15. Retrospecció

Era una nit freda i boirosa de finals de novembre, i Holmes i jo sèiem a la vora del foc, a la nostra sala d’estar de Baker Street. Després del tràgic desenllaç de la nostra visita a Devonshire, havíem estat ocupats per dos assumptes de gran importància. El primer dels casos havia fet pública l’atroç conducta del Coronel Upwood en relació amb el famós escàndol dels Naips del Club Nonpareil. El segon era la defensa de la infortunada Mme Montpensier de l’acusació d’assassinat que requeia sobre ella, en relació amb la mort de la seva fillastra, Mlle Carère, la jove dama que, com es recordarà, fou trobada sis mesos després viva i casada a Nova York. El meu amic estava d’un humor excel·lent a causa de l’èxit que havia coronat una sèrie de casos difícils i importants, de manera que vaig poder induir-lo a discutir els detalls del misteri de Baskerville. Havia esperat pacientment l’oportunitat, perquè era conscient que mai no permetria que els casos s’encavalquessin, que la ment lògica i clara no s’apartaria d’un treball actual per embrancar-se mentalment amb els records del passat. Sir Henry i el doctor Mortimer eren a Londres de pas per al llarg viatge que havien receptat al primer perquè es refés dels nervis. Havien vingut a veure’ns aquella mateixa tarda, així és que era natural que el tema sorgís en la nostra conversa.

—Tota la seqüència d’esdeveniments —digué Holmes—, des del punt de vista de l’home que es feia dir Stapleton, era simple i directa, malgrat que per a nosaltres, que al principi no teníem mitjans per conèixer els motius de les seves accions, i només podíem veure part dels fets, tot ens semblés extraordinàriament complex. Jo he gaudit de l’avantatge de mantenir dues converses amb Mrs. Stapleton i el cas és tan clar que no crec pas que hagi quedat res en secret. Podrà trobar algunes notes sobre el cas a la lletra B del meu índex alfabètic de casos.

—Potser podria amablement fer-me de memòria un esquema oral del curs dels esdeveniments.

—Naturalment, encara que no li puc garantir que recordi tots els fets. La concentració mental intensa té una estranya forma d’esborrar el passat. L’advocat que té el cas a les seves mans i que és capaç de discutir amb un expert sobre el seu tema, s’adona que una o dues setmanes als tribunals l’hi treuen completament del cap. Així és que cadascun dels meus casos desplaça l’anterior, i el de Mlle Carère ha entelat els meus records de la Mansió de Baskerville. Demà, algun altre problema serà sotmès a la meva atenció i destronarà al seu torn del seu lloc el cas de la bonica dama francesa i l’infame Upwood. No obstant això, pel que fa al cas del gos, li relataré el curs dels esdeveniments tan bé com sàpiga, i vostè m’indicarà si m’oblido de res.

»Les meves investigacions demostren, més enllà de tot dubte, que el retrat de la família no menteix i que aquell individu era realment un Baskerville. Era fill d’aquell Rodger Baskerville, el germà petit de Sir Charles, que fugí a Sud-amèrica amb una sinistra reputació i del qual s’havia dit que morí solter. De fet, va casar-se i tingué un fill, aquest individu que es diu realment com el seu pare. Es casà amb Beryl García, una de les belleses de Costa Rica i, havent robat una considerable suma dels fons públics, canvià el seu nom pel de Vandeleur i se’n tornà a Anglaterra, on creà una escola a l’est de Yorkshire. Els seus motius per emprendre aquesta mena de negocis foren que, en el viatge cap a Anglaterra, féu coneixença d’un tutor tísic i utilitzà el talent d’aquell home per convertir el seu negoci en un èxit. Però Fraser, el tutor, morí i l’escola que havia començat molt bé, caigué en el desprestigi i la infàmia. Els Vandeleur consideraren que els calia canviar-se el nom pel de Stapleton, i amb la resta de la seva fortuna, els seus plans de futur i el seu gust per l’entomologia, s’instal·laren al Sud d’Anglaterra. Em vaig assabentar, al Museu Britànic, que era una autoritat reconeguda en el tema i que el nom de Vandeleur ha estat sempre estretament vinculat a una arna, que, quan estigué a Yorkshire, fou el primer a descriure.

