Mira’ls, ànima meva; són de debò horrorosos,

semblants als maniquís i vagament ridículs;

com els somnàmbuls, singulars i terribles;

clavant no se sap on els globus tenebrosos.

Abandonats del tot per la divina espurna,

com si miressin lluny, van amb els ulls alçats

al cel; no els veureu mai que al paviment

inclinin, somniadors, els caps afeixugats.

Així van travessant el negre il·limitat,

germà de l’eternal silenci. Oh, ciutat!,

mentre tu cantes, crides i rius al voltant nostre,

enamorada del plaer fins a l’atrocitat, mira!,

jo faig igual com ells, però més embajanit

em dic: què hi busquen, en el Cel, tots aquests cecs?