La meva dona és morta: ja sóc lliure!

Puc beure, doncs, ben bé fins rebentar.

Quan arribava a casa sense un ral,

els crits que feia em feien mal.

Sóc tan feliç com ho és un rei;

l’aire és molt pur, el cel és admirable…

Vàrem passar un estiu que s’hi assemblava,

llavors que em vaig enamorar!

A aquesta horrible set que m’esgarria,

per sadollar-se, li caldria

més vi que no cabria

al teu taüt —i em quedo curt:

al fons d’un pou la vaig tirar,

i encara vaig posar-hi, a sobre,

totes les pedres del brocal.

—Faré un esforç, l’he d’oblidar!

En nom d’una tendra promesa

que res podria deslligar,

per tal de reconciliar-nos,

com als bons temps d’embriaguesa,

vaig implorar-li una trobada

un vespre, en una ruta obscura.

I va venir-hi —oh folla criatura!

Tots estem folls, si fa no fa!

Encara feia goig, amb mida,

però fatigada de debò:

jo l’estimava molt; per això

vaig dir-li: «A millor vida!».

Costa d’entendre. Ha gosat mai,

cap embriac, el més canalla,

afigurar-se, en mòrbides vesprades,

que muda el vi en una mortalla?

Els cràpules aquests, invulnerables,

forts com una màquina d’acer,

mai no han sabut, ni estiu ni hivern,

què era l’amor més veritable:

els maleïts estratagemes,

les corts d’alarmes infernals,

fioles de verí, i els devessalls,

sorolls d’ossada i de cadenes!

—Ara sóc lliure i ja tinc pau!,

aquesta nit aniré trompa;

sense remordiment ni pompa

em ficaré a dins del catau

i claparé com ho faria un gos!

Carros de rodes molt feixugues

amb tot de pedres i de brossa,

vagons de màquines rabiüdes,

poden atabalar-me com voldran

i migpartir-me; no em fa pena!

Que jo me’n foto, com de Déu,

i del Diable i de la Santa Cena!