«D’on us ve, digueu, aquesta pena estranya

que puja com el mar damunt el negre i despullat escull?».

—Quan el cor nostre ja té enllestida la verema,

viure és un mal. És un secret que no ignora ningú,

una dolor molt simple i gens misteriosa

i, com la vostra joia, visible per a tothom.

Deixeu, doncs, d’indagar, oh bella curiosa,

per més dolça que sigui la vostra veu, calleu!

Calleu, cor ignorant, ànima arrabassada!

Boca de pueril somriure! Més que la Vida,

la Mort ens lliga amb uns lligams subtils.

Deixeu que m’embriagui el cor una mentida

i que m’enfonsi, com en somni, als vostres ulls,

i dormi amb molta son a l’ombra de les pestanyes vostres!