4. ELS TRES FRONTONS

No crec pas que cap de les meves aventures al costat de Mr. Sherlock Holmes s’encetés de forma tan abrupta, o tan espectacular, com la que associo amb els tres frontons. No havia vist Holmes des de feia dies, i no tenia idea de la nova via que seguien les seves activitats. Aquell matí, però, estava d’un humor comunicatiu, i jo tot just acabava d’instal·lar-me a la butaca entapissada d’un costat de la llar de foc, mentre que ell s’havia arrupit amb la pipa a la boca al seient oposat, quan arribà el nostre visitant. Si dic que arribà un brau enfollit, farà una impressió més clara del que va passar.

La porta s’havia obert de cop, i un negre gegantí va irrompre a la sala. Hauria estat un personatge còmic si no hagués estat pel terrorífic aspecte, perquè duia un vestit de quadres grisos molt llampant i una corbata de color salmó. Estirava una cara ampla i un nas camús cap endavant, mentre els seus ulls, negres i sinistres, ens escrutaven alternadament.

—Qui de vós, cavallers, és Mestre Holmes? —va preguntar.

Holmes aixecà la pipa amb un somriure lànguid.

—Oh, sou vós, oi? —exclamà el nostre visitant, mentre s’acostava amb pas vigorós i amenaçador vorejant la taula—. Escolteu-me bé, Mestre Holmes, cal que deixeu els altres tranquils. Deixeu que l’altra gent s’ocupi dels seus propis assumptes. Ho heu entès bé, Mestre Holmes?

—Continueu, si us plau —respongué Holmes—. Això va molt bé.

—Ah!, o sigui que va molt bé, oi? —va fer el salvatge, amb un grunyit—. Doncs no anirà tan bé si us haig d’estovar una mica. Ja he tractat altra gent de la vostra mena abans, i no se’ls veia pas gaire bé després de passar per les meves mans. Mireu això, Mestre Holmes!

L’home va exhibir un puny enorme sota el nas mateix del meu amic.

Holmes el va examinar atentament amb un aire de gran interès.

—Ja ho teníeu, això, quan vàreu néixer? —va preguntar—. O potser ho heu aconseguit a base d’entrenament?

Potser va ser la gèlida fredor del meu amic, o tal volta el lleu soroll que vaig fer en recollir l’atiador. En tot cas, l’actitud del nostre visitant esdevingué més discreta.

—Bé, ja us ho he advertit —va dir—. Tinc un amic interessat en el cas Harrow —ja sabeu a què em refereixo—, i no li fa cap gràcia que vós us hi fiqueu pel mig. Ho heu entès? Vós no sou pas la llei, i jo tampoc, i si us hi fiqueu estaré preparat per a rebre-us. No ho oblideu, això.

—Ja fa temps que us volia conèixer —va replicar Holmes—. No us demanaré pas que segueu, perquè no m’agrada la vostra olor, però no sou pas Steve Dixie, el boxador?

—Així em dic, Mestre Holmes, i vos mateix podreu comprovar-ho si me’n doneu motius.

—És justament l’últim que necessiteu —digué Holmes, mirant la sinistra boca del seu interlocutor—. Però va ser l’assassinat del jove Perkins davant del Holbom Bar… Com? Ja marxeu?

El negre retrocedia, amb una expressió circumspecta a la cara.

—No penso pas escoltar-vos —va dir—. Què hi tinc a veure, amb aquest tal Perkins, Mestre Holmes? Jo m’estava entrenant al Bull Ring de Birmingham, quan aquell xicot es va ficar en un embolic.

—Sí, això, ja ho explicaràs al jutge, Steve —respongué Holmes—. Us he estat vigilant, a tu i a Barney Stockdale…

—Que Déu m’ajudi! Mestre Holmes…

—Ja n’hi ha prou. Pots marxar. Ja t’enxamparé quan vulgui.

—Adéu-siau, Mestre Holmes. Espero que no em guardareu pas rancor, per aquesta visita.

—Ho faré, llevat que em diguis qui t’ha enviat.

—Bé, no és pas cap secret, Mestre Holmes. Ha estat el mateix cavaller que acabeu d’esmentar.

—I qui l’hi ha ficat, a ell?

—Que Déu m’empari. No ho sé pas, Mestre Holmes. Només m’ha dit: «Steve, vés a veure Mr. Holmes, i digues-li que la seva vida corre perill si fica el nas en el cas Harrow». Això és tot.

Sense esperar cap més pregunta, el nostre visitant abandonà la sala quasi tan precipitadament com havia entrat. Holmes va llençar la cendra de la pipa amb una rialleta.

