com?

—Tenia els nervis tan deteriorats que la simple aparició d’un gos podia haver produït un efecte fatal sobre el seu cor malalt. M’imagino que devia veure quelcom semblant, l’última nit, al Passeig dels Teixos. Temia que succeís alguna desgràcia perquè el vell m’apreciava molt i jo sabia que estava delicat del cor.

—I com ho sabia, això?

—M’ho va dir el meu amic Mortimer.

—Així, vostè creu que algun gos va perseguir Sir Charles i que va morir d’un espant com a conseqüència d’això?

—És que vostè té alguna explicació millor?

—Encara no he arribat a cap conclusió.

—I míster Holmes?

Per uns instants em va mancar l’alè, però esguardant el rostre plàcid i els ulls fixos del meu company em vaig adonar que no tenia pas la intenció de sorprendre’m.

—És absurd que fem veure que no el coneixem, doctor Watson —digué ell—. Els èxits del seu detectiu han arribat fins aquí i no es pot pas estendre la seva fama sense que vostè no esdevingui conegut. Quan Mortimer em va dir el seu nom, no va pas poder amagar la seva identitat. Si vostè és aquí, vol dir que Sherlock Holmes està interessat en el cas i naturalment estic encuriosit per saber quina visió en té.

—Lamento no poder contestar aquesta pregunta.

—Puc preguntar si ens honrarà amb la seva visita?

—De moment no pot deixar la ciutat. Té altres casos que requereixen la seva atenció.

—Quina llàstima! Podria aclarir moltes coses que ens són ben obscures. Però pel que fa a les investigacions que vostè mateix faci, si hi ha alguna cosa en la qual li puc fer servei, confio que m’ho farà saber. Si tingués alguna pista sobre la naturalesa de les seves sospites o sobre com es proposa d’investigar el cas, potser fins i tot li podria donar algun consell o oferir-li ajuda ara mateix.

—Li asseguro que estic aquí simplement per visitar el meu amic Sir Henry i que no necessito ajuda de cap mena.

—Molt bé! —digué Stapleton—. Fa molt bé de ser prudent i discret. Estic indignat amb mi mateix i amb raó pel que considero una intromissió injustificable i li prometo que no li’n tornaré a parlar més, d’aquest afer.

Havíem arribat a un punt on un camí estret i cobert de gespa trenca la carretera i s’enfila erm amunt. A la dreta, s’alçava un turó dret esquitxat de pedres que havia estat en altre temps pedrera de granit. El pendent que era de cara a nosaltres apareixia com un cingle fosc cobert de falgueres i esbarzers que creixien en els racons. Per damunt d’una alçada llunyana surava una ploma de fum gris.

—Si caminem una miqueta més per aquest sender arribarem al Mas Merripit —digué ell—. Potser disposarà d’una hora perquè jo li pugui presentar la meva germana.

El primer pensament fou que havia de quedar-me a la vora de Sir Henry. Però aleshores em vaig recordar de la pila de papers i factures que colgaven la taula del seu despatx. Era clar que jo no el podia ajudar pas en això. I Holmes m’havia recalcat que m’havia de dedicar a observar els veïns de l’erm. De manera que vaig acceptar la invitació de Stapleton i vàrem trencar tots dos pel caminoi.

—És un lloc meravellós, l’erm —digué, tot esguardant les baixades ondulants, llargues i verdes amb les retallades crestes granítiques escumejant cel amunt com fantàstiques onades—. Hom no pot cansar-se’n mai de l’erm. No pot pas imaginar-se, vostè, els meravellosos secrets que amaga. És tan vast, tan àrid i tan misteriós a la vegada.

—Vostè el coneix bé, llavors?

—Només fa dos anys que hi visc. La gent del país em consideren un nou vingut. Vàrem arribar poc després que Sir Henry s’hi instal·lés. Però les meves afeccions m’han dut a explorar-ne tots els racons del país, i creuria que hi ha pocs homes que el coneguin millor que jo.

—Tan difícil és de conèixer-lo?

—Molt difícil. Veu, per exemple aquesta gran plana cap al nord, retallada per aquests turons estranys. No hi observa res de particular?

—Seria un mal lloc per passejar-hi a cavall.

—És natural que pensi així, i aquest pensament ha costat moltes vides fins ara. S’adona d’aquelles clapes d’un verd lluent escampades per allà?

