Als sinuosos plecs d’antigues capitals,

en què tot, fins l’horror, gira com per encantament,

espio, seguint els meus humors fatals, obedient,

éssers molt singulars, encantadors, decrèpits.

Aquests monstres trencats fa molt de temps varen ser dones,

com Eponina o Lais! Monstres trencats, amb una gepa

o retorçats: amem-los! Són ànimes, amb tot.

Sota faldilles foradades i amb roba com el glaç,

corren amunt, sota el flagell de vents inics,

fremint a causa del soroll estrepitós dels cotxes,

serrant amb el maluc, igual que una relíquia,

bosses brodades amb flors o amb jeroglífics;

troten, semblants en tota cosa a marionetes,

i s’arrosseguen, igual que els animals ferits,

o ballen, sense voler ballar, com campanetes tristes

en què es penja un Dimoni sens pietat! Trencades

com estan, tenen l’esguard agut com la barrina,

els ulls brillants com pous en què dorm l’aigua

en plena nit, i els ulls divins de la noieta jove

que se sorprèn i riu de tot el que és brillant.

—Heu observat que molts taüts de velles

són quasi tan petits com els taüts dels nens?

Fica la sàvia Mort en caixes que s’assemblen

un símbol de regust captivador i estrany,

i sempre que entreveig una fantasma dèbil

creuant el quadre de París, que formigueja,

tinc sempre la impressió que aquesta criatura

fràgil se’n va molt dolçament cap a un bressol

novell, a menys que, pensant en la geometria,

no m’afiguri, en veure els membres dislocats,

quantes vegades caldrà que l’artesà variï

la forma de la caixa per encabir-les dins.

—Són ulls com pous fets d’un milió de llàgrimes,

gresols que un ferro refredat ha recobert de làmines…

Són ulls misteriosos amb invencible encant

per a qui ha mamat en l’Infortuni auster!

Vestal enamorada del ja difunt Frascati;

sacerdotessa de Talia, ai las!, de nom que sap

només l’apuntador, ja mort; celebritat

que va ombrejar, fa temps, un Tívoli en florida,

totes m’engresquen!, però entre aquestes criatures fràgils

n’hi algunes quantes que, canviant la pena en mel,

han dit a l’Abnegació que els donava les ales:

«Hipógrif poderós, emporta-te’m al cel!».

L’una, per culpa de la pàtria experta en la dissort,

una altra un feix de planys per culpa de l’espòs,

una altra, a causa del seu fill Madona traspassada,

haurien fet un riu, de tantes llàgrimes vessades!

Quantes que n’he seguit, ah, sí!, d’aquestes velles!

Una, entre d’altres, a l’hora de la posta, quan el sol

tenyeix el cel de sang amb ferides vermelles,

seia, pensosa i retirada, allà en un banc,

per escoltar un d’aquells concerts, rics de fanfara,

amb què els soldats, sovint, inunden els jardins,

i que, en els vespres d’or en què un es sent renéixer,

vessen un punt d’heroisme al cor dels ciutadans.

I aquella, encara dreta, amb urc, seguint el ritme,

xuclava amb avidesa aquell himne de guerra;

obria els ulls, sovint, com una àguila vella;

tenia el front de marbre, com fet per al llorer!

Així camineu totes, estoiques, sense plany,

bo i travessant el torb de les ciutats convulses,

mares de cor que sagna, santes o prostitutes,

amb noms que l’un i l’altre van gloriar antany.

Vosaltres que vau ser gràcia o bé la glòria,

no us reconeix ningú! Un embriac que passa,

l’incivil, va i us ofèn amb una amor que és irrisòria;

un nen us estalona i salta, maliciós i vil.

Ombres tot rebregades, tímides d’existir,

amb el cap cot, porugues, aneu seguint els murs;

i ningú no us saluda, destins estrafolaris!

Bocins d’humanitat, madures per a l’etern!

Però jo, que lluny estant tendrament us espio

amb ull inquiet, mirant les insegures passes,

com si jo fos el vostre pare, oh meravella!,

gaudeixo, a la insabuda, de plaers clandestins:

veig com se us esbatanen els juvenils desficis,

i els dies que heu perdut, somorts o lluminosos;

mon cor, multiplicat, frueix dels vostres vicis!

l’ànima em resplendeix de les vostres virtuts!

Runa! Família meva! Cervells emparentats amb mi!

Cada vespre us dedico un solemnial adéu!

Qui sap demà on sereu, octogenàries Eves,

que afeixuguen les urpes espantoses de Déu!