12. L’estranya història d’en Jonathan Small

L’inspector del cotxe era un home molt pacient, perquè va passar força temps abans de reunir-me amb ell. El rostre se li enfosquí quan li vaig mostrar el cofre buit.

—Se’ns escapa la recompensa! —exclamà amb pessimisme—. On no hi ha calés no hi ha paga. Aquesta nit de treball ens hauria proporcionat, al Sam Brown i a mi, un bitllet de deu lliures cada un si el tresor hagués estat aquí.

—Mr. Thaddeus Sholto és un home ric —vaig anunciar—. Ja s’ocuparà que sigueu recompensats, hi hagi tresor o no.

Tanmateix, l’inspector bellugà el cap, desanimat.

—És una mala feina —digué—, i això és el que pensarà Mr. Athelney Jones.

La seva predicció resultà correcta, ja que el detectiu es tornà blanc quan, una vegada a Baker Street, li vaig ensenyar l’arca buida. Ell, en Holmes i el detingut acabaven tot just d’arribar, puix que havien canviat de plans i havien passat per una comissaria, pel camí. El meu company estava escarxofat a la seva cadira de braços amb l’habitual expressió d’apatia, mentre que en Small seia flegmàticament davant seu amb la cama de fusta recolzada sobre la sana. Quan vaig exhibir l’arca buida, es reclinà a la cadira i esclafí a riure.

—Això és obra vostra, Small —digué l’Athelney Jones, irritat.

—Sí, l’he deixat allí on no pugueu assolir-lo —cridà en Small, exultant—. És el meu tresor, i si no puc posseir el botí ja pararé compte que ningú més no el tingui. Us diré que cap més home no té dret a posseir-lo, llevat de tres homes que són al penal de les Andaman i jo. Ara sé que no podré fer-ne ús, i ells tampoc. He actuat tant pensant en ells com en mi mateix. Sempre hem tingut el signe dels quatre amb nosaltres. Bé, sé que ells haurien fet el mateix que jo i haurien llençat el tresor al Tàmesi abans que deixar-lo als parents d’en Sholto o en Morstan. No va ser per fer-los rics que vàrem anar a Achmet. Trobareu el tresor on és la clau i on és el petit Tonga. Quan vaig veure que la vostra llanxa ens atraparia, vaig amagar el botí a un lloc segur. Aquesta vegada no teniu pas cap rupia a guanyar.

—Ens esteu decebent, Small —anuncià l’Athelney Jones, severament—. Si desitjàveu llençar el tresor al Tàmesi, hauria estat més fàcil per a vós de fer-ho amb caixa i tot.

—Fàcil per a mi de llençar-lo, i fàcil per a vós de recuperar-lo —replicà el presoner amb una mirada astuta i de reüll—. L’home que és prou llest per a caçar-me és prou llest per a recollir una caixa de ferro del fons d’un riu. Ara que el tresor està escampat en uns vuit quilòmetres, ja serà una tasca més difícil. Fou el cor el que em dictà d’obrar així. Estava mig foll quan ens veníeu al darrere. Tanmateix, no és bo d’afligir-se per això. He tingut alts i baixos durant la meva vida, però he après a no plorar per la llet vessada.

—Això és un afer molt seriós, Small —digué el detectiu—. Si ajudàveu a la justícia, en comptes de destorbar-la, tindríeu millors perspectives per al vostre judici.

—Justícia! —rondinà l’ex-condemnat—. Bonica justícia! De qui és aquest botí, sinó nostre? Quina justícia és aquesta, que em fa donar-lo a aquells que no se l’han pas guanyat? Mireu com me l’he guanyat, jo! Vint llargs anys en aquell aiguamoll febril, treballant tot el dia sota els mangles, tota la nit encadenat dins les immundes barraques dels condemnats, menjat pels mosquits, intimidat per tots els maleïts policies de cara negra que els agradava de turmentar els blancs. Així és com em vaig guanyar el tresor d’Agra, i em parleu de justícia perquè no puc suportar la idea d’haver pagat aquest preu per tal que un altre en gaudeixi! Prefereixo comptar el temps amb osques, o tenir un dels dards d’en Tonga clavat a la pell, que no pas viure a una cel·la de condemnats sabent que un altre es troba a un palau fruint dels meus diners.

En Small havia deixat caure la seva màscara d’estoïcisme i havia esclatat en un salvatge vertigen de paraules, mentre que els ulls li lluïen i les manilles xerricaven entre elles per l’exaltat moviment de les seves mans. En veure la fúria i l’apassionament d’aquest home, vaig comprendre que el terror que s’apoderà del major Sholto en saber que el condemnat ferit li seguia el rastre no era pas mancat de motius.

—Oblideu que no sabem res de tot això —advertí en Holmes tranquil·lament—. No hem sentit la vostra història, i no podem determinar fins a quin punt la justícia ha estat del vostre costat originalment.

—Bé, senyor, vós heu estat força considerat amb mi, si bé crec que és a vós a qui he d’agrair que m’hagin posat aquests braçalets entorn dels punys. Tot i això, no us tinc ressentiment. Tot és correcte i està en regla. Si voleu escoltar la meva història, no tinc pas intenció de guardar-me-la. El que us diré és la pura veritat, mot per mot. Us prego que deixeu el vas al meu costat, i així hi refrescaré els llavis quan em quedi sec.

»Sóc de Worcestershire, nat a prop de Pershore. Crec que hi trobaríeu una pila de Smalls vivint allí, ara, si hi anàveu. Sovint he pensat d’arribar-m’hi, però la veritat és que no he tingut mai gaire crèdit a la família, i dubto que s’alegressin de veure’m. Eren tots gent ferma i creient, petits grangers coneguts i respectats a la comarca, mentre que jo sempre he estat una mica rodamón. Finalment, però, als divuit anys, ja no els vaig causar més problemes perquè em vaig embolicar amb una noia, i l’única manera de sortir-ne consistia a entrar al servei de la reina i allistar-me al 3er regiment dels Buffs, que estava a punt de fer cap a l’Índia.

»No estava pas destinat a fer gaire instrucció. Tot just acabava d’aprendre el pas de l’oca i començava a fer servir el mosquet, quan vaig enfollir prou per anar a nedar al Ganges. Sortosament per a mi, el sergent de la meva companyia, en John Holder, es trobava a l’aigua al mateix temps que jo i era un dels millors nedadors de l’exèrcit. Un cocodril m’atacà, quan em trobava a mig camí de la travessia, i m’amputà la cama dreta tan bé com ho hauria fet un cirurgià, per sobre del genoll. Em vaig desmaiar víctima del shock i de la pèrdua de sang, i m’hauria ofegat si en Holder no m’hagués recollit per portar-me fins a la riba. Em vaig passar cinc mesos a l’hospital, i quan finalment vaig poder sortir amb aquest tros de fusta afegit al meu monyó, em vaig veure inhabilitat per a l’exèrcit i per a qualsevol ocupació activa.