»I ara arribem a aquella part de la seva vida que ha demostrat ser de tant interès per a nosaltres. L’individu, naturalment, havia fet investigacions i havia descobert que només dues vides s’interposaven entre ell i unes possessions molt valuoses. Quan arribà a Devonshire, els seus plans eren, crec jo, extremadament vagues, però el fet que planegés el mal es fa evident per la manera que féu passar la seva dona per la seva germana. La idea d’utilitzar-la com esquer estava clara en la seva ment, encara que potser no havia fixat els detalls del seu pla. Pretenia acabar posseint les propietats, i estava disposat a utilitzar l’instrument que calgués i córrer tots els riscs per a aquest fi. El seu primer pas fou instal·lar-se tan a prop de la casa dels seus avantpassats com pogués, i el segon establir una amistat amb Sir Charles Baskerville i els seus veïns.

»El propi Sir Charles li parlà del gos de la família, i preparà d’aquesta manera el terreny per a la seva mort. Stapleton, com continuaré anomenant-lo, sabia que el cor del vell era feble i que un xoc el podia matar, això ho va saber pel doctor Mortimer. Havia sentit a dir que Sir Charles era supersticiós i es prenia aquella obscura llegenda molt seriosament. La seva enginyosa ment de seguida li suggerí una manera d’acabar amb el baró que fes gairebé impossible d’establir la culpabilitat del veritable assassí.

»Un cop concebuda la idea, procedí a portar-la a terme amb una habilitat considerable. Un estratega ordinari s’hauria acontentat de treballar amb un gos salvatge. L’ús de mitjans artificials per tal de fer aparèixer la criatura com a diabòlica, fou un toc de geni per part seva. El gos el comprà a Londres, a la casa “Ross and Mangles”, els comerciants de Fulham Road. Era el més fort i salvatge que tenien. El transportà per la línia del Nord de Devonshire i caminà una gran distància per l’erm, per tal d’arribar a casa sense despertar sospites. Durant les seves caceres d’insectes, ja havia descobert la manera de penetrar en el Fangar de Grimpen i, gràcies a això, havia trobat un lloc segur per a la seva criatura. Allà l’encadenà i esperà la seva oportunitat.

»Però passà algun temps. No es podia pas induir el vell cavaller a sortir dels seus dominis de nit. Diverses vegades Stapleton romangué a l’aguait a punt d’atacar amb el seu gos, però sense resultat. Fou durant aquests infructuosos intents que ell, o millor dit el seu aliat, fou vist per alguns camperols i la llegenda del gos diabòlic rebé una nova confirmació. Ell esperava que la seva dona pogués atraure Sir Charles a la seva perdició, però aleshores ella demostrà ser inesperadament independent. No va voler enredar l’ancià cavaller en una relació sentimental que el lliurés a mans del seu enemic. Ni les amenaces ni —lamento dir-ho—, els cops, aconseguiren fer-la canviar d’idea. No volia tenir res a veure amb allò i, durant un temps, Stapleton es trobà en un cul-de-sac.

»Trobà la manera de sortir de les seves dificultats quan Sir Charles, que sentia amistat per ell, el convertí en intermediari de la seva obra de caritat amb aquella infortunada Laura Lyons. Presentant-se davant seu com a home solter, aconseguí una influència completa sobre ella i li donà a entendre que si de cas ella aconseguia el divorci del seu marit, ell es casaria amb ella. Els seus plans culminaren sobtadament quan sabé que Sir Charles era a punt de deixar la Mansió per consell del doctor Mortimer, amb l’opinió del qual ell fingí coincidir. Havia d’actuar immediatament, o la seva víctima estaria fora del seu poder. Aleshores, pressionà Mrs Lyons per tal que li escrivís aquella carta implorant al vell que li concedís una entrevista la nit abans de la seva partida cap a Londres. Després, ell, amb uns arguments astuts, impedí que hi anés, per tal de tenir l’oportunitat que tant havia esperat.

Aquell vespre, de tornada de Coombe Tracey, tingué temps per recollir el seu gos, l’empastifà amb la seva infernal pintura i portà la bèstia fins al portal, on tenia motius per esperar que trobaria l’ancià cavaller, esperant. El gos, incitat pel seu amo, saltà la reixa i perseguí l’infortunat baró, el qual s’escapà xisclant pel passeig dels Teixos. En aquell túnel llòbrec, devia ser un espectacle espantós veure l’enorme bèstia negra, amb els ulls i les mandíbules flamejants, saltant darrera la seva víctima. Al final del passeig, caigué fulminat de terror a causa d’una parada cardíaca. El gos havia corregut per l’herba, mentre que el baró corria per la terra, de manera que només es pogueren veure les petjades de l’home. En veure’l estès a terra, potser la criatura s’acostà a ensumar-lo, però en adonar-se que era mort, se’n tornà. Fou llavors quan deixà la petjada que el doctor Mortimer observà. En ser cridat, el gos retornà corrent al seu cau del Fangar de Grimpen, i allà restà el misteri que desconcertà les autoritats, alarmà tota la contrada i portà finalment el cas a les nostres mans.

