Riu de l’oblit, Rubens, jardí de la peresa,

coixí de carn frescosa on no es pot estimar,

però en què la vida bull i corre sens parar,

com l’aire dins el cel i dins el mar el mar;

Da Vinci, mirall profund ple de penombra,

on àngels tot galans, amb un somriure dolç

carregat de misteri, apareixen a l’ombra

dels pins i les geleres que tanquen el país;

Rembrandt, trist hospital ple de murmuris,

decorat solament amb un crucifix gran,

on brolla la pregària, plorant, de la immundícia,

travessat bruscament per un raig hivernal;

Miquel Àngel, lloc imprecís en què es barregen

els Hèrcules i els Crists; allà on es drecen, decidits,

fantasmes poderosos que a la llum del crepuscle

s’esquincen la mortalla tot estirant els dits;

ires de boxador, desvergonyiments de faune,

tu que vas saber agafar allò bell dels cràpules,

cor ple d’orgull, home esblaimat i feble,

Puget, emperador nostàlgic dels forçats;

Watteau, aquest carnaval on tot de cors il·lustres

vaguen com papallones fulgents, amunt i avall,

decorats frescos i lleugers, il·luminats per llustres

que impregnen de follia els giratombs del ball;

Goya, malson tot ple de coses ignorades,

amb fetus que es recouen enmig de les orgies,

velles que es miren al mirall, noietes nues

que tempten els dimonis ajustant-se els mitjons;

Delacroix, llac sangós ple d’àngels maliciosos,

ombrejat per avetosa verda tot el temps,

allà on, en cels tristois, fanfares molt estranyes

passen com un sospir de Weber ofegat;

malediccions, blasfèmies, queixes, plors,

èxtasis, crits, i aquests Te Deum

com un eco redit per laberints a mils,

opi diví per al cor dels mortals!

Crit repetit per mils de sentinelles,

ordre cantat per mils de portaveus;

far flamejant sobre mil ciutadelles,

crida de caçadors perduts en boscos grans!

Car no podem donar-vos, verament, Senyor,

testimoni més bo de la dignitat nostra

que aquest ardent sanglot que, inacabable, corre

fins que mor a la riba de vostra eternitat!