»Com us podeu imaginar, em vaig sentir molt abatut, ja que no era més que un esguerrat inútil als meus vint anys encara no. Tanmateix, el meu infortuni aviat esdevingué una benedicció com a disfressa. Un home anomenat Abel White, que havia arribat en qualitat de plantador d’anyils, volia un capatàs que vigilés els seus culis i s’ocupés d’ells durant llur treball. Es tractava d’un amic del nostre coronel, que s’havia interessat per mi d’ençà del meu accident. Per tal de resumir una llarga història, el coronel em recomanà ferventment per a la plaça, i, com sigui que la feina consistia bàsicament a muntar a cavall, la meva cama no era un gran obstacle, perquè tenia prou genoll esquerre com per assegurar-me l’equilibri damunt l’enselladura. El que havia de fer era passejar-me, fer un cop d’ull als homes mentre treballaven i informar dels ganduls. El sou era just, tenia unes cambres còmodes i de fet em conformava amb invertir la resta de la meva vida a les plantacions d’anyils. Mr. Abel White era un home atent, que sovint venia a la meva barraca a fumar amb mi, ja que allí la gent blanca obren llurs cors als demés com mai no fan aquí.

»Bé, la sort no s’ha posat mai al meu costat gaire temps. De sobte, sense cap nota d’advertència, esclatà el gran motí. Durant un mes l’Índia restà tan tranquil·la i pacífica, aparentment, com Surrey o Kent; després, foren deixats anar dos-cents mil dimonis negres, i el país fou un veritable infern. Per suposat que vós ho sabeu tot sobre això, cavallers… força més que jo, probablement, perquè la lectura no ha estat mai la meva passió. Només sé el que vaig veure amb els meus ulls mateix. La nostra plantació era a un lloc anomenat Muttra, a prop del límit de les províncies del nord-oest. Nit rere nit el cel estava il·luminat pels campaments en flames, i dia rere dia passaven companyies d’europeus per la nostra propietat amb esposes i nens, de camí cap a Agra, on s’instal·laven les tropes més pròximes. Mr. Abel White era un home obstinat. Pensava que l’afer s’havia exagerat, i que s’acabaria tan de pressa com havia irromput. Restava assegut a la terrassa, prenent rajolins de whisky i fumant cigars, mentre el país cremava al seu voltant. Naturalment, nosaltres érem amb ell, jo i en Dawson, el qual, amb la seva dona, acostumava de portar la comptabilitat i la direcció. Bé, un bon dia s’esdevingué el daltabaix. Jo havia anat a una plantació distant, i tornava lentament a casa, al vespre, quan els meus ulls toparen amb un grup concentrat al peu d’una costeruda nullah. Vaig anar a veure què era, i se’m glaçà el cor de trobar la dona d’en Dawson amb els vestits estripats i mig menjada pels xacals i els gossos natius. Una mica més lluny, camí enllà, en Dawson mateix jeia de boca-terrosa, mort, amb un revòlver a la mà, i quatre sipais amuntegats davant seu. Vaig estirar la brida del meu cavall, preguntant-me quina direcció prendre, però en aquell moment vaig veure un fum espès procedent de la mansió de l’Abel White, mentre que les flames començaven a sortit de la teulada. Aleshores vaig saber que no podia fer res pel meu patró, sinó que perdria la meva vida si m’entremetia en l’afer. De la meva posició estant podia veure centenars de dimonis negres, amb llurs abrics rojos a l’esquena, ballant i xisclant entorn de la casa en flames. Alguns d’ells m’assenyalaren, i un parell de bales passaren xiulant sobre el meu cap. Així que em vaig afanyar a abandonar els arrossars, i aquella nit, cap al tard, em vaig trobar a segur dins les muralles d’Agra.

»Tal com es demostrà, però, tampoc allí no hi havia massa seguretat. El país sencer era un eixam d’abelles. Allà on els anglesos podien congregar-se en petites bandes, dominaven tan sols el territori que cobrien els seus rifles. A qualsevol altre indret, eren fugitius sense esperança. Era una lluita dels milions contra els centenars. I el més cruel de tot consistia que els homes contra els quals lluitàvem a peu, a cavall i amb l’artilleria, eren les nostres pròpies tropes seleccionades, que havíem educat i entrenat, proveïts de les nostres pròpies armes i fent els nostres tocs de corneta. A Agra hi havia el 3er regiment dels Fusellers de Bengala, alguns sikhs, dues tropes a cavall i una bateria d’artilleria. S’havia format un cos de voluntaris amb oficinistes i mercaders, i m’hi vaig allistar amb la cama ferida i tot. A primers de juliol vàrem sortir a enfrontar-nos amb els rebels a Shahgunge. Els rebutjàrem durant una estona, però se’ns acabà la pólvora, així que haguérem de retirar-nos a la ciutat.

»De tots els costats ens arribaven males notícies… la qual cosa no és pas d’estranyar, ja que si consulteu un mapa veureu que érem al cor del conflicte. Lucknow és a més de mil sis-cents quilòmetres a l’est, i Cawnpore aproximadament la mateixa distància cap al sud. A cada punt de la brúixola no hi havia sinó tortures, assassinats i ultratges.

»La ciutat d’Agra és gran, farcida de fanàtics i ferotges devots demoníacs de tota mena. El nostre grapat d’homes era perdut entre els estrets i tortuosos carrers. El nostre líder, per tant, es desplaçà al llarg del riu i prengué posició a l’antic fort d’Agra. No sé si algú de vós, cavallers, heu llegit o sentit alguna cosa d’aquest vell fort. És un lloc molt estrany… el més estrany en el qual he estat mai, i això que m’he trobat en racons ben insòlits. En primer lloc, és enorme. Jo diria que té acres i acres de superfície. Hi ha una part moderna, amb espai suficient per a acollir tota la nostra guarnició, dones, nens, provisions i demés. Però la grandària de la part nova no és res comparada amb la del barri antic, on ningú no s’aventura i és el domini d’escorpins i els centpeus. És ple de grans i desertes sales, carrerons sinuosos i llargs passadissos que es retorcen aquí i allà, de manera que és fàcil que la gent s’hi perdi. Per aquesta raó, era rar que algú s’hi fiqués, encara que de tant en tant una expedició amb torxes hi anava a explorar.

»El riu banya la façana del fort vell i això el protegeix, però als costats i al darrere hi ha moltes portes que cal vigilar, tant al barri antic com al que de fet ocupaven les nostres tropes. Anàvem curts de personal, i amb prou feines si hi havia homes suficients per a cobrir els angles de l’edifici i per a servir els canons. Ens era impossible, doncs, establir una guàrdia forta a cada una de les nombroses portes. Allò que vàrem fer fou organitzar un quarter central al bell mig del fort i deixar cada porta a càrrec d’un home blanc i dos o tres nadius. Jo vaig ser seleccionat per tenir cura, durant algunes hores de la nit, d’una petita porta aïllada a l’ala sud-oest de l’edifici. Tenia dos sikhs al meu comandament, i tenia ordre, si hi havia problemes, de disparar el meu mosquetó per tal de demanar ajut del quarter central. Tanmateix, com sigui que el quarter es trobava a dues-centes passes llargues i l’espai intermedi estava tallat per un laberint de carrerons i passadissos, jo tenia els meus dubtes de si l’ajut arribaria a temps en cas d’un atac real.

