Mare dels meus records, amada preferida,

oh tu, tot el meu goig!, oh tu, tot el meu deure!,

mai no t’oblidaràs de les carícies tendres,

la calma de la llar, la màgia de les nits,

mare dels meus records, amada preferida!

Les nits il·luminades per la lluor del foc,

i els vespres al balcó, velats per vapors roses,

com m’era dolç el pit, i el teu cor m’engrescava!

Vam dir-nos, tot sovint, coses per sempre vives,

les nits il·luminades per la lluor del foc.

Que són bonics els sols en càlides vetllades!

Que poderós el cor i que profund l’espai!

Quan m’inclinava a tu, reina de les amades,

em creia respirar la teva sang flairosa.

Que són bonics els sols en càlides vetllades!

La nit s’espesseïa igual que una muralla;

sabia en la foscor la llum de les mirades,

i el teu alè —dolçor!, verí!— me l’empassava,

i t’adormia els peus amb mans amistançades.

La nit s’espesseïa igual que una muralla.

Conec l’art d’evocar les hores més felices,

revisc entre les cuixes teves el passat.

Per què buscar més gràcies llangoroses

fora d’un cos que estimo, fora d’un cor tan dolç?

Conec l’art d’evocar les hores més felices.

Tantes promeses i perfums, petons interminables,

renaixeran d’un pou prohibit per a les sondes

que tenim, com dalt el cel el sol es reanima,

havent tastat el fons de mars pregones?

—Promeses i perfums!, petons interminables!