En els gravats d’anatomia

que es veuen als molls empolsegats,

on tot de llibres cadavèrics

dormen com una mòmia secular,

dibuixos en els quals la gravetat

i el bon saber d’un vell artista,

per bé que la matèria n’era trista,

Bellesa han aportat,

s’hi veu, i és cosa que completa

el misteriós horror,

tot d’Esquelets, gent espellada

que caven com els pagesos.

D’aquesta terra que llaureu,

fúnebres i resignats bracers,

de tot l’esforç de l’esquenada

i els vostres músculs despullats,

digueu, quina collita estranya

—forçats sortits, diríem, d’un carner—

colliu?, a quin pagès li abastireu la casa i el graner?

Voleu —emblema horrible i clar

d’una fatalitat despietada—

mostrar que ni tan sols dins el fossar

se’ns garanteix el son promès;

que és traïdor amb nosaltres el No-res;

que tot també la Mort, menteix,

i que de forma sempiterna

ai las!, caldrà, potser

en un país que no sabem,

cavar una terra molt esquerpa,

pitjar una fanga de molt pes

amb peu sagnant i despullat?