»Bé, jo estava força orgullós d’haver rebut aquest petit encàrrec, ja que era un soldat ras, i amb una cama de joguina. Durant dues nits vaig acomplir la meva guàrdia amb els dos homes del Punjab. Eren alts i d’aspecte ferotge, Mahomet Singh i Abdullah Khan de nom, ambdós lluitadors veterans que havien servit contra nosaltres a Chilian Wallah. Parlaven bé l’anglès, però jo poca cosa podia entendre del seu idioma. Preferien de restar junts i xerrar tota la nit en la seva estranya llengua sikh. Per la meva banda, acostumava de romandre a l’exterior de la porta contemplant l’ampli i sinuós riu i els espurnejants llums de la gran ciutat. El repic dels timbals i dels tam-tams, així com els udols i esgarips dels rebels, embriagats d’opi i bhang, bastaven per a recordar-nos durant tota la nit la perillositat dels nostres veïns de l’altra banda del riu. Cada dues hores, l’oficial nocturn feia una ronda per totes les posicions per tal d’assegurar-se que tot anava bé.

»La tercera nit de guàrdia fou fosca i desagradable, amb una pluja fina però constant. Es feia una tasca monòtona de restar davant la porta hores i hores amb aquell temps. Vaig provar una i altra vegada de fer enraonar els dos sikhs, sense gaire èxit. A les dues de la matinada passaren les rondes i trencaren per un moment el tedi de la nit. Veient que els meus companys no estaven disposats a conversar, vaig treure la meva pipa i vaig deixar el meu mosquetó per tal d’encendre un llumí. Instantàniament els dos sikhs caigueren sobre mi. Un d’ells m’arrabassà l’arma i m’apuntà amb ella al cap, mentre que l’altre em posava un gran ganivet al coll i jurava entre les dents que me l’enfonsaria si gosava de moure’m.

»El meu primer pensament fou que aquells homes estaven aliats amb els rebels i que allò era l’inici d’un assalt. Si la meva porta queia a mans dels sipais, el lloc seria envaït, i les dones i les criatures serien tractades com ho havien estat a Cawnpore. Potser, cavallers, creureu que estic presentant arguments al meu favor, però us dono la meva paraula que, quan vaig pensar això, tot i sentir la punta del ganivet a la meva gola, vaig obrir la boca amb la intenció de fer un crit, si havia d’ésser el darrer, per tal d’alertar la guàrdia principal. L’home que em tenia agafat semblà endevinar les meves intencions, ja que, mentre m’armava de valor, xiuxiuejà: “No feu soroll. El fort està a segur. No hi ha cap maleït rebel, a aquesta banda del riu”. Hi havia un deix de veritat en les seves paraules, i vaig pensar que si alçava la veu era home mort. Ho podia llegir en els ulls marrons d’aquell individu. Per tant, vaig esperar en silenci per tal de veure què volien de mi.

»—Escolteu-me, sahib —digué el més alt i ferotge dels dos, el que anomenaven Abdullah Khan. Ara heu d’estar amb nosaltres, o bé callareu per sempre més. L’afer és massa important per a dubtar. O bé jureu sobre la vostra creu dels cristians que estareu amb nosaltres en cos i ànima, o bé aquesta mateixa nit el vostre cos serà llançat al fossat i ens haurem de confiar als nostres germans dins l’exèrcit rebel. No hi ha mitjanies. O vida, o mort. Només podem concedir-vos tres minuts per a decidir-ho, perquè va passant el temps i cal actuar abans de la pròxima ronda.

»—Com voleu que decideixi? —vaig fer—. Encara no m’heu dit què és el que voleu de mi. Però us diré que si és res contra la seguretat del fort, no hi haurà pas tracte, així que ja podeu enfonsar-me el ganivet i avall.

»—No és pas res contra el fort —digué—. Tan sols us demanem que feu que els vostres compatriotes vinguin cap a aquesta terra. Us farem un home ric. Si aquesta nit sou un dels nostres, us jurem sobre la fulla nua del ganivet per tres vegades, un jurament que mai cap sikh no ha gosat pas de trencar, que tindreu la vostra part justa del botí. Una quarta part del tresor serà vostra. No us podem dir res més.

»—Però, què és això del tresor? —vaig preguntar—. Tinc tantes ganes de ser ric com vosaltres, però m’heu d’ensenyar com.

»—Aleshores —va dir—, jureu pels ossos del vostre pare, per l’honor de la vostra mare i per la creu de la vostra fe que no alçareu la vostra mà ni direu ni un mot en contra nostre, ni ara ni després?

»—Ho juro —vaig respondre—, sempre que el fort no corri cap perill.

»—Així doncs, el meu company i jo jurem que rebreu la quarta part del tresor, que serà equitativament dividit entre tots quatre.

»—Però només som tres… —vaig observar.

»—No, En Dost Akbar té dret a la seva part. Us explicarem la història mentre els esperem. Queda’t a la porta, Mahomet Singh, i avisa’ns de la seva arribada. Us explicaré la situació, sahib, perquè sé que un jurament compromet un feringhee i que sou digne de confiança. Si haguéssiu estat un hindú, encara que haguéssiu jurat per tots els déus de llurs falsos temples, la vostra sang hauria caigut sobre el ganivet i el vostre cos, a l’aigua. Però el sikh coneix l’anglès, i l’anglès coneix el sikh. Escolteu, per tant, el que tinc a dir-vos.

»—Hi ha un rajà a les províncies del nord que té moltes riqueses, si bé les seves terres són minses. La major part ho ha heretat del seu pare, però la resta ho ha acumulat ell, perquè és un gasiu i acumula l’or en comptes de gastar-lo. Quan esclatà el conflicte s’alià tant amb el lleó com amb el tigre… amb els sipais i amb l’imperi britànic. Aviat, però, li semblà que havia sonat la darrera hora de l’home blanc, ja que de tot el país rebia noves de les seves baixes i desfetes. Malgrat tot, com era un home prudent, s’ho planificà per tal que, passés el que passés, almenys es pogués quedar amb la meitat del seu tresor. Tot allò que era d’or o argent ho emmagatzemà al soterrani del seu palau, però les pedres més precioses i les perles més fines que tenia les va guardar a un cofre de ferro i el confià a un criat lleial que, disfressat de mercader, l’havia d’amagar al fort d’Agra fins que el país torni a la tranquil·litat. Així, si els rebels guanyen recuperarà els seus diners, però si venç l’imperi salvarà les joies. Una vegada dividit el seu tresor, s’ha lliurat a la causa dels sipais, que s’han fet forts als límits del seu territori. Noteu, sahib, que en obrar així la seva propietat esdevé el feu d’aquells que han estat fidels a llurs ideals.

»—Aquest mercader fals, que viatja sota el nom d’Achmet, es troba ara a Agra i vol obrir-se camí fins al fort. Porta amb ell com a acompanyant el meu germà adoptiu, en Dost Akbar, que sap el seu secret. En Dost Akbar ha promès que aquesta nit el portaria fins a un sector del fort, i ha triat aquest per al seu propòsit. Així que vindrà cap ací i ens trobarà, al Mahomet Singh i a mi esperant-lo. El lloc és solitari, i ningú no advertirà pas la seva arribada. El món deixarà de saber del mercader, l’Achmet, però el gran tresor del rajà serà repartit entre nosaltres. Què us sembla, sahib?

