M’és grat de sortir de tant en tant de la lluita viva i apassionada de la ciutat per airejar els pulmons i l’esperit davant el desig renovador de les nostres encontrades. Poder constatar cada dia més viva la flama de l’ideal i veure cada dia més palès l’esperit nacionalista de la nostra soferta pagesia.

El Govern de Catalunya seguirà d’una manera invariable el camí que s’ha traçat, comptant amb l’ajut i l’assistència de l’opinió pública. Tots vosaltres ja sabeu els entrebancs que s’ha intentat posar a la llei de Contractes de Conreu, que no és res més que un pas endavant per a regular els pactes entre els amos de la terra i els qui la treballen. No és la reforma agrària: és un règim de menys injustícia. La Revolució va començar sobre la propietat de la terra, i acabarà en el mateix problema.

Des de el primer moment vàrem dir que la Llei a què em refereixo seria aplicada. No fa tres dies que el Parlament de Catalunya va aprovar el Reglament que la irregula.

Els propietaris, doncs, hauran de subjectar-se a complir aquesta Llei, i us dic que vosaltres també. (Unes veu: Ho farem!). Inexorablement. (Més veus: Sí, si!).

Les Lleis que tenim no satisfan les apetències renovadores del nostre esperit en l’ordre econòmic, polític i social, i cada dia les voldríem més avançades, i quan aquestes fossin realitat, en voldríem d’altres que bo fossin més, perquè el progrés és infinit. Però tenim la responsabilitat del Govern i no ens podem precipitar, per no trobar-nos en el cas d’un estat de força que ens obligués a tornar enrera, o no enfrontar-nos sobtadament amb la total estructura del món establert.

Mantindrem l’Ordre Públic. Obligarem els propietaris a complir la Llei i també sancionarem amb l’energia que calgui el abusos que puguin cometre els nostres amics. Jo no em lliuraré mai a la passió ni a la populatxeria, i tinc a orgull enfrontar-me amb els meus si aquests s’equivoquen.

Hem d’estabilitzar la consciència ciutadana per tal que es desenvolupi normalment l’estat de fet aconseguit pel Parlament de Catalunya i pel nostre Estatut, que és minvat, que hem de millorar, però que no hem de comprometre.

La política general espanyola està en un moment de confusió. Vénen dies d’intranquil·litat, potser. A mi no em fan por.

Els postulats del 14 d’abril van desapareixent. Elements que havien hagut de fugir amb la instauració de la República, volen tornar a manar per enfonsar-nos en la indignitat i l’oprobi.

Abans perdrem la vida! (Clamorosa ovació).

Hi ha actualment una lluita de violència, d’intriga i de forcejament per apoderar-se del Poder, i prop d’ell hi ha els enemics de la República.

Catalunya és fidel al règim estatutari, però entengui’s bé: no per això hipotecarà el seu esdevenidor magnífic.

Farem honor a la nostra història i a la nostra paraula, i res ni ningú no podrà res contra Catalunya. Per això necessitem disciplina i fidelitat.

Si als dirigents els treuen, per desbordament de la passió o de la impaciència, el dret d’imposar la tàctica, ordenar els reglaments i les ofensives, donar el to i les ordres en l’oportunitat i en el lloc i sobre el terreny que creguin més adequat, ja no els queda fes a fer, i més val que ho deixin. (Crits de visca Companys!).