Estranya deïtat, tan fosca com la nit,

barreja de perfum del mesc i de l’havana,

obra d’algun bruixot, el Faust de la sabana,

harpia amb flanc d’eben, filla de mitjanit,

jo prefereixo a l’opi, al Constance i al Nuits,

el nèctar de ta boca de què l’amor es vana;

quan corren cap a tu els anhels, en caravana,

els teus ulls són cisterna on beuen els neguits.

Pels teus ullassos negres, lluernes del teu cor,

dimoni sens pietat!, no vessis tanta flama,

que no sóc una Estígia que abraci nou vegades,

ai las!, i tampoc puc, Megera llibertina,

per fer-te menys valenta, posar-te en un destret,

al tàrtar del teu llit tornar-me Proserpina!