»—A Worcester, la vida d’un home resulta quelcom molt important i sagrat. En canvi, és molt diferent quan tot és sang i foc al teu voltant i t’has acostumat a trobar la mort a cada racó. Si l’Achmet, el mercader, vivia o moria, era per a mi una qüestió tan lleugera com l’aire, però l’afer del tresor conquerí el meu cor i no em vaig saber estar de pensar en el que podria fer al vell continent amb tanta riquesa i en els ulls que posarien els meus en veure tornar aquell dròpol amb les butxaques plenes de peces d’or. Per tant, ja havia pres la meva decisió. L’Abdullah Khan, però, creient que jo dubtava, enfocà el tema més concretament.

»—Considereu, sahib —digué—, que si aquest home cau en mans del comandant, serà penjat o afusellat, i les joies confiscades pel govern, així que ningú no en veurà ni una rupia. Per tant, si som nosaltres els que ens apoderem d’ell, per què no arribar fins al final? Les joies estaran tan bé amb nosaltres com a les arques de l’imperi. N’hi haurà prou per a fer-nos rics i poderosos. Ningú no té per què assabentar-se’n, ja que estem isolats de la resta dels homes. Què podria servir millor els nostres interessos? Digueu novament, sahib, si esteu amb nosaltres o cal que us considerem un enemic.

»—Estic amb vosaltres en cos i ànima, —vaig fer.

»—Això és bo, —replicà, tornant-me l’arma—. Ja veieu que confiem en vós, ja que la vostra paraula, com la nostra, no pot ser violada. Ara, no ens queda sinó esperar el meu germà i el mercader.

»—Llavors, sap el vostre germà el que fareu? —vaig preguntar.

»—El pla és seu. Ell l’ha concebut. Ara, anirem a la porta i compartirem la guàrdia amb en Mahomet Singh.

»La pluja continuava caient amb persistència, ja que era el començament de l’estació humida. Uns núvols marrons i espessos lliscaven pel cel, i es feia difícil de veure quelcom més que una forma de pedra. Davant de la nostra porta s’obria un profund fossat, però en alguns punts l’aigua gairebé s’havia assecat. Se’m feia estrany de romandre allí, amb dos violents nadius del Punjab, esperant l’home que acudia a la seva mort.

»De sobte, vaig veure la somorta resplendor d’una llanterna a l’altra banda del fossat. Es perdé entre uns desnivells del terreny, i reaparegué acostant-se lentament cap a nosaltres.

»—Són ells! —vaig exclamar.

»—Li demanareu el sant i senya, sahib, com sempre, —murmurà l’Abdullah—. No li doneu pas motiu de temor. Feu-nos acompanyar-lo, i ens encarregarem de la resta mentre vós us quedeu de guàrdia. Tingueu la làmpada llesta per a ser destapada, per tal d’assegurar-nos que és l’home.

»La tremolosa llum havia anat apropant-se, deturant-se i avançant, fins que vaig poder veure dues figures fosques a l’altre costat del fossat. Els vaig deixar baixar el costerut declivi, ficar-se en el fang i pujar fins a mig camí de la porta abans de demanar el sant i senya.

»—Qui sou?, —vaig preguntar, amb veu tranquil·la.

»—Amics, —fou la resposta. Vaig destapar la llanterna i vaig enfocar un raig de llum sobre seu. El primer era un enorme sikh, amb una barba negra que li arribava fins a la faixa. Tret dels espectacles, no he vist mai un home tan alt. L’altre era un individu baix i grassonet, amb un gran turbant de color groc i un farcell a la mà, fet amb un xal. Semblava estremir-se de por, ja que tenia les mans crispades i girava el cap a dreta i esquerra amb uns ulls petits i brillants, com el ratolí que s’aventura lluny del seu forat. Vaig experimentar un calfred davant la perspectiva de matar-lo, però vaig pensar en el tresor i el meu cor esdevingué més dur que un roc. En veure la meva cara blanca, deixà anar una petita exclamació de joia, i acudí corrents cap a mi.

»—Protecció, sahib, —pregà—, protecció per a l’infeliç mercader Achmet. He viatjat a través de Rajpootana en busca del recer de la fortalesa d’Agra. M’han robat, m’han pegat i m’han ultratjat perquè he estat amic de l’imperi. Beneïda nit aquesta, que novament estic a segur… Jo i les meves pobres possessions.

»—Què porteu al farcell?, —vaig preguntar.

»—Un cofre de ferro, —respongué—, que conté un parell d’objectes familiars que no tenen cap valor per als demés, però que em sabria greu de perdre. No sóc pas un captaire, i us recompensaré, jove sahib, i també el vostre governador, si em doneu la protecció que us demano.

»Jo no confiava en poder continuar parlant amb aquell home. Com més em mirava la seva cara rodona i espantada, més em costava d’acceptar la idea de matar-lo a sang freda. Valia més deixar-ho córrer.

»—Acompanyeu-lo a la guàrdia principal, —vaig ordenar. Els dos sikhs l’escortaren a ambdós costats, i el gegant els seguí mentre es perdien per la fosca entrada. Mai cap home no havia estat millor acompanyat cap a la mort. Jo vaig romandre davant la porta amb la llanterna.

»Vaig poder sentir els seus passos feixucs pels solitaris passadissos. De sobte, s’aturaren, vaig sentir veus, un soroll de batussa i de cops. Poc després, davant el meu espant, s’acostaren cap a la meva direcció unes passes a corre-cuita, acompanyades de la respiració mig nuada d’un home. Vaig enfocar la meva llanterna cap al llarg i recte passadís i hi vaig veure l’home gras, corrent com el vent, amb una taca de sang a la cara, i, entalonant-lo tot seguit, saltant com un tigre, el gran sikh de barba negra amb un ganivet a la mà. Mai abans no havia vist cap home córrer tant com aquell petit mercader. Estava guanyant avantatge sobre el sikh, i em vaig adonar que si em superava i sortia a l’aire lliure s’hauria salvat. El meu cor s’apiadava d’ell, però novament el pensament en aquell tresor em féu dur i implacable. Li vaig col·locar el meu fusell entre les cames quan passava davant meu, i caigué donant dues tombarelles com un conill ferit. Abans que pogués incorporar-se, el sikh ja era damunt seu i li enfonsava el ganivet dues vegades al costat. L’home no deixà escapar ni un gemec ni bellugà un sol múscul, sinó que restà on havia caigut. Vaig pensar que s’havia trencat el coll en caure. Com veieu, cavallers, estic acomplint la meva promesa. Us estic contant cada detall de la història exactament com s’esdevingué, sigui a favor meu o no».

