Quan, seguint un decret de potències supremes,

en el món ensopit apareix el Poeta,

la mare, espantada, amb paraules blasfemes

aixeca els punys a Déu, que en té pietat:

«Ah! Hagués parit un niu ple d’escurçons

en comptes d’alletar aquest poca cosa!

Maleïda la nit de plaers molt efímers

en què al ventre vaig concebre la meva expiació!

Ja que vas escollir-me entre totes les dones

per ésser el menyspreu d’un marit infeliç,

i que no m’és permès de rebotre a les flames,

com missiva d’amor, aquest monstre esquifit,

faré caure el teu odi, un odi que aclapara,

en l’estri maleït de les teves maldats,

retorçaré tan bé aquell arbre miserable,

que no li creixeran mai més els brots tan empestats!».

Així torna a empassar-se l’escuma del seu odi,

i, incapaç de comprendre els designis eterns,

prepara ella mateixa, al fons de la Gehenna,

fogueres consagrades als seus crims maternals.

Però, a l’empara d’un Àngel invisible,

l’Infant desheretat s’embriaga de sol,

i en tot allò que beu i en tot allò que menja

hi troba l’ambrosia i el nèctar vermellós.

S’enjogassa amb el vent i parla amb la gropada,

i l’exalta, tot cantant, el camí de la creu;

i l’Esperit que el segueix en tal pelegrinatge

plora de veure’l feliç com un ocell de bosc.

Tots els qui vol amar se’l miren amb temença,

o bé, enardits en veure’l ple de calma,

lluiten per arrencar-li un gest de defallença

i assagen damunt seu la seva crueltat.

En el pa i en el vi que li estan destinats,

hi barregen cendra i gargalls fastigosos;

llancen, molt hipòcrites, allò que ell ha tocat,

s’acusen de petjar aquells llocs que ha trepitjat.

La seva dona crida per places i carrers:

«Si em troba, doncs, prou bella per honrar-me,

exerciré l’ofici dels ídols més antics

i em faré pintar d’or, com ells, altra vegada;

m’atiparé de nards, d’encens, també de mirra,

de genuflexions, de carn i molt de vi,

per tal de saber si en un cor que m’admira,

sóc capaç d’usurpar l’homenatge diví!

I quan m’hauré cansat d’aquesta farsa impia,

l’agafaré amb mans frèvoles i fortes;

i les ungles que tinc, com ungles d’una harpia,

trobaran un camí fins arribar al seu cor.

Igual que un ocellet que tremola i palpita

li arrencaré del pit aquest cor tan vermell,

i, per tal que s’assadolli la bèstia favorita,

l’hi llançaré per terra tot plena de despit!».

Alça el Poeta, enllà del Gel, els braços pietosos,

serè, i li sembla veure-hi un tron majestuós,

i les vastes clarors del seu esperit lúcid

el priven de la imatge de pobles enfurits:

«Beneït sies, Déu meu, que atorgues patiment

com un remei diví a les nostres impureses,

com la més bona i la més pura essència

que prepara els més forts a santes voluptats!

Jo sé que guardes un racó per al Poeta

als estatges joiosos de les santes Legions,

i que l’has convidat a la festa immutable

dels Trons i les Virtuts, i les Dominacions.

Jo sé que aquest dolor és l’única noblesa

que no pot mossegar la terra ni l’infern,

i sé que per trenar-me la mística corona

hauré de domar el món, tant com el temps.

Però les joies perdudes de l’antiga Palmira,

metalls desconeguts, les perles de la mar

encastades per Tu, no bastarien

per a una diadema tal, tan clara i resplendent,

perquè serà només de llum molt neta

pouada al sant fogar dels raigs originals,

i els ulls mortals, amb tota l’esplendor,

no són sinó miralls queixosos i entelats!».