XXXVIII. Un fantasma
I. Les tenebres
En les cavernes de tristesa insondable
en què el Destí m’ha relegat fa temps
—allà on no hi entra mai ni un raig amable;
allà on, sol amb la Nit, sorruda amfitriona,
sóc com aquell pintor que un Déu ple de sarcasme
condemna, ai!, a pintar damunt de les tenebres;
lloc en el qual, cuiner de fúnebre apetència,
em bullo el cor per a menjar-me’l bé—,
brilla un instant, s’allarga i es desplega
un espectre tot gràcia i resplendor.
En un aire oriental i somniador,
quan ha arribat a la total grandesa,
hi reconec la visitant sempre xamosa:
és Ella! Negra, i, malgrat tot, lluminosa.
II. El perfum
Lector, has respirat mai,
embriagat i amb lenta llepolia
el gra d’encens que emplena les esglésies
o el musc inveterat d’una bosseta?
Encant profund, de màgia que aliena
i fa tornar al present allò passat!
Així l’amant, en cos que l’enamora
cull del record la flor que més adora.
Dels seus cabells espessos i lleugers,
saquet d’olor, encenser d’alcova,
pujava una sentor, salvatge i forta,
i dels vestits, vellut o mussolina,
tot impregnats de jovenesa pura,
naixia un bell perfum de folradura.
III. El marc
Com un bon marc agrega a la pintura
—tot i que sigui d’un pinzell lloat—
un no sé què d’estrany i d’encantat
en separar-la de la gran natura,
així metalls, joiells, moblam i dauradura
s’adeien justament amb sa bellesa rara;
res no cegava l’excel·lència clara
i tot semblava fer-li de bordura.
I fins hauríeu dit que, de vegades,
creia que tot volia amar-la; negava
la nuesa, voluptuosament,
en els petons del setí i la roba blanca;
lenta o feixuga, a cada moviment
era la gràcia pueril del mico dalt la branca.
IV. El retrat
La Mort, la Malaltia, han convertit en cendres
el foc que per a nosaltres un dia va cremar.
D’aquests ulls grans, fervents i tendres,
d’aquesta boca en què es negà el meu cor,
d’aquells petons tan forts com el dictam,
d’aquells transports com vives resplendors,
què en queda? És horrorós, ànima meva!,
només un dibuix pàl·lid, tres colors,
que mor, igual que jo, en aïllament
que el Temps, vell injuriós i sangonera,
refrega cada dia amb ala molt grollera…
Negre assassí de l’Art i de la Vida,
mai no m’arrabassaràs de la memòria
aquella que em va ser delícia i glòria!