Al llarg del barri vell, amb casalots on pengen

les persianes, abric per a luxúries secretes,

quan bat el sol, cruel, amb redoblada força

als camps i a la ciutat, als blats i a les teulades,

corro a exercir-me sol en il·lusòria esgrima,

flairant per tots cantons els atzars de la rima,

topant amb les paraules com sobre els empedrats,

potser topant amb versos llargament somniats.

Aquest pare nutrici, enemic de clorosis,

desperta versos en els camps com hi desperta roses;

escampa, cel enllà, un qualsevol neguit,

i omple els cervells i els abellers amb mel.

Rejoveneix el qui camina amb crosses

i el torna alegre i dolç com una noia,

i ordena a les collites de créixer i madurar

al cor immortal que sempre vol florida!

Quan, com ho fa un poeta, penetra a les ciutats,

ennobleix el destí de coses molt banals

i es fica com un rei, sense criats ni brama,

a dintre dels palaus i en tots els hospitals.