10. John Ferrier parla amb el profeta

Feia tres setmanes que Jefferson Hope i els seus companys havien marxat de Salt Lake City. John Ferrier es posava trist quan pensava en la tornada del jove i en la pèrdua imminent de la seva filla adoptiva. Però la cara feliç i lluminosa de la noia el feia conformar-se; de fet, cap altre argument no hauria estat més convincent. Havia decidit, des de sempre, que mai no permetria que la seva filla es casés amb un mormó. No considerava que un casament així fos un casament de veritat, sinó una vergonya i una desgràcia. Pensés el que pensés de les doctrines dels mormons, en aquest punt era inflexible. Tanmateix, mai no digué res del que pensava perquè, en aquells dies, el fet d’expressar una opinió poc ortodoxa era realment perillós a la Terra dels Sants.

Sí, perillós, tan perillós que fins i tot els més sants només gosaven expressar llurs opinions religioses en veu molt baixa, sense alè, per por que quelcom que sortís de llurs llavis no fos tergiversat i els portés males conseqüències. Els que havien estat víctimes de la persecució havien esdevingut perseguidors per llur propi compte, i perseguidors de la més terrible mena. Ni la Inquisició de Sevilla, ni la Vehmgericht alemanya, ni les Societats Secretes d’Itàlia no havien aconseguit de posar en funcionament una maquinària més formidable que la que formava una espècie de núvol damunt l’estat d’Utah.

El fet que fos invisible i el misteri que envoltava aquella organització la feien doblement terrible. Semblava que fos omniscient i omnipotent, però ningú no la veia ni la sentia. L’home que gosava oposar-se a l’Església desapareixia, i ningú no sabia si se n’havia anat o què li havia passat. La dona i els fills l’esperaven a casa, però cap pare no tornà mai per explicar-los com li havia anat a les mans dels seus jutges secrets. Una paraula imprudent o una acció lleugera eren seguides de l’anihilació, però ningú no sabia quina podia ser la natura d’aquell terrible poder que penjava com una espasa sobre llurs caps. No és gens estrany, doncs, que la gent tingués por i tremolés, i que fins i tot al mig del desert ningú no gosés expressar, ni tan sols en veu baixa, els dubtes que l’oprimien.

Al principi, aquell poder imprecís i terrible només s’exercia damunt els recalcitrants que, tot i haver abraçat la fe dels mormons, volien després pervertir-la o abandonar-la. Però ben aviat amplià el seu camp d’acció. El nombre de dones adultes s’havia reduït i la poligàmia, sense una població femenina nombrosa, era una doctrina realment estèril. Començaren a escampar-se estranys rumors —rumors d’immigrants assassinats i de campaments saquejats a zones on poques vegades s’hi havia vist indis. Aparegueren dones noves als Harems dels Ancians— dones que es consumien i que ploraven; a les cares d’aquelles dones s’hi llegia un terror inextingible. Viatgers que s’havien endarrerit a les muntanyes parlaven de grups d’homes armats, amb la cara tapada, silenciosos i furtius, que passaven com una ombra pel costat d’ells en la foscor. Aquestes històries i rumors anaren agafant forma i solidesa, i foren corroborats i recorroborats, fins que finalment reberen un nom determinat. I encara avui, als solitaris ranxos de l’Oest, el nom de la banda Danite o dels Àngels Venjadors és sinistre i porta mala astrugància.

Un coneixement més ampli de l’organització que produïa resultats tan terribles servia més per augmentar que no pas per disminuir l’horror que inspirava als homes. Ningú no sabia qui pertanyia a aquella societat implacable. Els noms dels qui participaven en fets de sang i de violència comesos en nom de la religió es mantenien en el secret més absolut. Aquell amic a qui se li explicaven els dubtes referents al Profeta i la seva missió podia ser un dels qui, a la nit, venien amb foc i espasa a exigir una reparació terrible. En conseqüència, tothom tenia por del seu veí i ningú no parlava de les coses que més el preocupaven.

Un bon matí, John Ferrier es preparava per sortir cap als seus camps de blat quan sentí el clic de la balda i, mirant per la finestra, veié un home corpulent, de cabells vermellosos, que s’acostava pel caminet. El cor li féu un salt, perquè es tractava del gran Brigham Young en persona. Ple d’inquietud —perquè sabia que una visita com aquella no li podia portar res de bo—, Ferrier corregué cap a la porta per saludar el dirigent mormó. Aquest, però, rebé les salutacions molt fredament i el seguí cap a la sala amb cara severa.

—Germà Ferrier —digué, asseient-se i mirant el granger fixament als ulls—, els vertaders creients hem estat bons amics per a vostè. El vàrem recollir quan s’estava morint de gana al desert, vàrem compartir amb vostè el nostre menjar, el vàrem portar incòlume a la Vall dels Elegits, li vàrem donar un excel·lent tros de terra i li vàrem permetre que es fes ric amb la nostra protecció. No és veritat?

—És veritat —contestà John Ferrier.

—A canvi de tot això només li vàrem demanar una cosa: que es convertís a la fe vertadera i que s’ajustés en tot a les seves regles. Va prometre que ho faria però, si el que m’han dit és cert, no ho ha complert.

