Toís que t’encrespes fins per damunt l’escot!

Oh rínxols! Perfum ple d’indolència!

Èxtasi! Per poblar al vespre aquesta alcova fosca

amb els records que habiten aquesta cabellera,

vull agitar-la en l’aire igual que un mocador!

L’Àfrica abrusadora, la llangorosa Àsia,

tot un món allunyat, absent, quasi difunt,

viu en la teva pregonesa, bosc d’olor!

Com hi ha esperits que en música naveguen,

el meu esperit, amor!, neda en el teu perfum.

Aniré on l’arbre i on l’home, plens de saba,

a pler s’encanten sota l’ardor dels climes;

sigueu, oh trenes fortes, l’onada que m’emporta!

Portes, mar de banús, un somni que enlluerna,

de veles, remadors, flames i pals:

port sorollós en què el meu cor beu a glopades

grans tots els perfums, i els sons i les colors;

on els vaixells, lliscant enmig de l’or i el moaré,

obren els amples braços per abraçar la glòria

d’un cel molt pur en què tremola una calor sens fi.

Enfonsaré el meu cap, que l’amor embriaga,

en l’oceà tot negre on l’altre s’ha amagat;

i el meu esperit subtil, que l’onatge amanyaga,

sabrà prou com trobar-vos, oh pròspera peresa,

gronxament infinit del lleure perfumat!

Cabells tan blaus, bandera de tenebra estesa,

em feu l’atzur del cel rodó i immens;

en vores com plomoses de grenyes cargolades

m’embriaguen amb urc les sentors barrejades

de l’oli dolç del coco, del mesc i de la brea.

Molt de temps! Per sempre! En la densa crinera

que tens, hi sembrarà la meva mà el robí, la perla i el safir,

per tal com al meu goig no siguis romancera!

Perquè ets l’oasi que he somiat, el recipient

on xuclo, a glops, el vi de la memòria.