S’aturà, i estengué les seves mans emmanillades cap al whisky amb aigua que en Holmes li havia preparat. Per la meva banda, confesso que concebia ja l’horror més absolut respecte d’aquell home, no només per l’assassinat a sang freda en el qual estava implicat, sinó sobretot per la frívola i descurada manera com el narrava. Qualsevol que fos el càstig que li esperava, vaig pensar que no es mereixia cap mena de simpatia per part meva. En Sherlock Holmes i en Jones romanien amb les mans sobre els genolls, pregonament interessats en la història, però amb el mateix disgust pintat sobre els seus rostres. L’home ho havia advertit, ja que hi havia un deix de desafiament en la seva veu i actitud quan tornà a parlar:

—Va estar molt malament, ja ho sé. M’agradaria saber quants individus en el mateix cas haurien rebutjat una part d’aquell botí quan sabien que hom els tallaria el cap per les seves penes. A més, es tractava de la meva vida o la seva, una vegada el mercader dins el fort. Si s’hagués escapat, l’assumpte hauria esdevingut clar com la llum del dia, i molt probablement m’haurien format un consell de guerra i afusellat, ja que ningú no era massa indulgent en aquella època.

—Reempreneu el relat —ordenà en Holmes, secament.

—Bé, ens el vàrem endur, l’Abdullah, l’Akbar i jo. Pesava força, en relació amb la seva estatura. En Mahomet Singh es quedà de guàrdia a la porta. Vàrem portar el cos a un lloc que els sikhs ja havien preparat. Era una mica lluny. Un sinuós passadís conduïa fins a una gran sala buida, les parets de maó de la qual estaven esmicolades. El terra s’havia esfondrat en un punt i originava una sepultura natural, on hi deixàrem l’Achmet, el mercader, després de recobrir-lo amb maons solts. Fet això, retornàrem cap al tresor.

»Estava on havia caigut quan l’home havia estat atacat per primer cop. El cofre era el mateix que ara està obert sobre la vostra taula. Hi havia una clau penjada d’un fil de seda lligat a aquest mànec de la part de dalt. L’obrírem, i la llum de la llanterna resplendí sobre una col·lecció de gemmes com les que havia llegit i imaginat quan era un marrec a Pershore. La seva visió ens cegava. Regalats els nostres ulls, les vàrem treure totes i en férem una llista. Hi havia cent quaranta-tres diamants de primera qualitat, inclòs un que havia estat anomenat, segons crec, “el Gran Mogol”, i que era considerat la segona gemma més gran del món. Hi havia també noranta-set maragdes molt fines, i cent setanta robins, alguns dels quals, però, eren petits. Hi havia a més quaranta carboncles, dos-cents deu safirs, seixanta-una àgates i una gran quantitat de beril·les, ònixs, ulls de gat, turqueses i d’altres pedres els noms de les quals desconeixia en aquell moment, per bé que em foren més familiars a partir d’aleshores. A part d’això, hi havia quasi tres-centes perles molt fines, dotze de les quals encastades a una diadema d’or. Per cert que aquestes havien desaparegut de l’arca quan la vaig recuperar.

»Després de comptar les joies, les tornàrem al cofre i les portàrem a l’entrada per mostrar-les al Mahomet Singh. Llavors renovàrem solemnement el nostre jurament de fidelitat als demés i de guardar el secret. Vàrem acordar d’amagar el botí a un lloc segur fins que el país tornés a la calma, i després dividir-lo equitativament entre nosaltres. No era pràctic de dividir-lo en aquell moment, ja que si ens trobaven gemmes com aquelles hi hauria lloc per a la sospita, i ja no existiria secret al fort ni a cap altre indret per tal d’ocultar-les. Així doncs, portàrem l’arca a la mateixa sala on havíem enterrat el cos, i allí, sota alguns maons de la paret millor conservada, vàrem fer un forat i hi ficàrem el tresor. Prenguérem bona nota de l’amagatall, i el dia després vaig dibuixar quatre plànols, un per a cada un, i hi vaig marcar el signe dels quatre a la part inferior, per tal com havíem jurat que cadascú havia d’actuar sempre en benefici de tots perquè ningú no pogués pas prendre cap avantatge. Fou un jurament del qual puc garantir amb la mà al cor que mai no he violat.

»Bé, no cal que us digui, cavallers, com va acabar la sublevació índia. Després que Wilson prengué Delhi i Sir Colin alliberà Lucknow, la part més difícil de l’afer quedà resolta. Aparegueren tropes de refresc, i en Nana Sahib mateix es féu escàpol frontera enllà. Un destacament a les ordres del coronel Greathed atacà Agra i n’expulsà els pandit. La pau semblava establir-se al territori, i tots quatre començàvem a somiar que s’acostava el dia en què podríem sortir amb seguretat amb la nostra part del botí. Tanmateix, les nostres esperances s’esvaïren de sobte quan fórem arrestats per l’assassinat de l’Achmet.

»Tot va anar de la següent manera. Quan el rajà posà les seves joies en mans de l’Achmet, fou perquè sabia que era un home de confiança. La gent de l’est és, però, molt desconfiada, així que el que féu el rajà fou d’enviar un segon criat encara més lleial perquè vigilés el primer. Aquest segon home tenia ordre de no perdre mai de vista l’Achmet, i el seguí com si fos la seva ombra. Aquella nit anava darrere seu, i el veié travessar la porta. Naturalment, va creure que s’havia refugiat al fort, i el dia després provà d’allotjar-s’hi ell també, però no trobà ni rastre de l’Achmet. Aquest fet li resultà tan estrany, que en parlà a un sergent de guies, que ho féu saber al seu torn a un comandant. S’endegà ràpidament una investigació i fou trobat el cos. Així, quan ens crèiem que tot estava a segur, tots quatre fórem detinguts i processats sota l’acusació d’homicidi: tres, perquè vigilàvem la porta aquella nit, i el quart perquè hom l’havia vist en companyia de la víctima. Durant el judici hom no pronuncià ni un mot sobre les joies, per tal com el rajà havia estat destituït i exiliat de l’Índia, de manera que ningú no hi tenia un particular interès. L’homicidi era evident, i es demostrà que tots quatre hi estàvem implicats. Els tres sikhs foren condemnats a cadena perpètua, i jo vaig rebre sentència de mort, si bé la meva pena fou posteriorment commutada a la mateixa que els demés.

»Era una situació ben curiosa aquella en què ens trobàvem. Els quatre teníem les cames encadenades i comptàvem amb molt poques possibilitats d’escapada, alhora que compartíem un secret que ens hauria instal·lat a un palau si haguéssim pogut fer-ne ús. Resultava desesperant de rebre totes les bufetades i puntades de peu de qualsevol pixatinters, menjar arròs i beure aigua, mentre aquella enorme fortuna esperava fora que la recollíssim. La idea hauria pogut tornar-me boig, però sempre he estat un tossut, així que em vaig armar de paciència en espera del moment propici.

»Finalment, semblà arribada l’hora. Vaig ser traslladat d’Agra a Madras, i d’allà a l’illa de Blair, a les Andaman. Hi ha molt pocs condemnats blancs en aquell establiment, i, com sigui que m’havia portat bé des del començament, vaig esdevenir aviat una sort de pres privilegiat. Em varen donar una cabana a Hope Town, a la falda de Mount Harriet, i em deixaren viure pel meu compte. És un lloc espantós i febrós, i les clarianes dels encontorns estaven infestades de nadius caníbals, que eren capaços de llançar-me un dard enverinat a la més mínima oportunitat. Calia cavar, fer recs, plantar nyams i una dotzena de coses més, de manera que estava tot el dia ocupat i per la nit no hi havia massa opció per al lleure. Entre d’altres coses, vaig aprendre a preparar drogues per al metge, i vaig recollir uns rudiments del seu coneixement. Em mantenia sempre atent a qualsevol oportunitat d’escapada, però em trobava a centenars de quilòmetres de qualsevol altra terra i amb prou feines si hi ha vent en aquelles aigües, així que es feia tremendament difícil de fugir.

