Cantava l’ànima del vi, un vespre, a la botella:

«A tu t’adreço, Home, oh bon desheretat,

dins la presó de vidre i les ceres vermelles,

un cant tot ple de llum i de fraternitat!

Sé prou quanta fatiga, sobre el pujol en flames,

i sé quanta suor, i quant de sol ardent,

calen per a donar-me esperit i generar-me vida;

però no seré ni un punt ingrat ni malfaent,

car sento un goig immens quan se m’avia

la gorja d’un bebedor malmès pels seus treballs;

i el pit calent de l’home és una dolça tomba

on més a gust estic que en el celler tan fred.

No sents com esclafeixen les cobles del diumenge

i l’esperança em bull, al pit, a batzegades?

Els colzes a la taula, mànigues arromangades,

m’honoraràs i et sentiràs feliç;

encendré els ulls de la muller extasiada;

retornaré al teu fill la força i els colors

i seré, per a aquest fràgil atleta de la vida,

l’oli que envigoreix el cos dels lluitadors.

Em vessaré dins teu, vegetal ambrosia,

llavor molt preciosa del Sembrador eternal,

perquè del nostre amor neixi la poesia

que brotarà vers Déu com una rara flor!».