La singular mirada de dona molt galant

lliscant sobre nosaltres com ara un raig tot blanc

que l’ondulosa lluna envia al llac frement

quan, indolent, vol remullar-s’hi la bellesa;

l’últim grapat d’escuts als dits d’un jugador,

un petó llibertí de la magra Adelina;

el ritme d’una música manyaga i irritant,

semblant al crit llunyà de la dolor dels homes;

no val més, tot això, ampolla tan profunda,

que els bàlsams penetrants que ta panxa fecunda

guarda al cor alterat del pietós poeta;

li aboques l’esperança, la joventut, la vida

—i orgull, tresor de qualsevol misèria

que ens torna triomfants i molt semblants als Déus!