En terres calcinades, cendroses, sense verd,

un dia que em planyia a la natura

i m’esmolava al cor la daga, a poc a poc,

dels pensaments, vagant a l’aventura

vaig veure que em baixava al cap, a ple migdia,

un núvol fúnebre i molt gran, un núvol de tempesta,

portant un escamot de dimonis viciosos

semblants a molts de nans cruels i curiosos.

Es van parar, llavors, mirant-me fredament,

i, igual que vianants que es miren un guillat,

els vaig sentir que reien i es deien l’un a l’altre,

tot fent-se molts senyals i fent l’ullet:

«Mirem-la ben a lleure, la caricatura,

aquesta ombra d’Hamlet, de rara positura,

mirar indecís, la cabellera al vent.

No us fa molta tristor, de veure aquest brivall,

captaire, poca-solta, histrió de vacances,

que, atès que representa el seu paper com cal,

pretén interessar, cantant les seves penes,

les àguiles i els grills, les flors i els rierols,

i recitar a grans crits llargues tirades públiques

a nosaltres i tot, autors d’aquestes rúbriques?».

Hauria prou (el meu orgull és alt com les muntanyes,

domina la tempesta i el crit de molts dimonis)

girat, tot simplement, la testa sobirana,

si no hagués jo albirat entre la colla obscena

—un crim que no va fer que trontollés ni el sol!—

la reina del meu cor, d’insòlita mirada,

que reia, ella també, ma trista desventura

i els feia, ara i adés, una carícia impura.