Com ésser viu, ufana de molt noble estatura,

amb el seu ram de flors, el mocador i els guants,

presenta la indolència i la desimboltura

d’una coqueta magra, amb aire extravagant.

Va veure’s mai, al ball, tan elegant cintura?

La roba exagerada, amb règia volada,

s’escampa abundantment sobre uns peus secs, premsats

per sabatetes historiades, boniques com les flors.

Les randes desplegades entorn de les clavícules

com rierol lasciu que es frega en el rocam,

púdicament defensen de farses molt ridícules

els fúnebres encants que volen amagar.

Els ulls profunds són fets de buit i de tenebres,

i el cap, amb flors de molt de gust cofat,

es gronxa blanament en vèrtebres molt febles,

encant d’un res de res follament decorat!

De tu diran uns quants que ets com caricatura,

perquè no saben res, amants embriacs de carn,

de l’elegància sense nom de la humana armadura.

Però respons, ossada gran, al meu gust exigent.

Véns a torbar, amb ganyota poderosa,

la festa de la Vida? O algun desig molt vell,

burxant-te encara la vivent carcassa,

crèdul t’empeny al sàbat del Plaer?

Amb cants de violí, amb foc de bugia,

esperes fer escampar un malson burleta

i vens per demanar que algun torrent d’orgia

faci més fresc l’infern que t’il·lumina el cor?

Inesgotable pou de faltes i ximplesa,

alambic immortal d’un dolor molt antic!

En l’entrellat corbat de les costelles teves

hi veig, encara errant, l’àspid insaciable.

Per dir la veritat, temo que la coqueteria

teva no trobi un premi digne de l’esforç

que fas; quin cor mortal sabria entendre la ironia?

Les màgies de l’horror només captiven el més forts!

L’abisme dels teus ulls, ple d’hòrrides pensades,

ja vessa de vertigen: i els balladors prudents

contemplaran només amb nàusea i arcades

el riure intemporal de trenta dues dents.

Amb tot, qui no ha abraçat, un illa, un esquelet?

Qui no s’ha alimentat de coses d’un sepulcre?

Què importen els perfums, vestits i parament?

Només fa escarafalls qui es creu una bellesa.

Baiadera sense nas, irresistible puta,

digues a aquests balladors que es fan els primmirats:

«Espavilats, malgrat les pólvores i la pintura alt llavis,

tots feu pudor de mort! Esquelets olorosos,

Antínous marcits, dandis de rostre imberbe,

cadàvers maquillats, lovelaces canosos,

la marxa triomfal de la dansa macabra

us arrossega a llocs del tot desconeguts!

Dels molls més freds del Sena al Ganges flamejant

salta el ramat mortal i s’extasia; no veu

que, en un forat del sostre, la trompeta de l’Àngel

sinistrament es bada com un negre trabuc.

En tota estació, sota tot sol, la Mort t’admira

per les contorsions, risible Humanitat,

i tot sovint, com tu, perfumada de mirra,

barreja amb la ironia la teva insanitat!».