—M’alegra que no us hàgiu vist obligat a trencar aquest cap de fusta Watson. He observat les vostres maniobres amb l’atiador. Però és més aviat un individu inofensiu, un infant gros, musculat, estúpid i fanfarró, que s’acovardeix fàcilment com heu pogut constatar. És un dels membres de la banda de Spencer John, i ha participat recentment en unes quantes feines brutes que aclariré quan disposi de temps. El seu cap més immediat, Barney, és una persona més astuta. Estan especialitzats en assalts, intimidacions i tasques per l’estil. El que m’interessa saber és: qui hi ha darrere seu aquesta vegada?

—Però, per què volen intimidar-vos?

—És pel cas Harrow Weald. El que acaba de passar m’impulsa a investigar el tema, perquè que algú es prengui tantes molèsties per mantenir-me’n allunyat vol dir que hi ha coses interessants.

—Però… de què va el cas?

—Em disposava a explicar-vos-ho quan s’ha esdevingut aquesta còmica interrupció. Això és una nota de Mrs. Maberley. Si teniu l’amabilitat d’acompanyar-me, li enviarem un telegrama i l’anirem a veure tot seguit.

L’adreça era «The Three Gables, Harrow Weald».

—Doncs és això! —va exclamar Holmes—. I ara, si em podeu dedicar el vostre temps, Watson, ens posarem en camí.

Un curt trajecte amb ferrocarril, i un d’encara més breu amb cotxe, ens varen dur fins a la casa, un edifici de maó i fusta situat al bell mig d’una finca de gespa silvestre. Tres petites projeccions sobre les finestres de dalt eren un modest intent de justificació del nom de la propietat: els Tres Frontons. S’estenia darrere un bosquet de pins malenconiosos i a mig créixer, i l’aspecte general de l’indret era trist i depriment. Tot i això, l’interior de la casa era ben moblat, i la dama que ens va rebre era una dona gran encantadora, que evidenciava un alt grau de refinament i cultura.

—Recordo bé el vostre marit, senyora —va dir Holmes—, encara que ja han passat molts anys d’ençà que va requerir els meus serveis, en un cas bastant trivial.

—Probablement us serà més familiar el nom del meu fill Douglas.

Holmes va mirar la nostra amfitriona amb una gran atenció.

—Valga’m Déu! Sou vós, la mare de Douglas Maberley? Jo el vaig conèixer superficialment. Però, per descomptat, tot Londres el coneixia. Quina criatura més extraordinària! On és ara?

—És mort, Mr. Holmes, mort! Treballava d’agregat a Roma, i va morir allí de pneumònia el mes passat.

—Ho sento. Ningú podia relacionar la mort amb un home tan notable. No he conegut mai ningú tan actiu i vital com ell. Vivia amb una enorme intensitat…, cada fibra del seu cos!

—Massa intensitat, Mr. Holmes. Va ser la seva ruïna. Vós el recordeu tal com era: elegant i esplèndid. No vàreu veure la persona malhumorada, taciturna i malenconiosa en què es va convertir. Se li va esberlar el cor. En qüestió d’un sol mes vaig veure com el meu galant fill es transformava en un home cínic i amargat.

—Un afer sentimental…, una dona?

—O un dimoni. Bé, no és pas per enraonar del meu pobre noi que us he demanat que vinguéssiu, Mr. Holmes.

—El Dr. Watson i jo estem al vostre servei.

—S’han produït uns fets molt estranys. Ja fa més d’un any que em vaig retirar a viure en aquesta casa, i com que desitjava menar una existència tranquil·la no m’he relacionat gaire amb els meus veïns. Tres dies enrere vaig rebre la visita d’un home que es presentava com a agent immobiliari. Em va dir que aquesta casa responia exactament a les exigències d’un client, i que si m’avenia a vendre-la els diners no serien cap problema. Em va semblar força estrany, perquè hi ha diverses cases buides al mercat que es podrien igualment triar, però com és natural jo estava interessada en el tracte. Així doncs, vaig fixar un preu que superava en cinc-centes lliures el que jo havia pagat. L’agent va acceptar l’oferta de seguida, però va afegir que el seu client volia comprar també el mobiliari, i em va demanar que fixés una quantitat. Uns quants d’aquests mobles procedeixen de la meva casa anterior, i són, com podeu apreciar, d’una qualitat excel·lent, de manera que vaig aventurar una xifra rodona força considerable. L’agent hi va accedir també sense ni pensar-s’ho. Jo sempre he volgut viatjar, i el tracte semblava tan favorable que em vaig imaginar independent durant la resta de la meva vida.

»Ahir va arribar l’home amb el contracte redactat. Per sort se’m va acudir de mostrar-lo a Mr. Sutro, el meu advocat, que viu a Harrow. Em va dir: “Aquest document és molt estrany. Us heu adonat que si el signeu no podreu treure legalment res de la casa…, ni tan sols les vostres pertinences personals?”. Quan l’agent va tornar a la tarda li vaig assenyalar aquesta circumstància, i vaig precisar que només volia vendre el mobiliari.

»—No, no. Tot —va dir ell.

»—Però, i la meva roba? I les meves joies?

