Hi ha perfums molt potents, que poden penetrar

tota matèria. Diríeu que travessen el vidre fins i tot.

En destapar un cofret que va arribar d’Orient,

amb pany que rondineja, i estrident,

i en un armari qualsevol, en casalot desert,

empolsegat i negre, amb l’agre olor del temps,

es troba de vegades un vell flascó amb memòria,

del qual sorgeix, molt viva, una ànima que torna.

Mil pensaments que hi dormen, crisàl·lides de mort,

tremolen dolçament en tenebrors feixugues,

despleguen bé les ales i volen lliurement,

tenyits de blau, amb llustre d’or i rosa.

Heus-vos aquí el record que gira i que embriaga

en l’aire atribolat; els ulls es tanquen; el Vertigen

agafa l’ànima vençuda i amb força l’empenteja

cap a un abisme fosc de miasmes humans,

i la rebot al caire d’un abisme de segles

en què, Llàtzer pudent, estripant la bolcalla,

es mou espès aquell cadàver espectral

d’un vell amor ja ranci, que encanta, sepulcral.

Així, quan ja m’hauré esborrat de la memòria

dels homes, quan ja m’hauran tirat en un racó

d’un desgraciat calaix, com un flascó tronat,

decrèpit, polsegós, abjecte, brut, viscós,

jo seré el teu taüt, amable pestilència!,

prova del teu vigor i la teva virulència,

verí estimat apariat pels àngels!, licor

que em corroeix, oh vida i mort a l’ànima!