—I en què he deixat de complir-ho? —digué Ferrier avançant les mans per protestar—. No he contribuït al fons comú? No he assistit al Temple? No he…?

—On són les seves esposes? —preguntà Young, mirant al seu voltant—. Cridi-les que les vull saludar.

—És veritat que no m’he casat —contestà Ferrier—. Però hi havia poques dones i molts altres que hi tenien més dret que jo. No era un home solitari: tenia una filla que s’ocupava de mi.

—D’aquesta filla és de qui li vull parlar —digué el líder dels mormons—. S’ha convertit en la flor d’Utah i ha caigut en gràcia a molts dels nois importants del país.

John Ferrier gemegà per dintre.

—S’expliquen històries sobre ella que no creuria pas, històries que diuen que s’ha promès amb un gentil. Això són xafarderies de llengües frívoles i desocupades. Quina és la regla número tretze del codi del sant Joseph Smith? «Que cada noia de l’església vertadera es casi amb un dels elegits; perquè, si es casa amb un gentil, cometrà un pecat lamentable». Així les coses, és impossible que vostè, que professa la fe vertadera, permeti que la seva filla violi aquest precepte.

John Ferrier no contestà, però començà a jugar nerviosament amb el fuet.

—Aquest punt posarà a prova la seva fe: així s’ha decidit al Consell Sagrat dels Quatre. La noia és jove i no la farem pas casar amb algú que tingui els cabells grisos, ni li prohibirem que triï. Nosaltres, els Ancians, tenim moltes vedelles^[2] però també hem de trobar dones per als nostres fills. Stangerson té un fill, i Drebber un altre i qualsevol dels dos estaria molt content de rebre la filla de John Ferrier a casa seva. Que triï entre tots dos. Són joves i rics, i professen la religió vertadera. Què li sembla?

Ferrier callà durant una estoneta amb les celles arrugades.

—Doni’ns temps —digué finalment—. La meva filla és molt jove, gairebé no té edat de casar-se.

—Tindrà un mes per triar —digué Young, posant-se dret—. Al final d’aquest temps ens contestarà.

Ja sortia quan es tombà, amb cara vermella i ulls flamejants.

—Seria millor per a vostè i la seva filla —amenaçà— que vostè i ella fossin, ara, esquelets assecats al sol a la Sierra Blanca que no pas que intentessin oposar-se a les ordres dels Quatre Sants!

I amb un gest amenaçador se n’anà. Ferrier sentí els seus passos damunt del caminet pedregós.

Encara estava assegut amb els colzes damunt dels genolls, meditant com s’ho faria per explicar tot això a la seva filla, quan una mà molt suau tocà la seva. Aixecà els ulls i veié Lucy davant seu. En veure la seva cara pàl·lida i espantada comprengué que ja sabia el que havia succeït.

—Ho he sentit —digué contestant a la mirada de Ferrier—. La seva veu s’ha sentit per tota la casa. Oh, pare, pare, què farem?

—No t’espantis —contestà atraient-la cap a ell i acariciant-li els cabells castanys amb aquella mà ampla i callosa—. Ho arreglarem d’una manera o altra. La teva estimació per aquell xicot no deu haver disminuït, oi?

Un sanglot i una estreta de mà foren l’única resposta.

—No, és clar que no. I no vull sentir-te dir que sí. És un noi que promet, és cristià, que és molt més del que es pot dir de tots els d’aquí, malgrat totes llurs pregàries i prèdiques. Hi ha un grup que se’n va demà cap a Nevada i m’espavilaré perquè li portin un missatge fent-li saber la nostra situació. Per la mica que el conec, vindrà ràpid com un llamp.

Malgrat els plors, Lucy no pogué evitar de riure en sentir el seu pare.

—Quan vingui, ens dirà què hem de fer. Però tinc por per tu, papa. Se senten… se senten històries tan horroroses referents als que s’han oposat al Profeta; sempre els han passat coses terribles.

—Però encara no ens hi hem oposat —contestà John Ferrier—. Quan ho hàgim de fer, serà el moment de vigilar. Ara tenim per davant tot un mes sense problemes. Suposo que després més valdrà que fugim d’Utah.

—Fugir d’Utah!

—És gairebé l’única solució.

—Però, i la granja?

—Recollirem tots els diners que puguem i deixarem la resta. Si t’haig de dir la veritat, Lucy, no és pas la primera vegada que hi he pensat. No m’agrada de sotmetre’m a ningú, com aquesta gent fa amb el maleït Profeta. Sóc un americà lliure i tot això em resulta nou. Suposo que ja sóc massa vell per a aprendre. Si gosa tornar a venir, pot molt ben ser que es trobi amb una perdigonada.

—Però no ens deixaran marxar —digué la noia.

—Espera’t fins que Jefferson vingui i aviat ho arreglarem. Mentrestant no t’amoïnis, reina, no ploris que se t’inflaran els ulls i, si se n’adona, tornarà a venir-me a veure. No ens hem d’espantar, no hi ha cap perill.

John Ferrier digué aquestes paraules com si realment tingués molta confiança però a Lucy no li passà per alt que aquella nit el seu pare tancà les finestres més bé que mai i que netejà molt curosament i carregà la vella escopeta rovellada que tenia sempre penjada a la paret de l’habitació.