Quan t’hagis adormit, oh tenebrosa meva,

al fons d’un mausoleu tot ell de marbre negre,

sense cap altra estada, ni cap allotjament,

que un panteó plujós i un mal fossar a la terra;

i quan la llosa aixafi el pit que ara tremola

i aquests malucs vençuts per la indolència amable,

i li prohibeixi al cor desig i bategada

i els peus no facin ja cap cursa agosarada,

la tomba, confident del meu somni infinit

(perquè la tomba sempre entendrà el poeta),

durant les llargues nits en què el son m’és prohibit,

dirà: «De què et serveix, cortesana imperfecta,

no haver sabut mai res del que ploren els morts?».

—I el cuc, com un remordiment, rosegarà el teu cos.