Em diuen els teus ulls, tan clars com un cristall:

«Per a tu, insòlit amant, quin mèrit posseeixo?».

—Sigues amable, i calla! El meu cor, que tot l’irrita,

llevat de la innocència de l’animal antic,

no et vol mostrar el seu infernal secret,

mà gronxadora que a llarga son m’invita,

ni la llegenda negra seva, amb flama escrita.

Odio la passió i l’ànima em fa mal!

Siguem amants tranquils. L’Amor, a la garita,

ocult i tenebrós, branda el seu arc fatal.

Conec prou bé els enginys del seu vell arsenal:

horror, crim i follia! —Pàl·lida margarida!

no ets, com ho sóc jo, un sol tardoral,

tu, la tan blanca, la freda Margarida?