Mon cor, com un ocell, feliç voletejava,

planava lliurement entre el cordam;

anava la barca sota un cel ras i clar

com àngel embriac dessota un sol radiant.

Què és aquesta illa negre i apagada? —Citera,

diuen, país d’anomenada en les cançons.

Eldorado banal de vells celibataris.

Mireu-la: tot comptat, és una pobre terra.

—Illa de secrets dolços i festes en el cor!

El fantasma superb de la Venus antiga

plana com un aroma per sobre dels teus mars

i emplena els esperits d’amor i languidesa.

Illa de murtra verda, amb tot de flors descloses,

per sempre venerada per totes les nacions,

en què el sospir dels cors, com les oracions,

giren com un encens sobre un jardí de roses,

com el parrup que mai no cessa del tudó. —Res més

no era, Citera, que un erm molt despullat,

desert tot rocallós torbat per xiscles agres.

Jo hi veia, això no obstant, quelcom de singular!

Un temple, això no ho era, amb ombres emboscades

on la sacerdotessa jove, amiga de les flors,

encès el cos per les calors secretes,

entrebadava el seu vestit a brises fugisseres;

però vet aquí que vorejant de molt a prop la costa

per espantar els ocells amb el velam tan blanc,

vam veure que era una forca de tres pals

que destacava, negra, al cel, com un xiprer.

Ocells d’aire ferotge, parats sobre aquest past,

amb ràbia destruïen un enforcat de dies

clavant el bec impur cada un, com un picot,

en els racons sagnants d’aquella podridura;

tenia els ulls com dos forats, i de la panxa

oberta, els intestins penjaven per les cuixes;

els seus botxins, sadolls de les delícies

horroroses, a cops de bec l’havien caponat.

A sota, una ramada de quadrúpedes gelosos,

amb el musell alçat, girava al seu voltant;

i un animal més gran, al mig de tot, corria

com un executor voltat dels ajudants.

I tu, fill de Citera, fill d’una escena pura,

amb gran silenci sofries els ultratges

com expiant infames homenatges

i les maldats que t’han prohibit la sepultura.

Penjat ridícul, el teu dolor és el meu!

Davant l’aspecte dels membres que et flotaven

vaig tenir basques, com si em pugés fins a les dents

el riu de negre fel de penes molt antigues;

al teu davant, pobre diable de preciós record,

vaig sentir els becs i totes les mandíbules

dels corbs devastadors i les panteres negres

que es recreaven, temps enrere, a trossejar-me el cos.

—El cel era bonic, la mar estava en calma;

per a mi tot va ser negre, sagnant, per sempre més,

ai las!, i vaig sentir, com un sudari espès,

el cos amortallat dins d’una al·legoria.

En aquesta illa, oh Venus!, sols vaig trobar-hi dreta

la idea d’una forca brandant la meva imatge…

—Senyor!, doneu-me, per favor, la força i el coratge

de contemplar-me el cor i el cos sense menyspreu!