—Sí, semblen molt més fèrtils que la resta.

Stapleton rigué.

—És el gran Fangar de Grimpen —digué—. Un pas en fals pot significar la mort d’un home o d’una bèstia. Ahir, vaig veure un dels ponis de l’erm com va desaparèixer. No n’ha sortit més. Vaig poder observar com estirava el cap durant una llarga estona lluitant per no ser engolit pel forat fangós, però, finalment, el xuclà cap avall. Fins i tot a l’estació seca és perillós travessar aquest indret; però ara, després de les pluges de la tardor, és un lloc espantós. I, malgrat tot, jo sé trobar el camí i tornar-ne sa i estalvi. Déu meu! Ja hi torna a haver un d’aquests ponis desgraciats!

Un cosa marró es contornejava i es capgirava per entre la verdor dels joncs. Després, un coll llarg agonitzant que es retorçava s’estirà cap amunt i un crit espantós ressonà per l’erm. L’espectacle em corglaçà però el meu company semblava tenir els nervis més resistents que els meus.

—Ha desaparegut! —exclamà—. El Fangar se n’ha apoderat. Dos en dos dies, i potser més, perquè s’han avesat a anar-hi a l’estació plujosa i no s’adonen de res fins que el Fanguissar els té entre les seves urpes. És un lloc perillós el gran Fangar de Grimpen.

—I vostè diu que és capaç de travessar-lo?

—Sí. Hi ha un o dos camins per on pot passar un home coratjós. Jo els he descobert.

—Però quines ganes de passar per un lloc tan horrible?

—Bé, veu els turons de més enllà? Són com una mena d’illes tallades per tots cantons pel Fangar infranquejable, el qual ha anat buidant-ne el contorn amb el curs dels anys. Allà és on habiten espècies rares de plantes i de papallones, si ets prou astut per arribar fins on són.

—Algun dia hauré de provar si tinc sort.

Em mirà amb cara de sorpresa.

—Per l’amor de Déu, tregui-s’ho del cap —digué—. Em sentiria responsable de la seva mort. Li asseguro que no tindria la més mínima possibilitat de tornar viu. Només és a base de recordar algunes marques molt complexes en el terreny que sóc capaç de fer-ho, jo.

—Oi! —vaig cridar—. Què és això?

Un gemec llarguíssim i indescriptible travessà l’erm omplint l’aire; malgrat tot es feia impossible de dir d’on provenia. D’un murmuri somort passà a ser un bram profund i, finalment, tornà a esdevenir un murmuri palpitant de melangia altra vegada. Stapleton em mirà amb un posat encuriosit.

—És un lloc ben estrany, l’erm! —digué.

—Però, què és això?

—Els camperols diuen que és el Gos dels Baskerville que crida la seva presa. Ja l’he sentit una o dues vegades, però mai tan fort.

Vaig mirar al meu voltant la immensa plana ondulant esquitxada per la verdor dels joncs. Res no trencava la vasta extensió, llevat d’un parell de corbs, que grallaven des d’un turó rocallós darrera nostre.

—Vostè és un home culte. No es creurà pas una bestiesa com aquesta? —vaig dir-li—. Quina creu vostè que deu ser la causa d’un soroll tan estrany com aquest?

—Els pantans fan sorolls estranys de vegades. És el fang que es va dipositant, o bé l’aigua que brolla, o alguna altra cosa.

—No, no, era la veu d’un ésser viu.

—Bé, potser sí que ho era. Ha sentit mai xisclar un bernat pescaire?

—No, mai.

—És un animal molt rar ara a Anglaterra, pràcticament extingit, però tot és possible, a l’erm. Sí, i no em sorprendria gens si em diguessin que el que hem sentit és el crit d’un dels darrers bernats pescaires.

—És la cosa més estranya i més misteriosa que mai hagi sentit.

Tot al llarg del pronunciat pendent era cobert d’anells grisos circulars de pedra o, si més no, n’hi havia les marques.

—Què són, corrals de xais?

—No, són les llars dels nostres importants avantpassats. L’home prehistòric poblà densament aquestes terres i, com que ningú no hi ha tornat a viure des d’aleshores, hem trobat aquestes petites construccions exactament igual com les van deixar. Aquestes eren les seves cabanes sense el sostre. Fins i tot pot anar-ne a veure la llar de foc i el jaç, si té curiositat.