»—D’acord, d’acord, es podria fer alguna concessió amb els vostres efectes personals. Però tot el que surti de la casa haurà de ser revisat. El meu client és un home molt liberal, però té les seves manies i la seva manera de fer les coses. Per a ell, és qüestió sempre de tot o res.

»—Aleshores haurà de ser res —vaig fer jo. I d’aquesta manera el tracte va quedar sense efecte, però tot plegat em va semblar tan insòlit que…».

En aquest punt es produí una singular interrupció.

Holmes aixecà la mà per demanar silenci. Després va travessar l’habitació, va obrir la porta d’una revolada i arrossegà cap a dins una dona alta i esprimatxada agafant-la pel colze. La dona s’agitava maldestrament, com un enorme pollastre acabat d’arrencar del galliner.

—Deixeu-me en pau! Què em voleu fer? —xisclava.

—Susan, què passa aquí?

—Mireu, senyora, venia a preguntar si les visites es quedarien a dinar quan aquest home m’ha saltat a sobre.

—L’he estat escoltant els últims cinc minuts, però no volia pas interrompre la vostra interessant narració. Ets una mica asmàtica, oi, Susan? Respires amb massa dificultat per a aquesta mena de feina.

Susan va girar un rostre sorrut i sorprès cap al seu capturador.

—Qui sou, vós, i quin dret teniu a tractar-me d’aquesta manera?

—Només volia formular una pregunta en presència teva. Heu comunicat a ningú, Mrs. Maberley, la vostra intenció d’escriure’m i demanar-me consell?

—No, Mr. Holmes, no ho he dit a ningú.

—Qui va enviar la vostra carta?

—Susan.

—Exacte. Ara, Susan, digues-me a qui has escrit o enviat un missatge avisant que la teva senyora volia demanar-me consell.

—Això és mentida. Jo no he enviat cap missatge.

—Vinga, Susan, els asmàtics no solen viure gaire temps, saps? No és gens recomanable de dir mentides. A qui ho has comunicat?

—Susan! —cridà la mestressa—. Em sembla que ets dolenta i traïdora. Ara recordo que et vaig veure parlant amb algú per damunt la tanca.

—Això és cosa meva —va replicar la criada, amb eixutesa.

—Suposem que et dic que era Barney Stockdale la persona amb qui parlaves… —va insinuar Holmes.

—Bé, doncs, si ho sabeu, per què m’ho pregunteu?

—No n’estava segur, però ara sí. Ara, Susan, et concediré deu punts si em dius qui hi ha al darrere de Barney.

—Algú que podria posar mil lliures per cada deu de vostres.

—De manera que és un home ric? No, veig que somrius: una dona rica. Ara que ja has arribat tan lluny, podries dir-me’n també el nom i guanyar-te el punt número deu.

—Abans ens veurem a l’infern.

—Oh, Susan! Quina manera de parlar és aquesta?

—Me’n vaig d’aquesta casa. Ja n’estic ben farta, de tots plegats. Demà faré venir a recollir el meu equipatge.

La criada s’encaminà a la porta tota ofesa.

—Adéu-siau, Susan. Tot un model de virtuts, aquesta noia… Bé, ara —continuà Holmes, amb un sobtat canvi d’expressió, de despreocupada a severa, quan la porta es va haver tancat darrere l’encesa i indignada criada—, aquesta banda vol dir negoci. Fixem-nos en fins a quin punt segueixen el joc de prop. La carta que em vàreu enviar duia mata-segell de les 22.00 hores. I, no obstant això, Susan avisa a Barney. Barney té prou temps per a veure el seu patró i rebre instruccions. Ell o ella —m’inclino per això darrer a jutjar pel somriure de Susan quan s’ha pensat que m’equivocava— s’empesca un pla. Criden Steve el Negre, el qual m’adverteix l’endemà a les onze del matí. D’això se’n diu una feina ràpida, no us sembla?

—Però, què volen?

—Sí, aquesta és la pregunta clau. Qui era l’anterior propietari de la casa?

—Un capità de vaixell jubilat anomenat Ferguson.

—Tenia res de singular?

—No, que jo sàpiga.

—Em preguntava si podria haver-hi enterrat res. Com és natural, quan algú vol enterrar un tresor, en l’actualitat, ho fa al banc de l’oficina de correus. Però sempre corre algun llunàtic. Viuríem en un món ben avorrit, sense ells. Al començament he pensat en objectes de valor enterrats. Però, en aquest cas, per què voldrien el vostre mobiliari? No tindreu pas un Rafael o un manuscrit de Shakespeare, sense saber-ho?

—No, no crec que tingui res més valuós que un joc de te Crown Derby.

—Això poc el justificaria, tot aquest misteri. A mes, per què no especifiquen obertament allò que volen? Si cobegessin el vostre joc de te, podrien oferir-ne un preu sense necessitat de comprar-vos la casa, els mobles i tot el parament. No, tal com jo ho veig, hi ha alguna cosa que vós ignoreu que teniu, i que no cediríeu pas si ho sabéssiu.