»I això és tot pel que fa a la mort de Sir Charles Baskerville. S’adonà de tota l’astúcia diabòlica del cas, car, realment, hauria estat gairebé impossible inculpar el veritable assassí. El seu únic còmplice mai no l’abandonaria i la natura grotesca i inconcebible de la seva arma només servia per a fer-la més efectiva. Les dues dones implicades en l’assumpte, Mrs. Stapleton i Laura Lyons, restaren amb fortes sospites contra Stapleton. Missis Stapleton sabia que tenia certs plans contra l’ancià i coneixia també l’existència del gos. Missis Lyons no sabia cap d’aquestes dues coses, però estava impressionada per la mort en que s’havia esdevingut, el moment d’una cita no cancel·lada que només ella coneixia. No obstant això, ambdues eren sota la seva influència, i no les havia de témer. La primera meitat de la seva tasca finalitzava amb èxit, però faltava encara la part més difícil.

»És possible que Stapleton no conegués l’existència d’un hereu al Canadà. En qualsevol cas, devia assabentar-se pel seu amic, el doctor Mortimer, dels detalls de l’arribada d’Henry Baskerville. La primera idea de Stapleton era que aquest jove estranger del Canadà podia ser assassinat a Londres, sense que arribés a posar els peus a Devonshire. Desconfiava de la seva dona des que ella es negà a posar una trampa al vell i no s’atrevia a deixar-la gaire temps fora de la seva vigilància, per por de perdre la seva influència sobre ella. Per aquesta raó se l’endugué a Londres amb ell. S’allotjaren, segons he esbrinat, a l’hotel Mexmorough Private de Craven Street que, de fet, fou un dels que visità el meu agent en cerca de proves. Allà mantingué la seva dona tancada a la seva cambra mentre ell, disfressat i amb barba, seguia el doctor Mortimer a Baker Street, i després a l’estació i a l’hotel Northumberland. La seva dona tenia alguna sospita dels seus plans, però tenia tanta por del seu marit —una por fundada en els brutals mals tractes—, que no gosà escriure a l’home que ella sabia que estava en perill. Si la carta anava a parar a les mans de Stapleton, la seva pròpia dona no estaria pas fora de perill. Finalment, com sabem, adoptà el sistema de retallar les paraules per formar el missatge i escriure l’adreça amb una lletra canviada. La carta arribà a Sir Henry i fou la primera advertència del perill.

»Era essencial per a Stapleton obtenir alguna peça de roba de Sir Henry, a fi que, si es veia forçat a utilitzar el gos, sempre tingués la manera de posar-lo darrera la seva pista. Amb una promptitud característica i gran audàcia, es posà mans a l’obra immediatament, i sens dubte l’enllustrador o la cambrera de l’hotel reberen una bona propina per ajudar-lo en el seu propòsit. Per sort, malgrat tot, la primera bota que aconseguí era nova i així doncs, inadequada per al seu objectiu. Per això, la retornaren i li n’aconseguiren una altra. Un incident molt instructiu, ja que em demostrà, de manera concloent, que ens les havíem realment amb un gos, perquè cap altra suposició no podia explicar aquell neguit per aconseguir una bota vella i la indiferència envers la nova. Com més extravagant i grotesc és un incident, amb més cura se l’ha d’examinar. I allò que sembla complicar el cas és, si es considera adequadament i es manipula científicament, el més apropiat per dilucidar-lo.

»Després, l’endemà al matí, ens visitaren els nostres amics, seguits com sempre per Stapleton des del seu cabriolé. Pel seu coneixement d’on vivíem i del meu aspecte, així com de la meva conducta en general, m’inclino a pensar que la carrera criminal de Stapleton no s’ha limitat en absolut a l’afer de Baskerville. És significatiu que durant els darrers tres anys hi hagi hagut quatre grans robatoris a l’oest del país, sense que s’hagi detingut el delinqüent en cap dels casos. El darrer d’aquests robatoris, a Folkestone Court, al mes de maig, fou notable per l’assassinat a sang freda del criat que sorprengué el lladre, que anava sol i emmascarat i portava pistola. No dubto que Stapleton subvenia les seves necessitats d’aquesta manera i que durant anys fou un home desesperat i perillós.

