D’aquell terrible paisatge,

com cap mortal mai no n’ha vist,

aquest matí, encara, la imatge

llunyana i vaga, em fa feliç.

Plens són els somnis de miracles!

Per un caprici peculiar

vaig expulsar, dels espectacles,

el vegetal irregular;

pintor orgullós del meu enginy,

assaboria en el meu quadre

l’extasiant monotonia

de l’aigua, el marbre i el metall.

Babel d’escales i d’arcades,

era un palau com infinit,

tot ple d’estanys i de cascades

banyats en or mat o brunyit;

i saltants d’aigua molt pesants,

talment cortines de cristall,

se sostenien, ben llampants,

sobre muralles de metall.

No el arbres, si de columnates,

estanys dorments es rodejaven,

en què les nàiades gegants

com ara dones es miraven.

S’obrien llenços d’aigua blava

enmig de molls rosats i verds,

enllà de milions de llegües

fins als confins de l’univers;

eren com pedres inaudites

i un màgic flux; eren miralls

immensos que s’enlluernaven

de tot allò que eren reflex.

Indiferents i taciturnes

aigües del Ganges, en el cel,

vessaven joies de les urnes

en uns avencs de diamants.

Enginyer amic dels encanteris,

feia, amb la meva voluntat,

per sota un túnel de joiells

passar un Atlàntic dominat;

i tot, inclòs el color negre,

semblava clar, net, irisat;

el líquid incrustava molta glòria

a dins del raig cristal·litzat.

Cap astre, fet i fet, ni cap vestigi

de llum, ni el sol ponent,

no il·luminava aquest prodigi

que, sol, lluïa amb foc potent.

Damunt les mòbils meravelles

planava (quina terrible novetat;

per als ulls tot, i res per a les orelles!)

una quietud d’eternitat.

Obrint de nou els ulls com dues flames,

he vist l’horror de la cabana,

i he sentit, en retornar-me el seny,

l’urc dels neguits malvats que tinc;

el pèndol de tan fúnebre tonada

tocava les dotze brutalment,

i el cel vessava maltempsada

sobre aquest món d’ensopiment.