»El metge, el doctor Somerton, era un jove àgil i esportista, i d’altres joves oficials es reunien alguns vespres a casa seva per jugar a cartes. La infermeria, on jo acostumava de preparar les drogues, estava al costat de la sala d’estar, i ens separava una petita finestra. Sovint, si em trobava sol, apagava el llum de la infermeria i em quedava a sentir-los parlar i a veure’ls jugar. Sóc un gran afeccionat a les cartes, i gairebé m’agradava igual de veure jugar els demés. Hi havia el major Sholto, el capità Morstan i el lloctinent Bromley Brown, que comandaven les tropes natives, i també hi era el metge, a més de dos o tres oficials de la presó… unes mans velles i cautes que jugaven un joc bell, astut i prudent. Una reunió molt agradable, la que solien fer.

»Bé, hi havia un detall que molt aviat em sobtà, i era que els militars acostumaven de perdre sempre i els civils de guanyar. No diria pas que hi hagués cap irregularitat, però de fet hi era. Aquells escarcellers no havien fet res més d’ençà que vivien a les Andaman que no fos jugar a cartes i coneixien el joc dels demés fil per randa, mentre que els altres només jugaven per passar l’estona i tiraven les cartes de qualsevol manera. Nit rere nit els soldats esdevenien cada cop més pobres, i com més pobres més disposats estaven a jugar. El major Sholto era el que menys sort tenia. Al començament pagava amb bitllets i amb or, però aviat hagué de recórrer als talons per altes sumes de diners. De vegades guanyava algunes poques mans, les suficients perquè es fes il·lusions, i tot seguit la mala sort queia sobre ell amb el màxim rigor. Es passava el dia vagant presa de l’abatiment, i arribà a beure més del que fóra aconsellable per a ell.

»Una nit va perdre més calés que mai. Jo era a la meva cabana quan el vaig sentir, amb el capità Morstan, de camí cap a la seva caserna. Aquests dos eren amics íntims i no se separaven mai. El major xerrava de les seves pèrdues.

»—S’ha acabat, Morstan —deia mentre passaven al costat del meu refugi—. Hauré de renunciar. Sóc un home arruïnat.

»—Bestieses, amic meu! —digué l’altre, donant-li uns copets a l’espatlla—. També jo tinc un tràngol delicat, però…

»Això és l’únic que vaig poder sentir, però n’hi hagué prou per a fer-me pensar.

»Un parell de dies després el major Sholto es passejava per la platja, així que vaig tenir ocasió d’enraonar amb ell.

»—M’agradaria conèixer el vostre consell, major —vaig fer.

»—Bé, Small, de què es tracta? —em preguntà, traient-se el cigar dels llavis.

»—M’agradaria saber, senyor, quina és la persona adient a la qual lliurar un tresor amagat. Sé on hi ha mig milió, i, com sigui que no puc pas fer-ne ús, he pensat que el millor potser fóra de portar-lo a l’autoritat competent per tal que limitessin la meva sentència.

»—Mig milió, Small? —exclamà tot bleixant, mirant-me fixament per tal de determinar si parlava de veres.

»—Exactament, senyor… en joies i perles. Està esperant que el vagin a buscar. I el més curiós és que el propietari real és un proscrit i no pot gaudir de les seves propietats, de manera que pertany al primer que el trobi.

»—Al govern, Small —balbucejà—, al govern. —Però ho digué d’una manera vacil·lant, i llavors vaig saber que ja el tenia.

»—Aleshores, senyor, creieu que n’hauria d’informar al governador general? —vaig suggerir amb calma.

»—Bé, bé, no has de fer cap imprudència, o te’n penediries. Cal que m’assabenti de tot, Small. Explica’m els fets.

»Li vaig narrar la història sencera amb alguns canvis, per tal que no pogués identificar els indrets. En acabar, el vaig veure immòbil i pensarós. La vibració del seu llavi m’indicava que s’estava desenvolupant una lluita dintre seu.

»—Això és un afer molt important, Small, —digué finalment—. No en diguis ni un mot a ningú. Ja en tornarem a parlar aviat.

»Dues nits més tard, ell i el seu amic, el capità Morstan, acudiren a la meva cabana protegits per la foscor, amb una llanterna.

»—Vull que el capità Morstan escolti la història dels teus mateixos llavis, Small —va dir.

»La vaig repetir tal com l’havia narrada abans.

»—Sembla versemblant, oi? —va fer—. N’hi ha prou per a posar-se a treballar?

»El capità Morstan assentí amb el cap.

»—Mira, Small —digué el major—. El meu amic i jo n’hem estat parlant i hem arribat a la conclusió que aquest teu secret a penes és un afer de govern, sinó un tema privat que et concerneix a tu i del qual pots disposar, naturalment, com creguis convenient. La qüestió és: quin preu en demanaries? Estem disposats a mirar d’arribar a un acord sobre les condicions. —Provava d’enraonar d’una manera freda i despreocupada, però els ulls li resplendien d’excitació i cobdícia.

»—Pel que a això respecta, cavallers —vaig respondre, mirant també d’aparentar calma, però sentint-me tan nerviós com ell—, només hi ha un pacte que un home en la meva situació pugui fer. Vull que m’ajudeu a restar en llibertat, i que ajudeu també els meus tres companys. Aleshores us agafarem com a socis i us donarem una cinquena part perquè us la repartiu.

»—Hum! —exclamà—. Una cinquena part! No és pas gaire temptador.

»—Equivaldria a cinquanta mil per barba —vaig dir.

»—Però, com podem obtenir la teva llibertat? Saps molt bé que el que ens demanes és impossible.

»—En absolut —vaig replicar—. Hi he pensat fins al darrer detall. L’únic obstacle per a la nostra fugida és que no disposem de cap embarcació per al viatge ni de provisions per a tants dies. A Calcuta i Madras n’està ple, de iots i ioles que ens podrien servir. Vós ens en porteu un. Nosaltres ens ho amanim per abordar-lo de nit, i si ens deixeu desembarcar a qualsevol lloc de la costa índia us haureu guanyat la vostra part del tracte.

»—Si només es tractava d’un… —objectà.

»—O tots, o cap —vaig respondre—. Ho hem jurat. Nosaltres quatre sempre actuem plegats.

»—Ja ho veieu, Morstan —va fer—. En Small és un home de paraula. No abandona els seus amics. Crec que podem confiar en ell.

»—És un assumpte brut —replicà l’altre—. Encara que, com dieu, els diners podrien avalar les nostres graduacions generosament.

»—Bé, Small —digué el major—, suposo que haurem de posar-te a prova. Abans que res hem de verificar, naturalment, l’autenticitat de la teva història. Digues-me on és amagat el cofre i tornaré a l’Índia amb el vaixell d’aquest mes per tal d’investigar el tema.

