11. El gran tresor d’Agra

El nostre captiu seia a la cabina davant el cofre de ferro per guanyar el qual tant havia fet i esperat. Era un individu bronzejat pel sol, amb una mirada agressiva i una xarxa de línies i arrugues sobre el seu rostre de color de caoba, la qual cosa evidenciava una vida dura a l’aire lliure. Tenia una singular prominència al barbat mentó que el qualificava com un home no pas fàcil d’ésser dissuadit del seu propòsit. La seva edat deuria voltar la cinquantena, ja que els seus cabells negres i arrissats es barrejaven amb cabells grisos. El seu rostre, en repòs, no era pas desagradable, si bé les celles espesses i el mentó agressiu el dotaven, com vaig observar posteriorment, d’una expressió terrible quan era atacat per la ira. Ara seia amb les mans emmanillades sobre la falda i el cap enfonsat sobre el pit, mentre fitava amb uns ulls brillants i penetrants la caixa que havia estat el mòbil de les seves malifetes. Em semblava que existia més pena que no pas ira, en la seva rígida i casta captinença. En una ocasió em mirà amb una guspira d’alguna classe d’humor als seus ulls.

—Bé, Jonathan Small —va dir en Holmes, encenent un cigar—, lamento que això hagi acabat així.

—Jo també, senyor —respongué ell, amb franquesa—. Crec que no se’m pot fer responsable del crim. Us juro per la Bíblia que mai no he alçat la meva mà contra Mr. Sholto. Fou aquest petit canalla de l’infern, en Tonga, qui li disparà un dels seus maleïts dards. Jo no hi vaig prendre part, senyor. Em va afligir tant com si s’hagués tractat d’un parent meu. Vaig pegar el petit dimoni amb l’extrem de la corda per això, però ja estava fet, i jo no podia pas arreglar-ho.

—Agafeu un cigar —li oferí en Holmes—, i feu un traguet del meu termos, perquè esteu molt mullat. Com esperàveu que un home tan petit i feble com aquest individu negre dominés Mr. Sholto mentre vós pujàveu per la corda?

—Veig que en sabeu tant com si haguéssiu estat allí, senyor. La veritat és que jo m’esperava trobar la cambra buida. Coneixia els costums de la casa força bé, i aquella era l’hora en què normalment Mr. Sholto baixava a sopar. No us ocultaré pas res. La millor defensa que em puc permetre és la pura veritat. Si s’hagués tractat del vell major, no hi ha dubte que ja m’haurien penjat. No m’hauria pensat a acoltellar-lo més que a fumar-me aquest cigar. Però és trist que hagi d’ésser empresonat per aquest jove Sholto, amb el qual ni tan sols no hi havia discutit.

—Estareu a càrrec de Mr. Athelney Jones, de Scotland Yard. Ell us portarà a les meves cambres, i jo us demanaré un relat veritable de l’afer. Haureu de confessar-ho tot, ja que estic segur que us serà de gran utilitat. Crec que puc demostrar que el verí actuà tan ràpidament, que l’home era mort fins i tot abans que vós haguéssiu arribat a l’estança.

—Ho era, senyor. Mai no havia tingut un ensurt tal en la meva vida que quan el vaig veure somrient amb el cap recolzat sobre l’espatlla així que em vaig enfilar a la finestra. De veritat que m’afectà molt, senyor. Hauria matat en Tonga per això si no hagués sortit a corre-cuita. Així fou com es deixà el garrot i alguns dels seus dards, tal com ell em digué, la qual cosa sospito que us ha ajudat a seguir-nos la pista. Ara bé, com us ho heu fet per persistir-hi, ja no puc explicar-m’ho. No sento rancor envers vós per això. Però no deixa de ser curiós —afegí, amb un lleu somriure— que jo, que tenia bons motius per a reclamar mig milió, m’hagi passat la primera meitat de la meva vida construint una escullera a les Andaman, i és probable que em passi l’altra meitat cavant recs a Dartmoor. Fou un mal dia per a mi aquell en què vaig posar els meus ulls sobre el mercader Achmet i vaig entrar en coneixement del tresor d’Agra, que mai no ha proporcionat més que malediccions al seu posseïdor. A ell li aportà la mort; al major Sholto, por i culpabilitat; a mi, l’esclavitud per tota la vida.

En aquell moment, el rostre i les espatlles de l’Athelney Jones ingressaren a la petita cabina.

