Al lector

L’estultícia, l’error, el pecat, l’avarícia,

les portem a l’esperit i ens roseguen el cos,

i alimentem tots els remordiments amables

com els captaires nodreixen els seus polls.

Els pecats són tossuts, covards els penediments;

exigim un bon preu per confessar les culpes,

i alegrement tornem al viarany fangós:

creiem rentar les taques amb llàgrimes vulgars.

Sobre el coixí del mal, Satan el Trismegista

ens gronxa calmament l’esperit encantat,

i el metall ric de la nostra voluntat

tot l’evapora aquest savi alquimista.

El Diable belluga els fils que ens sotraguegen!

En el més repugnant, hi trobem atractius;

fem cada dia un pas avall cap a l’Infern,

sense cap por, per tenebres que puden.

Talment un disbauxat que besa i que devora

el pit martiritzat d’una puta envellida,

robem, com de passada, un plaer clandestí,

i l’espremem igual que una taronja pansida.

Espès, formiguejant, com un milió d’helmints,

al cervell se’ns esplaia un poble de Dimonis,

i, així que respirem, la Mort, riu invisible,

ens baixa pels pulmons amb queixes apagades.

Si la violació, el verí, el punyal, l’incendi,

encara no han brodat amb bella filigrana

l’ordit banal dels tan penosos destins nostres,

és perquè no tenim, ai las!, una ànima gosada.

Però enmig de les panteres, els xacals i les llobes,

els micos, els voltors, les serps i els escorpins,

i els monstres que udolen, que bramen i que repten,

n’hi ha un de molt més lleig, dolent i més ronyós

en el corral infame de tots els nostres vicis!

Encara que no crida ni gesticula gaire,

transformaria el món en un munt de deixalles

i se l’empassaria de grat amb un badall:

l’Avorriment! Amb ulls tot plens d’un plor involuntari

somnia cadafals mentre fuma una pipa.

El coneixes, lector, aquest monstre refinat,

hipòcrita lector, germà que te m’assembles!