—Això és el que crec, jo també —vaig afirmar.

—El Dr. Watson hi està d’acord, així que podem donar-ho per cert.

—Bé, Mr. Holmes, i què pot ser?

—Provem si mitjançant aquesta anàlisi purament mental podem atènyer una posició més acostada a la veritat. Vós heu estat residint en aquesta casa durant un any.

—Gairebé dos.

—Encara millor. Durant aquest llarg període ningú no us demana res. I ara, de sobte, en cosa de tres o quatre dies, rebeu ofertes urgents. Què en podem deduir, d’això?

—Només pot significar —vaig aventurar jo— que l’objecte, sigui el que sigui, ha entrat a la casa de poc.

—Confirmat de bell nou —digué Holmes—. Vejam, Mrs. Maberley, ha arribat a la casa cap objecte, recentment?

—No, no he comprat res, enguany.

—De debò? És molt curiós. Bé, em penso que haurem de deixar que les coses evolucionin un xic més fins que disposem de dades més clares. Aquest advocat vostre, és un home capacitat?

—Mr. Sutro és una persona molt capacitada.

—Teniu cap més criada, a part de la lleial Susan, que acaba de tancar la porta principal amb una certa violència?

—Tinc també una noia jove.

—Aneu a cercar Sutro i demaneu-li que passi una o dues nits a la casa. Possiblement necessitareu protecció.

—Contra qui?

—Qui sap? El cas és certament confús. Si no podem trobar allò que cobegen, hauré d’enfocar el cas des de l’extrem oposat i provar d’arribar al nus principal. Us va donar cap adreça, aquell agent immobiliari?

—Només una targeta amb el nom i la professió: Haines-Johnson, accionista i taxador.

—No crec pas que el puguem trobar, al registre professional. Els homes de negocis honestos no l’oculten pas, el domicili social. Bé, poseu-me al corrent de qualsevol nou esdeveniment. Ja he acceptat el vostre cas, i podeu confiar que l’investigaré fins a les últimes conseqüències.

Quan travessàvem el vestíbul els ulls de Holmes, perspicaços com sempre, es varen clavar en diverses maletes i paquets amuntegats en un racó. Tots duien una etiqueta enganxada.

—«Milà». «Lucerna». Tot això ve d’Itàlia.

—Són els objectes personals del pobre Douglas.

—No els heu desempaquetat? Quant de temps fa que els neu rebut?

—Varen arribar la setmana passada.

—Però abans heu dit…, vaja, segurament aquí rau la baula desapareguda. Com sabeu que no contenen res de valor, aquests paquets?

—No és pas possible, Mr. Holmes. El pobre Douglas rebia només el seu sou i una modesta paga anual. Què podria posseir, de valuós?

Holmes estava immers en profundes cavil·lacions.

—No ho retardeu pas més, Mrs. Maberley —va dir, finalment—. Ordeneu que pugin totes aquestes coses al vostre dormitori. Examineu-les tan aviat com pugueu i mireu què contenen. Demà vindré a conèixer el resultat de la vostra investigació.

Era força evident que Els Tres Frontons estava sotmès a una vigilància exhaustiva, perquè quan traspassàrem la tanca de la finca, al final del camí, veiérem el boxador negre apostat a l’ombra. Ens hi vàrem acostar de seguida, i tenia un aspecte sinistre i amenaçador, en aquell indret solitari. Holmes es posà una mà a la butxaca.

—Busqueu la vostra pistola, Mestre Holmes?

—No; el meu flascó de perfum, Steve.

—Us creieu molt divertit, oi, Mestre Holmes?

—Per a tu, no en seré gens, de divertit, Steve, quan t’hagi encalçat. Ja t’ho he advertit aquest matí.

—Sí, Mestre Holmes. Hi he pensat molt, en el que m’heu dit, i ja no vull parlar més d’aquest cas amb Mestre Perkins. Suposeu que puc ajudar-vos, Mestre Holmes.

—Aleshores digues-me el nom de qui hi ha, darrere tot això.

—Que Déu m’empari! Mestre Holmes, ja us he dit la veritat abans. No ho sé. El meu cap, Barney, em dóna ordres i res més.

—Bé, només vull que tinguis present, Steve, que la dama que ocupa aquesta casa, i tot el que hi ha sota aquest sostre, es troba sota la meva protecció. No ho oblidis.

—Molt bé, Mestre Holmes. Ho recordaré.

—El tinc espaordit fins al moll dels ossos, Watson —observà Holmes, mentre ens allunyàvem—. Crec que interrogaria el seu patró, si en sabés la identitat. He tingut la sort de saber quatre coses de la banda de Spencer John, i aquest Steve n’era un. En fi, Watson, és un cas apropiat per a Langdale Pike, i l’aniré a veure tot seguit. Quan en torni, potser ho veuré tot més clar.