»—No tan de pressa —vaig fer, refredant-me a mesura que ell s’acalorava—. He de comptar amb el consentiment dels meus tres companys. Ja us he dit que es tracta dels quatre o de cap.

»—Disbarats! —exclamà—. Què hi tenen a veure tres negres amb el nostre pacte?

»—Negres o blaus, són els meus companys, i actuarem tots plegats.

»Bé, l’afer culminà en una segona reunió, a la qual estigueren presents en Mahomet Singh, l’Abdullah Khan i en Dost Akbar. Reconsideràrem el tema, i finalment arribàrem a un acord. Proporcionaríem als dos oficials sengles plànols de la secció del fort d’Agra, amb un senyal que indicaria la paret on estava amagat el tresor. El major Sholto aniria a l’Índia a verificar la nostra història. Si trobava l’arca, la deixaria allí, ens enviaria un petit iot equipat per a un viatge a l’illa de Rutland, la nostra destinació, i finalment tornaria a les seves obligacions. El capità Morstan havia d’arranjar-s’ho per marxar, reunir-se amb nosaltres a Agra per tal d’assistir a la divisió final del tresor i endur-se la seva part i la del major Sholto. Tot això fou segellat pels juraments més solemnes que ningú hagi pogut mai imaginar. Em vaig passar la nit treballant amb tinta i paper, i l’endemà ja tenia fets els dos plànols, marcats amb el signe dels quatre… és a dir, de l’Abdullah, l’Akbar, en Mahomet i jo.

»Bé, cavallers, sé que us canso amb la meva llarga història i que el meu amic Mr. Jones està impacient per ficar-me en lloc segur a la garjola. Abreviaré tant com pugui. El mesquí d’en Sholto anà a l’Índia, però mai no en tornà. El capità Morstan em mostrà el seu nom en una llista de passatgers d’un vaixell-correu poc després. El seu oncle havia mort deixant-li una fortuna, i en Sholto havia deixat l’exèrcit; havia estat capaç de rebaixar-se fins a trair cinc homes com ens havia traït a nosaltres. En Morstan va anar a Agra pocs dies més tard i descobrí, tal com ens temíem, que el tresor havia desaparegut. El poca-vergonya l’havia robat íntegrament sense complir ni una sola de les condicions amb què li havíem venut el secret. Des d’aquell dia només vaig viure pensant en la venjança. Hi pensava de dia i en tenia cura de nit. Esdevingué per a mi una obsessió aclaparadora i absorbent. No em preocupava gens la justícia ni la forca. Fugir, trobar en Sholto, posar-li les mans al coll… aquests eren els meus únics pensaments. Fins i tot el tresor d’Agra s’havia convertit en un aspecte d’importància secundària darrere l’eliminació d’en Sholto.

»Bé, jo m’he proposat moltes coses en aquesta vida, però mai cap que no pogués dur a terme. Però vaig haver de sofrir molts anys fins que arribà el meu dia. Ja us he dit que havia après alguna cosa de medicina. Un dia que el doctor Somerton era al llit amb febre, una colla de condemnats varen recollir un petit nadiu de les Andaman al bosc. Era molt malalt, i s’havia retirat a un indret solitari per morir. Jo em vaig ocupar d’ell, per bé que era tan maligne com una serp jove, i dos mesos després ja s’havia recuperat fins al punt de poder caminar. Aleshores m’agafà una certa estimació i amb prou feines tornava al bosc, sinó que vagarejava sempre pels encontorns de la meva cabana. Vaig aprendre d’ell una mica de la seva llengua, i això contribuí a incrementar la seva afecció per mi.

»En Tonga —aquest era el seu nom— era un bon navegant i tenia una canoa llarga i àmplia. Quan em vaig adonar que em tenia tanta devoció i que faria qualsevol cosa per mi, vaig veure una oportunitat de fugir. En vaig parlar amb ell. Ell hauria de portar la canoa, una nit, a un vell moll que mai no estava vigilat i em recolliria. Li vaig donar instruccions perquè aconseguís unes quantes carabasses d’aigua i força nyams, cocos i batates.

»Mai cap home no ha tingut un company tan fidel com el petit Tonga. La nit convinguda, tenia la barca al moll. Resultà, però, que hi havia un dels guàrdies del penal… el vil Pathan, que mai no havia desaprofitat cap ocasió d’insultar-me i humiliar-me. Sempre li havia jurat venjança, i ara tenia una bona opció. Era com si el fat l’hagués posat en el meu camí per tal que pogués pagar-li el meu deute abans de deixar l’illa. Era assegut a un banc d’esquena a mi, amb la carabina sobre l’espatlla. Vaig buscar una pedra amb què esclafar-li el cervell, però no en vaig veure cap.

»De sobte, un estrany pensament acudí a la meva ment i em mostrà la manera de poder disposar d’una arma. Em vaig ajeure enmig de la fosca i em vaig treure la cama de fusta. En tres salts llargs, vaig caure sobre seu. Es portà la carabina a l’espatlla, però jo el vaig colpejar de ple i li vaig aixafar la zona frontal del crani. Encara es veu l’esquerda a la fusta, conseqüència de l’impacte. Tots dos vàrem caure alhora, perquè jo no vaig poder mantenir l’equilibri, però quan em vaig incorporar el vaig veure estès, inconscient. Vaig anar a cercar la barca, i una hora més tard ja érem en alta mar. En Tonga s’havia endut totes les seves pertinences de terra, amb armes i déus. Entre d’altres coses, portava una llarga llança de bambú i una mena d’estora de coco de les Andaman, amb la qual vaig improvisar una vela. Navegàrem durant deu dies temptant la sort, i a l’onzè vàrem ser recollits per un vaixell mercant que anava de Singapur a Jiddah amb un passatge de pelegrins malais. Era una gent estranya, i en Tonga i jo aviat ens espavilàrem per establir-nos entre ells. Tenien una virtut molt bona: et deixaven tranquil sense fer-te preguntes.

»Bé, si us posava al corrent de totes les aventures que el meu petit amic i jo vàrem viure no m’ho agrairíeu pas, perquè us tindria aquí fins que el sol estigués ben alt. Voltàrem per tot el món, procurant sempre de mantenir-nos allunyats de Londres. Durant tot aquell temps, però, no vaig deixar de pensar en el meu objectiu. Per les nits, somiava amb en Sholto. El vaig matar cent vegades en somnis. Finalment, tres o quatre anys després, ens vàrem trobar a Anglaterra. No vaig tenir massa problemes per a descobrir el parador d’en Sholto, i vaig mirar d’assabentar-me si realment havia trobat el tresor i si encara el tenia. Vaig fer amistat amb qui em podia ajudar —no donaré pas noms, perquè no vull implicar-hi ningú més—, i aviat vaig esbrinar que encara posseïa les joies. Aleshores vaig provar de capturar-lo de diverses maneres, però era força astut, i sempre es feia custodiar per dos guàrdies personals a més dels seus fills i el seu khitmugar.

