Aquesta nit la lluna somnia amb més peresa,

voltada de coixins, igual que una bellesa

que amb mà distreta i lleu acaricia,

abans no li entri el son, la línia dels seus pits;

sobre el dors setinat per les allaus molt blanes

es lliura, com morint-se, a llargs defalliments,

i escampa els ulls damunt visions molt blanques

que pugen en l’atzur igual que un floriment.

Quan sobre aquesta terra, amb lleures decandits

deixa escapar, a vegades, una furtiva llàgrima,

un poeta devot, que és enemic del son,

en el clos de la mà recull la clara llàgrima,

que fa, com un tros d’òpal, reflexos irisats,

i se la fica al cor, molt lluny dels ulls del sol.