Té un pit exuberant, és una dona bella,

que fica al got de vi la seva cabellera.

Les urpes de l’amor i els verins de les timbes,

tot li llisca, i s’hi esmussa, per la pell de granit.

Fa burla de la Mort i es mofa de l’Orgia;

monstres de mans que graten i seguen tot el dia,

i han respectat, amb tot, en les perfídies seves,

la ruda majestat d’un cos tot gosadia.

Camina com deessa i jeu com una sultana;

practica, en el plaer, la fe mahometana,

i amb braços ben oberts, amb sina molt ufana,

convoca amb la mirada la raça dels humans.

Es pensa, ho sap —aquesta verge estèril,

forçosa, malgrat tot, per tal que rutlli el món—,

que un cos ben fet és com un do sublim

que aconsegueix perdó per qualsevol infàmia.

No sap res de l’Infern, tampoc del Purgatori;

i quan li vingui l’hora d’entrar en la negra Nit,

es mirarà tranquil·la el rostre de la Mort

igual que ho fa un nadó: sense odi ni neguit.