»Tanmateix, un dia em vaig assabentar que s’estava morint. Vaig acudir al seu jardí a corre-cuita, foll davant la idea que pogués escapolir-se de les meves grapes d’aquella manera, i, a través de la finestra, el vaig veure estirat al llit amb els seus fills al seu costat. Vaig estar temptat d’entrar i provar d’acabar amb tots tres, però llavors vaig veure com li baixava la mandíbula i vaig saber que havia mort. Vaig entrar a la seva cambra aquella mateixa nit, i vaig regirar els seus papers a la recerca d’alguna pista que revelés on havia amagat les nostres joies. No vaig trobar-hi res, així que vaig marxar, ressentit i enfurit com ningú no ho ha estat mai. En marxar, vaig pensar que si mai retrobava els meus amics sikh, els satisfaria de saber que havia deixat algun vestigi del nostre odi. Per tant, vaig escriure el signe dels quatre, tal com ho havia fet al plànol, i l’hi vaig deixar sobre el pit. Era impensable que s’hagués anat a la tomba sense cap record dels homes als quals havia robat i enredat.

»En aquell temps em guanyava la vida exhibint el pobre Tonga a fires i llocs semblants com el caníbal negre. Es menjava carn crua i ballava la dansa de la guerra, de manera que sempre teníem el barret ple de penics al final d’una jornada de treball. Jo continuava amatent a tot allò que passava a l’hostal Pondicherry, i durant uns anys no hi hagué res d’interessant tret que estaven buscant el tresor. Per fi, però, s’esdevingué el que havíem estat esperant tant de temps: havien trobat el tresor. Estava a la part superior de la casa, al laboratori de química de Mr. Bartholomew Sholto. Em vaig presentar al lloc tot seguit i hi vaig fer un cop d’ull, però no vaig veure com podia assolir aquella cambra amb una cama de fusta. M’informaren, però, d’una trapa a la teulada, i també de l’hora en què Mr. Sholto sopava. Em va semblar que me les podria arreglar bé amb en Tonga, així que me’l vaig endur amb una corda llarga lligada a la cintura. Grimpava com un gat, i aviat assolí la teulada, però, dissortadament, en Bartholomew Sholto era encara a la seva habitació. En Tonga va creure que havia actuat intel·ligentment en matar-lo, perquè quan vaig arribar a dalt mitjançant la corda, el vaig veure cofat com un paó. Se sorprengué molt quan el vaig pegar amb l’extrem de la corda i li vaig dir que era un dimoniet sanguinari. Vaig agafar el cofre del tresor, el vaig baixar i a continuació el vaig seguir jo després d’haver deixat el signe dels quatre damunt la taula, per tal d’anunciar que les joies havien tornat a aquells que n’eren mereixedors. En Tonga recollí la corda, tancà la finestra i féu el mateix camí que havia seguit per pujar.

»Crec que no tinc gran cosa més a dir-vos. Jo havia sentit parlar a un barquer de la velocitat de la llanxa d’en Smith, l’Aurora, així que vaig pensar que seria la barca idònia per a la nostra fugida. Vaig anar a veure el vell Smith i li vaig prometre molts calés si ens deixava sans i estalvis al nostre vaixell. Ell pensava, és clar, que hi havia gat amagat, però no coneixia el nostre secret. Tot això és veritat, i si us ho he explicat, cavallers, no ha estat pas per distreure-us —ja que no m’heu fet precisament un favor—, sinó perquè crec que la meva millor defensa consisteix a no ocultar pas res i proclamar en canvi com m’ha tractat el major Sholto i com en sóc, d’innocent, de la mort del seu fill».

—Un relat molt notable —observà en Sherlock Holmes—. Una cloenda digna d’un cas extremament interessant. No hi ha res de nou per a mi en la darrera part de la vostra narració llevat que vàreu portar la vostra pròpia corda. Això, no ho sabia pas. Per cert, tenia entès que en Tonga havia perdut tots els seus dards, però encara se les va compondre per disparar-nos-en un a la barca.

—Els havia perduts tots, senyor, tret d’un que sempre havia estat dins la seva sarbatana.

—Ah, és clar —exclamà en Holmes—. No hi havia pensat pas.

—Hi ha cap altre punt que desitjaríeu que us aclarís? —preguntà el detingut, afablement.

—Crec que no, gràcies —digué el meu company.

—Bé, Holmes —intervingué l’Athelney Jones—, vós sou un home que cal complaure i tots sabem que sou un gran coneixedor del crim. Però el deure és el deure, i he arribat massa lluny en allò que vós i el vostre amic m’heu demanat. Em sentiré molt més tranquil quan tingui el vostre narrador d’històries tancat amb pany i clau. El cotxe ens espera, i hi ha dos inspectors a baix. Us estic molt agraït per la vostra col·laboració. Naturalment, us necessitarem al judici. Bona nit tingueu.

—Bona nit, cavallers —digué en Jonathan Small.

—Vós primer, Small —féu el cautelós Jones mentre abandonaven la sala—. Tindré bon compte que no em bastonegeu pas amb la vostra cama de fusta, en vista de com vàreu tractar aquell cavaller a les illes Andaman.

—Bé, vet ací el final del nostre petit drama —vaig sentenciar, després de romandre una bona estona fumant en silenci—. Molt em temo que aquesta sigui la darrera investigació en què he tingut ocasió d’estudiar els vostres mètodes. Miss Morstan m’ha fet l’honor d’acceptar-me com el seu futur marit.

Ell deixà escapar un trist gemec abans de dir:

—També jo m’ho temia. Realment, no puc pas felicitar-vos.

Em vaig sentir una mica ferit.

—Teniu alguna raó per a desaprovar la meva elecció? —vaig preguntar.

—En absolut. Crec que és una de les joves més encisadores que he conegut mai, i ha resultat molt útil en la tasca que ens ha ocupat. Tenia molta decisió, com ho demostra el fet que guardés el plànol d’Agra d’entre tots els papers del seu pare. Però l’amor és quelcom d’emocional, i el que és emocional s’oposa a la raó veritable i freda que jo sempre anteposo a qualsevol altra cosa. Jo mai no em casaria, per por que predisposés el meu criteri.

—Confio —vaig fer tot rient— que el meu criteri podrà superar aquesta prova. Però sembleu cansat…

—Sí, ja acuso la reacció. Durant una setmana estaré fet un parrac.

—És curiós —vaig observar— com els símptomes que en un altre home consideraria de peresa alternen amb els vostres rampells d’esplèndida energia i vigor.

—Sí —respongué—, en mi hi ha les actituds d’un gran gandul i també les d’un individu força actiu. Sempre penso en aquelles paraules del vell Goethe:

Per cert, a propòsit de l’afer de Norwood, fixeu-vos que tenien, tal com vaig suggerir, un còmplice dins la casa, que no podia ser altre que en Lal Rao, el majordom. Així que en Jones té, de fet, el mèrit exclusiu d’haver pescat un peix amb la seva enorme xarxa.

—La distribució de premis em sembla prou injusta —vaig dir—. Sou vós qui ha fet tota la feina en aquest assumpte. Jo en trec una esposa, en Jones se n’enduu la fama. Què en resta per a vós?

—Per a mi —digué en Sherlock Holmes— encara resta el meu pot de cocaïna. —Dit això, estirà la seva mà llarga i blanca cap al flascó.