—Bonica festa familiar! —exclamà—. Crec que prendré un glop del vostre termos, Holmes. Bé, em sembla que podem felicitar-nos mútuament. Llàstima que no hàgim enxampat l’altre viu, però no hem pogut pas triar. Us dic, Holmes, que he de confessar que heu estat providencial. Era l’únic que podíem fer per tal d’atrapar la seva llanxa.

—Tot va bé si acaba bé —sentencià en Holmes—. El que jo no sabia era que l’Aurora fos un vaixell tan ràpid.

—En Smith diu que és una de les llanxes més ràpides del riu, i que si hagués tingut un altre home que l’ajudés amb els motors, mai no l’hauríem enxampada. Jura que no sabia res del cas de Norwood.

—I és cert! —cridà el nostre presoner—. Ni una paraula! Vaig triar la seva llanxa perquè en vaig sentir dir que quasi volava. No li vàrem dir res, però li pagàrem bé, i li hauríem donat una bella recompensa si haguéssim agafat el nostre vaixell, l’Esmeralda, a Gravesend, amb destinació al Brasil.

—Bé, si no ha fet res dolent, ja mirarem que no li passi res dolent. Si bé som ràpids en capturar els nostres homes, no ho som tant a condemnar-los. —Resultava divertit de constatar com el conseqüent Jones ja estava començant a atribuir-se el mèrit de la captura. Pel discret somriure que vaig copsar al rostre d’en Sherlock Holmes, em vaig adonar que aquests mots no se li havien pas escapat.

—Ara anirem a Vauxhall Bridge —continuà dient en Jones— i vós, doctor Watson, hi desembarcareu amb el tresor. No cal que us digui que pesa sobre mi una gran responsabilitat en actuar així. És molt irregular, però, és clar, un acord és un acord. Tanmateix, tinc el deure d’enviar un inspector amb vós, per tal com transportareu un carregament tan valuós. Agafareu un cotxe, veritat?

—Sí, agafaré un cotxe.

—És una llàstima que no hi hagi clau, per tal de procedir a un inventari. Haureu de forçar-lo. On és la clau, amic meu?

—Al fons del riu —respongué en Small, secament.

—Hum! No cal que us proporcioni un maldecap innecessari. Ja heu treballat prou. Tanmateix, doctor, no crec necessari d’aconsellar-vos que aneu amb compte. Torneu el cofre a les vostres cambres de Baker Street. Ens reunirem amb vós allí, de camí cap a comissaria.

Em deixaren a Vauxhall amb la pesada arca de ferro i un inspector brusc i genial per company. Un quart d’hora de cotxe ens portà a casa de Mrs. Cecil Forrester. La criada semblava sorpresa per una visita tan intempestiva. Mrs. Cecil Forrester havia sortit aquell vespre, segons ens explicà, i probablement no tornaria fins molt tard. Miss Morstan, en canvi, era al saló; cap allà vaig fer, amb el cofre a les mans, deixant l’atent inspector al cotxe.

Era asseguda al costat de la finestra oberta, vestida amb una sort de teixit blanc diàfan, amb un lleuger toc escarlata al coll i la cintura. La feble llum d’una làmpada ombrejada queia sobre ella mentre es reclinava a la cadira de vímet, jugant amb el seu rostre dolç i solemne i tenyint amb un espurneig somort i metàl·lic les riques espirals dels seus luxuriosos cabells. Sobre el costat de la cadira penjaven un braç i una mà blancs, i el seu posat i aspecte denotaven una atractiva malenconia. En sentir les meves passes s’aixecà d’un salt, i un brillant enrojolament de sorpresa i plaer acolorí les seves pàl·lides galtes.

—He sentit arribar un cotxe —va dir—. He pensat que Mrs. Forrester havia tornat molt d’hora, però mai no hauria ni somiat que fóssiu vós. Quines noves m’heu portat?

—He portat quelcom millor que no pas noves —vaig fer, deixant l’arca damunt la taula i enraonant jovialment i alegre, tot i que el meu cor pesava a dintre meu—. Us he portat una cosa que val per totes les noves del món. Us he portat una fortuna.

Mirà el cofre de ferro i preguntà amb una certa fredor:

—És això el tresor, doncs?

