Quan Don Joan va davallar vers l’ona subterrània

després de donar l’òbol a Caront, un pobre

mendicant, com Antístenes, de mirada orgullosa,

amb braç venjatiu i fort va empunyar els rems.

Mostrant els pits caiguts, amb robes entreobertes,

dones es colltorçaven al negre firmament

i, com ramat espès de víctimes ofertes,

deixaven al darrere un llarg remugament.

Sganarelle, rient, reclamava les pagues

mentre Don Lluís, amb dit tentinejant,

mostrava a tots els morts vagant a les riberes

el fill audaç que va escarnir-li el front empolvorat.

Estremida pel dol, la casta i magra Elvira,

vora l’espòs malèvol que també va ser amant,

semblava reclamar-li un somriure magnífic

que lluís la tendresa del jurament primer.

Enterc dins l’armadura, un homenàs de pedra

duia el timó, fendint el mar espès;

tranquil l’heroi, recalcat en l’espasa,

contemplava el deixant, sense fer cas de res.