Ja no vaig tornar a veure Holmes en tot el dia, però em podia imaginar perfectament com li havia anat, perquè el tal Langdale Pike era el seu llibre de consulta humà en tots els temes d’escàndol social. Aquest estrany i lànguid personatge es passava les hores de vigília a la finestra balconera d’un club de St. James Street, i era el receptor, i el transmissor, de totes les tafaneries de la metròpoli. Deien que es feia uns ingressos de l’ordre de les quatre xifres gràcies a les columnes setmanals de premsa sensacionalista, que consumia un públic morbós. Si mai es produïa un estrany remolí a les tèrboles profunditats de la vida londinenca, era tret amb precisió automàtica a la superfície per aquest receptor humà. Holmes ajudava discretament Langsdale a assolir els seus coneixements, però hi havia vegades en què els papers s’invertien.

Quan em vaig reunir amb el meu amic al seu domicili l’endemà al matí, vaig interpretar pel seu capteniment que tot anava bé. Tanmateix, ens esperava una sorpresa d’allò més desagradable, la qual ens va arribar en la forma del telegrama següent:

Holmes deixà anar un xiulet.

—El drama s’ha convertit en desastre, i més aviat del que em pensava. Hi ha un gran cervell darrere aquest cas, Watson, que no em sorprèn pas, després de tot el que n’he sentit a dir. El tal Sutro és, naturalment, l’advocat de la dama. Em temo que vaig cometre un error en no demanar-vos que muntéssiu guàrdia durant la nit. Aquest individu ha demostrat les seves limitacions. Bé, ja no podem fer-hi més llevat d’un nou viatge a Harrow Weald.

Els Tres Frontons tenia un aspecte força diferent del de la vella propietat del dia abans. Un grupet de curiosos s’havia congregat davant la porta del jardí, mentre que un parell de policies examinaven les finestres i els parterres dels geranis. A l’interior de la casa ens va rebre un cavaller d’edat avançada, que es va presentar com l’advocat, juntament amb un inspector atrafegat i ros, el qual va saludar Holmes com si fos un vell amic.

—Bé, Mr. Holmes, em temo que no hi teniu res a fer, en aquest cas. Només ha estat un robatori vulgar i corrent, accessible a la capacitat del veterà, i humil, cos de policia. No hi na necessitat d’experts.

—Estic segur que el cas està en bones mans —va dir Holmes—. Dieu que és només un robatori vulgar i corrent?

—Exacte. Sabem molt bé qui en són els autors i on podem trobar-los. És la banda de Barney Stockdale, en la qual participa aquell gegant negre. Darrerament els han vist per les rodalies.

—Excel·lent! I què s’han endut?

—Bé, sembla que no gran cosa. Han adormit Mrs. Maberley amb cloroform i la casa… Ah!, vet aquí la dama en persona.

La nostra amfitriona del dia abans, molt pàl·lida i desmillorada, acabava d’entrar al saló recolzant-se en una criada joveneta.

—Em vàreu donar un bon consell, Mr. Holmes —va dir la dona, amb un amarg somriure—. Però ai!, no el vaig pas seguir. No volia molestar Mr. Sutro, de manera que he quedat desprotegida.

—Me n’he assabentat aquest matí —va explicar l’advocat.

—Mr. Holmes em va recomanar que tingués algú de confiança allotjat a casa. Vaig negligir el consell, i n’he pagat les conseqüències.

—Sembleu llastimosament malalta —observà Holmes—. Potser no estareu prou d’humor per a explicar-me el que ha passat.

—Tot és aquí anotat —digué l’inspector, tustant una voluminosa llibreta.

—Tanmateix, si la senyora no està massa fatigada…

—En realitat hi ha molt poca cosa a dir. No tinc cap dubte que la dolenta de la Susan els havia planejat una manera d’entrar. Devien conèixer la casa pam a pam. He tingut consciència un instant del raig de cloroform que m’han tirat a la boca, però no sé pas quant de temps he restat inconscient. Quan m’he despertat, hi havia un home al costat del llit i un altre s’aixecava amb un farcell a la mà tret de l’equipatge del meu fill, el qual estava parcialment obert i escampat per terra. Abans l’home no pogués anar-se’n, m’he incorporat i l’he agafat.

—Us heu exposat a un gran risc —advertí l’inspector.

—Me li he penjat del braç, però se n’ha deseixit, i l’altre devia colpejar-me, per tal com no puc recordar res més. Mary, la donzella, ha sentit el soroll i ha començat a xisclar des de la finestra. Això ha atret la policia, però els lladres ja havien fugit.

—Què s’han emportat?

—Bé, no crec que hagi desaparegut res de valor. Estic segura que no hi havia res de valor dins les maletes del meu fill.

—Han deixat cap rastre, els intrusos?

—Hi havia un full de paper que jo devia arrabassar a l’home que he agafat. L’he trobat a terra, tot rebregat. És lletra del meu fill.