—Sí, aquest és el gran tresor d’Agra. La meitat és vostra i l’altra meitat és d’en Thaddeus Sholto. Tindreu dues-centes mil lliures cada un. Penseu-hi! Una renda anual de deu mil lliures! Hi haurà poques dames més riques, a Anglaterra. No és gloriós?

Crec que vaig exagerar un pèl el meu goig i que ella detectà un cert buit en les meves felicitacions, ja que vaig veure com les seves celles s’alçaven una mica i em mirava curiosament.

—Si el recupero —va dir—, us ho deuré a vós.

—No, no —vaig objectar—, no a mi, sinó al meu amic Sherlock Holmes. Ni amb tota la voluntat del món, no hauria pogut pas seguir una pista que fins i tot ha posat en qüestió el seu geni analític. Tant és així, que vàrem estar a punt de perdre-la a l’últim moment.

—Us prego que seieu i m’ho expliqueu tot, Dr. Watson —digué.

Li vaig narrar breument el que havia succeït d’ençà que l’havia vista per darrer cop. El nou mètode d’investigació d’en Holmes, el descobriment de l’Aurora, l’aparició de l’Athelney Jones, la nostra expedició del vespre i la salvatge cacera pel Tàmesi. Ella escoltava amb els llavis partits i ulls brillants el meu relat de les nostres aventures. Quan vaig parlar del dard que tan a prop havia passat de nosaltres, es va tornar tan pàl·lida que vaig témer que pogués desmaiar-se.

—No és res —féu, mentre jo m’apressava a servir-li una mica d’aigua—. Ja torno a estar bé. M’ha suposat un shock de saber que havia exposat els meus amics a un perill tan terrible.

—Ja s’ha acabat —vaig replicar—. No ha passat res. No us explicaré més detalls desagradables. Parlem de quelcom més positiu. Tenim el tresor. Què pot ser més positiu que això? M’han autoritzat a portar-vos-el, creient que interessaria que fóssiu la primera en veure’l.

—Serà del màxim interès per a mi —digué, sense cap indici d’ànsia a la seva veu. Sens dubte, havia pensat que no seria pas correcte per part seva de restar indiferent a un premi que havia costat molt de guanyar.

—Quina arca més bonica! —exclamà, inclinant-se damunt d’ella—. És d’artesania índia, suposo…

—Sí. És orfebreria de Benares.

—I com pesa! —féu, provant d’aixecar-la—. Només l’arca sola ja deu tenir un cert valor. On és la clau?

—En Small la va tirar al Tàmesi —vaig contestar—. Hauré d’utilitzar la burxa de Mrs. Forrester.

Al davant hi havia un mànec gruixut i extens, forjat amb la imatge d’un Buda sedent. A sota d’aquest, vaig introduir l’extrem de la burxa i la vaig manipular a manera d’alçaprem. El mànec es trencà amb un soroll sec. Amb dits tremolosos, vaig tirar la tapadora enrere. Tots dos ens quedàrem mirant amb estupefacció. El cofre estava buit!

No era pas estrany que fos pesant. El forjat de ferro tenia gairebé dos centímetres de gruix. Era massís, ben treballat, i sòlid, com un cofre construït per a guardar coses de molt valor, però no contenia cap bocí ni engruna de joia o metall. Estava completament i absoluta buit.

—El tresor ha desaparegut —observà Miss Morstan, amb calma.

Quan em vaig adonar del que significaven aquestes paraules, la meva ànima semblà alliberar-se d’una gran ombra. No vaig saber com m’havia enfonsat aquest tresor d’Agra fins ara, que finalment havia volat. Resultava, sens dubte, egoista, deslleial, incorrecte, però jo no era conscient de res més que la barrera d’or que ens separava havia caigut.

—Gràcies a Déu! —vaig exclamar amb tot el meu cor.

Ella em mirà amb un somriure prompte i interrogatiu.

—Per què dieu això? —em preguntà.

—Perquè novament ets al meu abast —vaig fer, agafant la seva mà. Ella no la retirà—. Perquè t’estimo, Mary, tant com un home mai no ha estimat cap dona. Perquè aquest tresor, aquestes riqueses, tancaven els meus llavis. Ara que han desaparegut, ja et puc dir que t’estimo. És per això que he dit «Gràcies a Déu».

—Aleshores també jo dic «Gràcies a Déu» —murmurà, mentre jo l’acostava cap a mi.

Si algú havia perdut un tresor, jo sabia que aquella nit n’havia guanyat un.