Jo sóc igual que el rei d’un país molt plujós,

molt ric però impotent, jove però molt vell,

que, menyspreant honors que els preceptors li fan,

els gossos l’avorreixen, també tot animal.

Res no li fa il·lusió, ni el falcó ni la presa,

ni el seu poble que es mor davant el seu balcó.

Del bufó preferit la balada grotesca

ja no distreu la ment d’aquest malalt cruel;

el llit amb flors de llirs se li canvia en tomba

i dames que veuen els prínceps de bon ull

no saben què posar-se, ja fos el més impúdic,

per arrencar un somriure a aquest jove esquelet.

El saviàs que li fabrica l’or mai no ha pogut

extirpar-li de l’ésser l’element corromput;

i ni amb els banys de sang que vénen dels romans

—i sempre rememoren, de vells, els qui governen—

no ha pogut fer reviure aquest cadàver balb

que no duu sang al cos, ans l’aigua de l’oblit.