LXXXIV. L’Irremeiable
I
Una Idea, o Forma, o Ésser
que s’estimba de l’atzur
en Estígia de fanguera
que ni un ull del Cel penetra;
viatger imprudent, un Àngel,
enamorat del deforme
al fons d’un malson enorme
bregant, com un nedador,
i lluitant, fúnebre angoixa!,
contra un immens remolí
que canta com els guillats
i fa bots en les tenebres;
un infeliç encantat
en temptatives estèrils
per fugir d’un munt de rèptils,
buscant clau i claredat;
un damnat que, sense llàntia,
cau d’un avenc que fa olor
de la humitosa fondària,
baixa escales sense rampa,
on monstres viscosos vetllen
amb ulls grans, fosforescents,
que fan la nit molt més fosca
perquè sols se’ls veu a ells;
un barco encallat al pol,
com en trampa cristal·lina,
pensant quin destret fatal
l’ha fet caure en aquest tràngol:
llenç perfecte, emblemes clars
de fortuna irremeiable
que fa pensar que el Diable
fa bé tot allò que fa!
II
Cara-a-cara net i llòbrec
d’un cor que li és un mirall!
Pou de Veritat, pur i negre
on tremola un astre lívid,
far irònic, infernal,
torxa de gràcies satàniques,
sola glòria, únic confort:
—la consciència en el Mal!