XI. La mala sort
Per aixecar un pes tan feixuc,
Sísif, caldria el teu coratge!
Encara que hi posem molt de mestratge,
immens és l’Art, el Temps és curt.
Lluny de les tombes celebrades,
el cor, com un tambor endolat,
pica una marxa funerària
camí d’un cementiri entotsolat.
—Més d’una joia és enterrada
en les tenebres i l’oblit,
lluny de l’aixada i l’escorcoll;
més d’una flor escampa a desgrat
un perfum dolç com un secret
en les profundes soledats.