Sovint la música m’agafa com ho faria un mar!

Cap a la blanca estrella,

sota un sostre de boira, enmig de l’èter vast,

desfaig les veles;

el pit tirat avant i amb els pulmons inflats

com una tela,

escalo el dors d’amuntegades ones

que la nit vela;

sento com vibren dintre meu les passions

d’un barco en pena;

vent favorable, tempesta i convulsions,

em gronxen sobre la gorga immensa.

I, de vegades, fa mar plana:

mirall de la meva defallença.