»Tinguérem un exemple de la seva capacitat de reacció quan se’ns escapà amb tant d’èxit, i també de la seva audàcia en dir el meu nom a través del cotxer. A partir d’aquell moment, comprengué que jo m’havia fet càrrec del cas a Londres i que, per tant, allà no tenia cap possibilitat. Tornà a Darmoor i esperà l’arribada de Sir Henry.

—Un moment! —vaig dir—. Vostè ha descrit la seqüència dels esdeveniments correctament però hi ha un punt que ha deixat sense explicació. Què se’n va fer del gos mentre el seu amo era a Londres?

—He dedicat certa atenció al tema i és indubtablement molt important. No hi ha dubte que Stapleton tenia un còmplice, encara que és improbable que es posés a les seves mans compartint amb ell tots els seus plans. Era el vell criat de la casa Merripit que es diu Anthony. La seva relació amb els Stapleton ve de molts anys enrera, des dels temps de l’escola, així és que ell sabia que els seus amos eren realment marit i muller. Aquest home ha desaparegut i s’ha escapat del país. És significatiu que Anthony no sigui un nom comú a Anglaterra, mentre que Antonio sí que ho és a Espanya o als països hispanoamericans. L’home, com la mateixa Mrs Stapleton, parlaven bé l’anglès, encara que amb una mica d’accent en pronunciar la lletra c. Jo mateix he vist aquest vell travessar el Fangar de Grimpen, pel pas que Stapleton havia marcat. És molt probable, doncs, que, en absència del seu amo, fos ell qui s’ocupés del gos, encara que potser no sabés amb quin propòsit s’utilitzaria l’animal.

»Després, els Stapleton retornaren a Devonshire, cap on foren seguits ben aviat per Sir Henry i vostè. Unes paraules sobre el que vaig fer jo durant aquell temps. Potser li vingui a la memòria que, quan vaig examinar el paper on hi havia les paraules impreses enganxades, vaig cercar atentament la marca del paper. En fer això el vaig tenir a pocs centímetres dels ulls i vaig notar l’olor d’un perfum conegut amb el nom de llessamí blanc. Hi ha setanta-cinc perfums que un expert criminòleg ha de saber diferenciar, i més d’un cas, ho sé per experiència, ha depès de la seva ràpida identificació. El perfum em va suggerir la presència d’una dona i de seguida vaig pensar en els Stapleton. De manera que ja estava segur de l’assumpte del gos, i havia sospitat del criminal, fins i tot abans de viatjar cap a l’oest del país.

»El meu paper consistia a vigilar Stapleton i era evident que no ho podia pas fer si era amb vostè, perquè ell es posaria a la defensiva. Així, doncs, vaig enganyar tothom i vaig venir secretament, quan se’m suposava a Londres. Les meves penalitats no varen ser tan grans com vostè s’imagina, encara que aquests detalls trivials mai no han d’interferir en la investigació d’un cas. La major part del temps el vaig passar a Coombe Tracey, i només vaig utilitzar la cabana de l’erm quan em calia estar a prop de l’escenari de l’acció. Cartwright m’havia acompanyat i, disfressat de camperol, em fou de gran ajuda. Ell em portava el menjar i la roba neta. Mentre jo observava Stapleton, Cartwright sovint el vigilava a vostè, de manera que podia tenir tots els fils a les meves mans.

»Ja li he dit que els seus informes m’arribaven ràpid, ja que m’eren adreçats directament de Baker Street a Coombe Tracey. Em foren molt útils, especialment aquell fragment casualment cert de la biografia de Stapleton. Vaig poder establir la identitat de l’home i de la dona, i vaig saber finalment la meva posició exacta. El cas es complicà considerablement amb l’incident del criminal fet escàpol i la relació entre ell i els Barrymore. Això vostè també m’ho va aclarir molt bé, tot i que jo ja havia arribat a les mateixes conclusions a partir de les meves observacions.

»Quan vostè em descobrí a l’erm, jo ja tenia coneixement absolut de tot l’afer, però encara no disposava de proves per presentar a un jurat. Fins i tot l’intent de Stapleton contra Sir Henry aquella nit, que acabà amb la mort del desgraciat presidiari, no ens ajudà gaire per a obtenir proves d’assassinat contra el nostre home. Semblava que no hi havia més alternativa que enxampar-lo in fraganti; per això ens calia utilitzar Sir Henry tot sol i aparentment sense protecció, a tall d’esquer. Férem això amb el risc d’un xoc greu per al nostre client i aconseguírem completar el cas i abocar Stapleton a la seva destrucció. Que Sir Henry es veiés exposat a aquests perills, he de confessar que constitueix un retret que faig a la meva gestió del cas, però no teníem manera de preveure l’espectacle terrible i paralitzant que la bèstia representava, ni tampoc la boira que li permetria arribar a nosaltres en tan poc temps. Hem assolit el nostre objectiu, a un cost que tant l’especialista com el doctor Mortimer m’asseguren que és temporal. Un llarg viatge permetrà que el nostre amic es refaci, no tan sols dels seus nervis alterats, sinó també dels seus sentiments ferits. El seu amor per la dama era profund i sincer i, per ell, la part més trista de tota aquella negra història és que ella l’hagi enganyat.