—Però si és gairebé una vila. Quan fou habitada?

—En el neolític. No hi ha data exacta.

—I què feien els homes d’aquell temps?

—Alimentaven el seu bestiar en aquestes vessants, van aprendre a extraure estany de les mines quan l’espasa de bronze començà a superar la de sílex. Miri la gran fossa que hi ha en el puig de davant. Aquesta era la seva frontera. Efectivament, trobarà indrets força singulars per l’erm, doctor Watson. Ai! perdoni’m un moment. Deu ser una Cyclopides.

Una mosca petita o una papallona havia passat volant per davant nostre i Stapleton s’havia afanyat a perseguir-la amb una energia i velocitat extraordinàries. En front de la meva consternació, la criatura es dirigí directament al gran Fangar, però el meu company no es deturà ni un instant, i anà saltant de tofa d’herba en tofa al seu darrera amb el caçapapallones voleiant en l’aire. Amb la seva roba grisa, avançant irregularment i a batzegades fent ziga-zagues, no es diferenciava pas gaire d’una enorme papallona. Jo era allà, immòbil, seguint amb els ulls la seva persecució, amb una barreja d’admiració per la seva extraordinària activitat i de por que no fes un mal pas en el Fangar traïdor, quan vaig sentir un soroll de passes i, en girar-me, vaig descobrir que hi havia una dona a prop meu en el camí. Venia de la direcció en què la ploma de fum indicava la posició de la Casa Merripit, però la inclinació de l’erm l’havia amagada fins que va ser ben a prop.

No hi havia dubte que es tractava de Miss Stapleton, de la qual m’havien parlat, ja que les dames deuen ser escasses per l’erm i recordava que me l’havien descrita com a posseïdora d’una gran bellesa. La dona que se m’estava acostant era certament ella i tenia un aspecte molt poc comú. No podia existir més contrast entre els dos germans, perquè la cara d’ell era d’un color indeterminat, tenia més aviat poc cabell i els ulls grisos; en canvi ella era més bruna que cap dona que hagi vist mai a Anglaterra, esvelta, elegant i alta. Tenia un rostre de trets tan regulars que hauria semblat impossible si no hagués estat pels seus llavis sensuals i els seus bellíssims ulls negres de vivor ardent. Amb la seva figura perfecta i el seu vestit elegant constituïa una estranya aparició en el camí solitari que mena a l’erm. Tenia els ulls posats en el seu germà quan vaig girar-me i aleshores s’apressà a acostar-se’m. Ja m’havia tret el barret i era a punt de fer alguna observació aclaridora, quan les seves paraules desviaren tots els meus pensaments cap a un nou rumb.

—Vagi-se’n —digué—, torni-se’n a Londres immediatament.

No vaig poder fer altra cosa que restar astorat com un perfecte estúpid. Els seus ulls treien foc i picava a terra amb els peus, neguitosa.

—I per què hauria de marxar? —vaig preguntar.

—No li ho puc explicar —parlava amb veu baixa i ansiosa com papissotejant d’una manera molt curiosa—. Però per l’amor de Déu, faci el que li dic. Vagi-se’n i mai més no torni a posar els peus a l’erm.

—Però si acabo d’arribar!

—Senyor, senyor! És que no s’adona que és pel seu bé? Torni-se’n a Londres! Surti aquesta mateixa nit! Fugi d’aquest lloc costi el que costi! Silenci, el meu germà s’acosta! Ni una paraula del que li he dit. Li faria res de collir-me aquesta orquídia que hi ha entre les cues de cavall? Tenim moltes orquídies aquí a l’erm, tot i que, naturalment, vostè ha vingut massa tard per poder veure les belleses naturals d’aquest indret.

Stapleton havia abandonat la persecució, i tornava cap a nosaltres panteixant acalorat després de tant d’esforç.

—Hola Beryl! —saludà, i em va semblar que el to no era pas gaire cordial.

—Jack, estàs molt acalorat.

—Estava intentant caçar una Cyclopides. És un animal molt rar i que es troba ben poques vegades a finals de tardor. Quina llàstima que no l’hagi pogut atrapar!

