En una terra grassa molt plena de cargols,

hi cavaré tot sol una profunda fossa

on pugui encabir a lleure la meva vella ossada

i reposar en l’oblit com un tauró en l’onada.

Odio els testaments com odio les tombes;

més que implorar una llàgrima a aquest món,

de viu en viu convidaria els corbs per què sagnessin

els esquinçalls de ma carcassa immunda.

Oh cucs!, negres companys sense visió ni oïda,

mireu com se us entrega un mort feliç i lliure;

filòsofs vividors, fills de la podridura,

no feu escarafalls i travesseu la despulla:

digueu-me si existeix encara una tortura

per a un cos sense cor, mort entre els morts!