—La qual cosa significa que no ens és de gaire utilitat —va dir l’inspector—. Ara bé, si estava en mans del lladre…

—Exacte —intervingué Holmes—. Quin sentit comú més llosc! Malgrat tot, tinc curiositat per veure’l aquest paper.

L’inspector va treure un foli doblegat de la seva cartera.

—Jo no deixo escapar mai cap detall, per insignificant que sembli —va declarar el policia, amb una certa pretensió—. Heus aquí el consell que us dono, Mr. Holmes. En vint-i-cinc anys d’experiència he après bé la lliçó. Sempre hi ha la possibilitat de trobar-hi empremtes digitals o qualsevol altra pista.

Holmes inspeccionà el full de paper.

—Què n’heu tret, d’això, inspector?

—Sembla el final d’una estranya novel·la, tal com jo ho veig.

—Pot ser, efectivament, el final d’un curiós relat —va admetre Holmes—. Us heu fixat en el número que hi ha a l’angle superior de la pàgina? És el dos-cents quaranta-cinc. On són les dues-centes quaranta-quatre pàgines anteriors?

—Bé, suposo que se les han endut els lladres. Bon profit els faci!

—És un fet força insòlit entrar il·legalment en una casa per robar aquesta mena de documents. Us suggereix alguna cosa, inspector?

—Sí, senyor. Em suggereix que, amb les presses, els brivalls només varen prendre el primer que varen trobar. Els desitjo que els faci bon profit, allò que s’hagin emportat.

—I per què han remenat les coses del meu fill? —preguntà Mrs. Maberley.

—Bé, no varen trobar res de valor al pis de baix, de manera que varen provar sort a dalt. Així ho interpreto jo. Què n’opineu, Mr. Holmes?

—Hi haig de reflexionar un xic, inspector. Veniu amb mi a la finestra, Watson.

Aleshores, junts al costat de la finestra, em va llegir el fragment de paper escrit. Començava a mitja frase, i deia el següent:

«… cara sagnava considerablement pels talls i els cops rebuts, però no era res comparat amb la ferida que se li obrí al cor en veure aquell rostre adorable, el rostre per què havia estat disposat a sacrificar la pròpia vida, contemplant la seva agonia i humiliació. Ella somreia…, sí, per tots els sants!, somreia com el dimoni cruel que era, mentre se’l mirava. Fou en aquell instant que l’amor va morir i va néixer l’odi. L’home ha de viure per alguna cosa. Si no és per abraçar-vos, senyora meva, haurà de ser per la vostra ruïna i la meva completa revenja».

—Estranya gramàtica! —observà Holmes, amb un somriure, mentre retornava el full a l’inspector—. Fixeu-vos com el relat en tercera persona passa de sobte a la primera persona. L’autor s’identifica amb la seva pròpia narració fins a tal punt, que s’imagina que en el moment culminant l’heroi és ell mateix.

—M’ha semblat una literatura força mediocre —va dir l’inspector, tot guardant-se el paper a la cartera—. Però, i ara! ja marxeu, Mr. Holmes?

—No crec que hi tingui res més a fer, aquí, ara que el cas és en bones mans. Per cert, Mrs. Maberley, no em vàreu comentar ahir que us agradaria de viatjar?

—Ha estat sempre la meva il·lusió, Mr. Holmes.

—A on voldríeu anar: al Caire, Madeira, la Riviera…?

—Oh!, si disposés de prou diners, m’agradaria fer la volta al món.

—Magnífic. La volta al món. Bé, bon dia tingueu. Potser us escriuré quatre ratlles, aquesta tarda.

En passar per davant la finestra vaig entrellucar la imatge de l’inspector, que somreia i brandava el cap. «Aquests set-ciències sempre estan un xic tocats del bolet». Això és el que vaig llegir en el seu somriure.

—Bé, Watson, ja som a l’última etapa del nostre petit viatge —va dir Holmes, quan tornàvem a ser al bell mig del brogit del centre de Londres—. Em penso que valdria la pena de despatxar el cas aviat, i us haig de demanar que m’acompanyeu, perquè és més segur comptar amb un testimoni, quan es tenen tractes amb una dama tan especial com Isadora Klein.

Havíem agafat un cotxe i ara volàvem cap a una determinada adreça de Grosvenor Square. Holmes s’havia sumit en els seus pensaments, però es va despertar sobtadament.

—Per cert, Watson, suposo que el cas el veieu ben clar…

—No, no us ho puc pas dir, això. Només intueixo que anem a veure la dama que hi ha darrere aquesta vilesa.