»Tan sols resta indicar el paper que ella va jugar. No hi ha dubte que Stapleton exercia sobre ella una influència que podia ser deguda a l’amor o a la por o possiblement a ambdues coses, ja que no són pas emocions incompatibles. El cert és que era molt eficaç. Per ordre seva, acceptà fer-se passar per la seva germana, tot i que comprovà els límits del seu poder sobre ella, quan intentà convertir-la en un instrument directe del seu crim. Estava disposada a advertir Sir Henry, sempre i quan el seu marit no s’hi veiés involucrat. Una i altra vegada intentà fer-ho. El mateix Stapleton semblà capaç de sentir-se gelós quan veié que Sir Henry feia la cort a la dama, tot i que era part del seu pla, fins al punt que no va poder evitar d’esclatar de forma apassionada, revelant així l’ànima ferotge que les seves maneres contingudes amagaven tan intel·ligentment. Afavorint la intimitat, s’assegurava que Sir Henry visités sovint la casa Merripit i així, més tard o més d’hora, tindria l’oportunitat que desitjava. Un dia crític no obstant això, la seva muller es tornà contra ell. S’havia assabentat de la mort del criminal, i sabia que el gos seria portat a la casa el vespre que Sir Henry hi venia a sopar. Acusà el seu marit del crim que projectava, i seguí una escena violenta en la qual ell per primera vegada li confessà que tenia una rival en amor. La seva fidelitat es convertí de sobte en odi amarg, i ell s’adonà que ella el podia trair. Per això, la lligà per tal que no pogués advertir Sir Henry i esperava sens dubte que, quan tota la contrada hagués atribuït la mort de Sir Henry a la maledicció de la seva família, podria reconquerir la seva dona fent-li acceptar el fet consumat i convencent-la que mantingués en secret el que sabia. Aquí crec, de tota manera, que va fallar en els seus càlculs i que, si nosaltres no haguéssim estat allà, la seva sort hauria estat igualment segellada. Una dona de sang espanyola no perdona tan a la lleugera una ofensa. I ara, estimat Watson, ja no puc, sense acudir a les meves notes, oferir-li un relat més detallat d’aquest cas curiós. No crec que res essencial hagi quedat sense explicació».

—No podia pas esperar que mataria de por Sir Henry, com havia fet amb el seu vell oncle, amb aquell gos empastifat.

—La bèstia era ferotge i mig morta de fam. Si el seu aspecte no hagués matat de por la seva víctima, si més no hauria paralitzat la resistència que aquesta li podia oferir.

—Sens dubte. Només hi ha una cosa que no lliga. Si Stapleton aconseguia l’herència, com explicaria el fet que ell, l’hereu, hagués estat vivint d’incògnit sota un altre nom i tan a prop de les propietats? Com hauria pogut reclamar els seus drets sense desvetllar sospites i indagacions?

—És una dificultat formidable i crec que em demana massa si espera que jo li resolgui. El passat i el present entren dins del camp de les meves investigacions, però el que un home pugui fer en el futur és una qüestió difícil de dilucidar. Missis Stapleton havia sentit el seu marit parlar del problema en diferents ocasions. Hi havia tres possibilitats: podia reclamar la seva propietat des de Sud-amèrica, establir allà la seva identitat davant les autoritats britàniques i, d’aquesta manera, obtenir la fortuna sense ni tan sols viatjar a Anglaterra. També podia adoptar una disfressa elaborada durant un curt període de temps que li calgués ser a Londres o, finalment, podia fornir a un còmplice les proves i els documents establint-lo com a hereu i conservar el dret a reclamar una certa proporció de les rendes. No podem dubtar, pel que sabem, que hauria trobat algun camí per superar aquesta dificultat. I ara, estimat Watson, ens resten algunes setmanes de molta feina i per un vespre, crec que podem desviar les nostres preocupacions cap a canals més agradables. Tinc una llotja per anar a veure «Les Huguenots». Ha escoltat De Reszles? Puc demanar-li doncs que estigui a punt d’aquí a mitja hora? De camí podem parar-nos a Marcini per sopar, oi?