Parlava sense preocupar-se, però els seus ulls petits i vius no deixaven de mirar-nos a la noia i a mi, alternativament.

—Ja s’han presentat vostès mateixos, pel que veig.

—Sí. Ara li estava dient a Sir Henry que era força tard per veure les veritables belleses que té l’erm.

—Així que penses que és ell?

—M’imagino que deu ser Sir Henry Baskerville.

—No, no —vaig respondre-li—. Només sóc un humil plebeu amic seu. Sóc el doctor Watson.

El rubor per la contrarietat recorregué el seu rostre expressiu.

—Sembla que hi ha hagut un malentès —digué ella.

—Bé, de fet no heu pas tingut gaire temps per parlar —constatà el seu germà amb els seus mateixos ulls inquisitius.

—He estat parlant amb el doctor Watson com si fos un resident i no merament un visitant —afegí ella—. No crec que li importi massa si és tard o d’hora per a les orquídies. Però oi que ens acompanyarà fins al Mas Merripit?

Després d’una curta caminada arribàrem a la casa. Es tractava d’un mas de l’erm poc acollidor que havia estat la llar d’un ramader dels temps de prosperitat i que ara, un cop restaurat, es convertia en un habitacle modern. Era voltat d’un hort però els arbres, com és habitual a l’erm, eren neulits i malmesos per la gelada, per la qual cosa el conjunt de l’indret produïa un efecte de pobresa i melangia. Ens va venir a rebre un vell servent sec i rovellat que s’adeia molt amb la casa. A l’interior, això no obstant, hi havia grans habitacions moblades amb una elegància en la qual vaig reconèixer el bon gust de la dama. Mentre mirava per la finestra l’erm interminable clapejat de granit estenent-se de forma contínua fins a l’horitzó més llunyà, no vaig poder fer altrament que preguntar-me meravellat què havia dut aquell home tan cultivat i aquella dona tan bonica a viure en un lloc com aquell.

—Un indret ben estrany de triar, oi? —digué ell com si respongués al meu pensament—. I, tot i així, ens les hem arreglat per viure prou feliços, oi, Beryl?

—Força feliços —respongué ella, però no semblà haver-hi gaire convicció en les seves paraules.

—Jo tenia una escola —digué Stapleton—. Estava situada al Nord del país. El treball per un home del meu tarannà era mecànic i poc interessant, però el privilegi de viure entre els joves i d’ajudar a motllurar les ments del jovent i imprimir en aquests el propi caràcter i ideals m’era molt grat. La fatalitat, però, anà en contra nostra. Una epidèmia de grip es declarà a l’escola i tres dels nois moriren. Mai no ens en recuperàrem i el fet s’endugué bona part del meu capital. Malgrat tot, si no hagués estat per la pèrdua de l’encantadora companyia dels vailets, podria haver-me refet de la desgràcia car, entusiasta com sóc de la botànica i la zoologia, aquí trobo un camp de treball il·limitat i a la meva germana li interessa tant la natura com a mi mateix. Tot això, doctor Watson, m’ho ha fet pensar l’expressió del seu rostre mentre contemplava l’erm des de la nostra finestra.

—És cert que m’ha passat pel cap que seria una mica avorrit… menys per a vostè que per a la seva germana.

—No, no, no m’avorreixo pas mai, jo —s’apressà a contestar ella.

—Tenim els nostres llibres, els nostres estudis i amics estimulants intel·lectualment. El doctor Mortimer és una eminència en el seu camp. El malaurat Sir Charles era també un company admirable. El coneixíem bé i el trobem a faltar molt més del que es pugui creure. Creu que seria una intromissió per part meva si vingués aquesta tarda per tal de conèixer Sir Henry?

—Estic segur que estaria encantat.

—Aleshores potser millor que li digui la meva intenció. Potser nosaltres, a la nostra humil manera, podem fer quelcom per facilitar-li les coses fins que estigui acostumat al seu nou entorn. Vol pujar a dalt, doctor Watson, a veure la meva col·lecció de lepidòpters? Crec que és la més completa del sud-est d’Anglaterra. Quan els hagi donat una ullada el dinar ja serà gairebé a punt.