—Exacte! Però, no us suggereix res, el nom d’Isadora Klein? Va ser, naturalment, la cèlebre bellesa. No ha hagut mai cap dona capac d’igualar-la. És espanyola de cap a peus, descendent dels poderosos conqueridors, i els seus familiars han dominat a Pernambuco durant unes quantes generacions. Es va casar amb el vell magnat alemany del sucre, Klein, i ben aviat va esdevenir la vídua més rica i més desitjable del món. Després va seguir un període d’aventures, en què es va dedicar a satisfer els seus gustos. Ha tingut uns quants amants, i Douglas Maberley, un dels homes més colpidors de Londres, en va ser un. Amb ell va tenir més que una aventura, en tots els sentits. Douglas Maberley no era pas membre de l’alta societat, sinó un home fort i orgullós que ho donava i ho volia tot. Però ella és una «belle dame sans merci» de ficció. Quan ha satisfet el seu caprici, dóna el cas per acabat, i si l’altra part no s’hi conforma, bé sap com desfer-se’n.

—Aleshores, allò era el relat de la seva pròpia experiència…

—Ah!, veig que ara ja sou capaç de relacionar-ho, tot plegat. He sentit a dir que la dama està disposada a casar-se amb el jove duc de Lomond, que gairebé podria ser fill seu. La mamà de Sa Excel·lència podria passar l’edat per alt, però un gran escàndol seria una cosa molt diferent, de manera que es fa obligat… Ah!, ja hi som.

Era una de les cases més elegants del West End. Un lacai que semblava un autòmat va recollir les nostres targetes i va tornar dient que la senyora no era a casa.

—Aleshores ens esperarem fins que hi sigui —va respondre Holmes, jovialment.

L’autòmat es va descompondre.

—El que vull dir és que la senyora no és a casa per a rebre-us —explicà el lacai.

—Bé —replicà Holmes—. Això vol dir que no ens haurem d’esperar. Tingueu la bondat de lliurar aquesta nota a la vostra senyora.

Va escriure tres o quatre paraules en un full de la seva llibreta, el va plegar i el va donar a l’home.

—Què li heu escrit, Holmes? —vaig inquirir.

—Només he escrit: «Potser preferiríeu la policia». Crec que això ens permetrà d’entrar.

Així va ser, i amb una celeritat admirable. Un minut després ens trobàvem en un saló que semblava sortit de les Mil i Una Nits, ampli i esplendorós, mig il·luminat per mitjà d’un llum elèctric ocasional de color rosa. La dama havia arribat, suposo, en aquella època de la vida en què fins i tot la bellesa més arrogant troba més oportuna la penombra. Es va aixecar d’un sofà tant punt vàrem entrar: alta, règia, de silueta perfecta, de rostre adorable, amb dos fascinadors ulls espanyols que ens fitaven de forma sinistra.

—Què vol dir aquesta intrusió… i aquest missatge insultant? —va preguntar, mostrant-nos el full de paper.

—No em cal donar-vos-en cap explicació, senyora. Sento massa respecte per la vostra intel·ligència…, tot i que haig de confessar que m’ha defraudat un xic, darrerament.

—Per què ho dieu, això, senyor?

—Perquè heu suposat que els vostres toros de lloguer podien intimidar-me i dur-me a negligir la meva feina. Segurament ningú no acceptaria la meva professió si no fos perquè el perill l’hi atreu. Heu estat vós, doncs, qui m’ha obligat a investigar el cas del jove Maberley.

—No tinc idea de què m’esteu parlant. Què hi tinc a veure, jo, amb uns toros de lloguer?

Holmes es va girar amb indignació.

—Sí, és evident que he sobrevalorat la vostra intel·ligència. Bé, bona tarda!

—Un moment! On aneu, ara?

—A Scotland Yard.

Encara no havíem arribat a mig camí de la porta que la dama ja ens havia atrapat i agafava el meu amic pel braç. En qüestió de segons, havia passat de dura com l’acer a suau com el vellut.

—Us prego que segueu, cavallers. Discutim aquest tema amb calma. Crec que us puc parlar amb franquesa, Mr. Holmes. Teniu la sensibilitat de tot un cavaller. La intuïció d’una dona mai no triga gaire a descobrir-ho. Us tractaré com a amic.

—No us puc pas prometre que us correspondre, senyora. Jo no sóc la llei, però represento la justícia fins al límit que m’imposen els meus modestos poders. Estic disposat a escoltar-vos, i després us explicaré com penso actuar.

—No hi ha dubte que va ser una bajanada per part meva d’amenaçar un home tan valent com vós.

—El que ha estat una autèntica bajanada, senyora, és que us hàgiu exposat al poder d’una banda de bergants que podrien fer-vos xantatge o eliminar-vos.

—No, no! No sóc pas tan ximple. Ja que us he promès de ser franca, us diré que cap d’ells, llevat de Barney Stockdale i Susan, la seva esposa, no té la més mínima idea de la identitat del seu patró. Pel que fa a aquests dos, bé, no és pas la primera vegada…

Va somriure i assentí amb el cap, en un gest de coqueta confidència.

—Ho entenc. Ja els heu provat abans.

—Són gossos fidels que actuen amb discreció.

