En aquells temps gloriosos en què Teologia

floria amb més ufana, tot plena d’energia,

conten que, un dia, un dels doctors més grans

—després d’haver forçat els cors indiferents,

d’haver-los sacsejat en l’interior més negre,

d’haver-se obert, cap a celestes glòries,

camins ben singulars que ni ell no coneixia,

habitats solament per Esperits molt purs—,

com home que ha pujat massa alt, amb pànic,

va exclamar, portat per un orgull satànic:

«Jesús, bon Jesuset! T’he encimbellat molt alt!

Però si t’hagués fet mal en el punt vulnerable

de l’arnès, la glòria et fóra igual que una vergonya,

i no series altra cosa que un fetus irrisori!».

Llavors va perdre el seny.

L’esclat del sol quedà velat amb un crespó;

i el caos va envair la seva intel·ligència,

abans un temple viu, ple d’ordre i d’opulència,

sota el sostre del qual va haver-hi molt de fast.

El silenci i la nit van instal·lar-se en ell,

com tancats en cripta de clau extraviada.

Va ser, des de llavors, com animal rodaire;

i quan vagava, sense veure res, camps a través,

incapaç de distingir l’estiu de la hivernada,

inútil, brut i lleig com una cosa usada,

movia al goig i la riota la mainada.