Però jo tenia ganes de tornar al meu lloc. La malenconia de l’erm, la mort del pobre poni, l’estrany soroll relacionat amb l’obscura llegenda dels Baskerville: tots aquests fets tenyien els meus pensaments de tristesa. I, per damunt de totes aquestes més o menys vagues impressions, s’hi havia afegit l’advertiment clar i definit de Miss Stapleton comunicat amb una sinceritat tan intensa, que no podia dubtar que alguna raó greu i profunda hi havia al darrera. No vaig cedir a la invitació de quedar-me a dinar i retorní agafant el mateix camí cobert d’herba alta pel qual havíem vingut.

Sembla, però, que devia haver-hi un trencall que coneixia la gent del país car, abans que hagués arribat a la carretera, em sorprengué veure que Miss Stapleton m’esperava asseguda a la vora del camí. El seu rostre lleugerament rosat a causa de l’esforç l’embellia encara més i es posà la mà al maluc.

—He fet una correguda per tal d’atrapar-lo pel trencall, doctor Watson —digué—. No he tingut temps ni de posar-me el capell. He d’afanyar-me a tornar, altrament el meu germà em trobaria a faltar. Només volia dir-li que sento molt haver estat tan estúpida de creure que vostè era Sir Henry. Si us plau, oblidi tot el que li he dit perquè les meves paraules no li són en cap manera aplicables.

—Però no puc pas oblidar-les, Miss Stapleton —vaig respondre-li—. Sóc amic de Sir Henry i el seu benestar m’afecta de manera molt propera. Digui’m, per què estava vostè tan ansiosa que Sir Henry retornés a Londres?

—Ha estat intuïció femenina, doctor Watson. Quan em conegui més comprendrà que no sempre puc donar raons del que dic o faig.

—De cap manera. Recordo molt bé la seva veu neguitosa. Recordo el seu esguard. Sigui franca amb mi, li ho prego, Miss Stapleton, perquè des que sóc aquí he notat unes ombres que m’envoltaven. La vida ha esdevingut com aquest Fangar de Grimpen, amb petites clapes verdes ací i allà on hom pot enfonsar-se sense trobar cap senyal que li mostri el camí. Digui’m, aleshores, què volia dir i li prometo que trametré el seu advertiment a Sir Henry.

L’expressió del dubte recorregué per uns instants el seu rostre, però els seus ulls ja tornaven a ser tan durs com sempre, quan em respongué.

—En fa un gra massa, doctor Watson —digué ella—. El meu germà i jo estem molt afectats per la mort de Sir Charles. El coneixíem molt perquè la seva caminada predilecta era anar de l’erm a casa nostra. Estava vivament impressionat per la maledicció que pesava sobre la seva família i, quan la tragèdia s’esdevingué, vaig adonar-me que evidentment hi havia motius pel temor que ell expressava. En conseqüència em va angoixar molt de saber que un altre membre de la família venia a viure aquí i vaig considerar que havia d’estar avisat del perill que corria. Això és tot el que intentava transmetre.

—Però quin és el perill?

—Coneix la història del gos?

—No crec pas en bestieses com aquesta.

—Doncs jo sí. Si vostè té alguna mena d’influència sobre Sir Henry endugui-se’l d’aquest indret que ha estat sempre fatal per a la seva família. El món és molt gran. Per què hauria de desitjar viure en un lloc tan perillós per a ell?

—Precisament perquè aquest és un lloc perillós. Aquest és el tarannà de Sir Henry. Em sembla que si vostè no em pot donar informació més concreta que aquesta, serà impossible de fer-lo moure.

—No puc pas dir-li res més concret, perquè no sé res de més concret.

—Miss Stapleton, m’agradaria fer-li una altra pregunta. Si només era això el que em volia dir quan m’ha abordat per primer cop, per què no volia que el seu germà arribés a sentir el que deia? No hi havia pas res contra ell, o algú altre què pogués objectar.

—El meu germà està ansiós per veure la Mansió habitada perquè creu que és pel bé de la gent de l’erm. S’enfadaria molt si sabés que jo he dit alguna cosa que pugui induir Sir Henry a anar-se’n. Però ara ja he fet el meu deure, no diré res més. Me n’he de tornar o em trobarà a faltar i sospitarà que l’he vist. Adéu-siau!

Donà mitja volta i desaparegué en pocs minuts entre els rocs escampats mentre jo, amb el cor xop de pors vagues, continuava el meu camí vers la Mansió dels Baskerville.