—Aquests gossos troben la manera, més tard o més d’hora, de mossegar la mà que els alimenta. Seran arrestats per aquest robatori. La policia ja els va darrere.

—Acceptaran el que els passi. És per això que els he pagat tan bé. No m’hi veuré involucrada, en el cas.

—Llevat que sigui jo…

—Oh, no, no ho fareu pas. Sou un cavaller. És el secret d’una dona.

—En primer lloc, haureu de restituir el manuscrit.

La dama esclafi a riure, i s’encaminà cap a la llar de foc. Hi havia una massa calcinada, que va recollir amb l’atiador.

—Voleu que restitueixi això? —va preguntar.

Se la veia tan exquisida i arrogant, allà palplantada davant nostre amb un somriure desafiador, que vaig pensar que de tots els criminals que Holmes havia conegut, era el més difícil d’afrontar. Tanmateix, el meu company era immune als sentiments.

—Això determina el vostre fat —va sentenciar, amb fredor—. Sou molt ràpida en els vostres actes, senyora, però us heu excedit aquesta vegada.

Ella deixà caure l’atiador amb estrèpit.

—Que implacable que sou! —va exclamar—. Voleu que us expliqui tota la història?

—Em penso que jo mateix us la podria narrar.

—Però cal que la vegeu amb els meus ulls, Mr. Holmes. Cal que la valoreu des de la perspectiva de la dona que veu l’ambició de tota la seva vida perillar en l’últim moment. És lícit inculpar aquesta dona, que protegeix els seus interessos?

—El pecat original va ser vostre.

—Sí, sí! Ho admeto. En Douglas era un xicot encisador, però aviat em vaig adonar que no encaixava en els meus projectes. Ell volia el matrimoni…, el matrimoni, Mr. Holmes, amb un plebeu sense diners. Es va negar a acceptar cap altra solució. Llavors es va mostrar pertinaç. Com que jo havia donat, ell semblava creure que encara necessitava donar més, i només a ell. Era intolerable. Al final vaig haver de fer-l’hi entendre.

—Contractant uns goril·les perquè l’estovessin a sota mateix de la vostra finestra.

—Sembla, en efecte, com si ja ho sabéssiu tot. Bé, és veritat. Barney i els nois el varen escarmentar, i ho varen fer, ho admeto, d’una forma un xic ruda. Però, què va fer ell aleshores? Com podia esperar d’un cavaller una acció tan poc digna? Va escriure un llibre en el què donava la seva versió particular dels fets. Jo, per descomptat, era el llop; ell, el xai. Tot era allà explicat, sota noms diferents, és cert, però quin habitant de Londres no n’hauria identificat els protagonistes? Què en penseu, d’això, Mr. Holmes?

—Bé, estava en el seu dret.

—Era com si l’atmosfera d’Itàlia se li hagués filtrat a la sang i li hagués injectat el cruel temperament italià. Em va escriure i em va enviar una còpia del llibre amb la intenció de torturar-me. Em va dir que n’hi havia dues còpies: una per a mi, i la segona per a l’editor.

—Com ho sabíeu, que l’exemplar destinat a l’editor aquest encara no el tenia?

—Ja la coneixia, la identitat del seu editor. Aquesta no era pas l’única novel·la que havia escrit, sabeu? Vaig assabentar-me que l’editor no havia rebut notícies d’Itàlia. Llavors es va produir la inesperada mort d’en Douglas. Mentre existís l’altre manuscrit, jo no estaria segura. Naturalment, havia de ser entre els seus efectes personals, que serien remesos a la seva mare. Vaig encomanar la feina a la banda. Una d’ells va entrar a la casa com a criada. Jo volia resoldre el tema de forma honesta: estava disposada a comprar la casa amb tot el seu contingut. Oferiria qualsevol preu que la propietària en demanés. Només vaig optar pel procediment il·legal quan tots els altres havien fallat. Ara, Mr. Holmes, reconeixent que vaig ser massa dura amb en Douglas —i només Déu sap com me’n penedeixo!—, què més podia fer, amb tot el meu futur en joc?

Sherlock Holmes arronsà les espatlles.

—D’acord, d’acord —va dir—, suposo que hauré d’acceptar una compensació econòmica per evitar el judici, com tinc per costum. Quants diners deu costar un viatge al voltant del món en primera classe?

La dama obrí uns ulls com taronges.

—Creieu que es podria fer amb cinc mil lliures?

—Bé, em sembla que sí, és clar!

—Molt bé. Doncs, m’haureu de signar un taló per aquesta quantitat, i ja m’ocuparé de fer-lo arribar a Mrs. Maberley. Li deveu un petit canvi d’aires. Mentrestant, senyora —va estendre el dit índex en senyal admonitori—, aneu amb compte! Aneu amb compte! No hi podreu pas jugar sempre, amb eines esmolades, sense que us talleu aquestes mans tan fines.