Jo sóc bella, oh mortals, com un somni de pedra,

i el pit que tinc, en què tothom s’ha trasbalsat per torns,

s’ha fet per inspirar un amor als poetes

etern i silenciós, igual que la matèria.

Senyorejo l’atzur com esfinx incompresa;

uneixo un cor de neu a la blancor dels cignes;

odio el moviment que desplaça les línies,

no vesso mai cap llàgrima i tampoc no ric mai.

En veure’m el posat majestuós que tinc,

que sembla manllevat als monuments més grans,

poetes malmetran el temps en recerques austeres;

que tinc, per fascinar aquests amants tan dòcils,

uns miralls impol·luts, que tot ho fan més bell:

els ulls, uns ulls molt grans, de resplendors eternes!