Jaume Comte

Jaume Comte era una altra mena d’home. D’una cultura inferior a Alba, era un patriota cent per cent com el seu company. Alba era un home de laboratori disposat en tot moment —com ho demostrà amb la seva mort— a sortir al carrer. Comte era exclusivament un home d’acció, un lluitador abrandat. Sense voler-lo ofendre, sinó ben al contrari, diríem que Jaume Comte era un il·luminat.

El cap del Partit Català Proletari —partit extremista en catalanisme i extremista en l’ordre social— era empordanès. La seva vida fou una vida de sacrificis per Catalunya. Algun dia el seu nom servirà de bandera. Una bandera digna i racial. Nosaltres el veiem com el Rafael Casanova dels nostres temps. Però un Rafael Casanova autèntic. Més autèntic i amb un contingut humà, social, patriòtic, més viu, més veritable que el de l’heroi —més o menys autèntic— que té l’estàtua a la Ronda de Sant Pere.

Jaume Comte sofrí per Catalunya tota mena de martiris i privacions. I no ho diem en sentit figurat, sinó en sentit real, tràgicament real. Del famós intent de Garraf, en temps de la dictadura, ell fou acusat com el principal dirigent. En tots els moments Jaume Comte sabé mantenir-se en una actitud més digna del que, per humanitat, podia exigir-se-li. Tota la gamma de suplicis penitenciaris, tot el repertori de martiris policíacs, tots els procediments salvatges que la humanitat hagi pogut imaginar-se, foren posats en pràctica damunt d’ell. Jaume Comte ho resistí tot. Ni la policia, ni els jutges, ni el presidi no pogueren fer-lo tòrcer. La seva integritat física rebé tota mena d’atacs. La seva integritat moral, però, fou indestructible fins a l’hora de la seva mort.

Recordem encara aquella nit tràgica i indignant a l’arribada dels presos de Garraf, acabada de promulgar l’amnistia. Una gran gentada acudí a rebre aquells nois que venien de presidi per servir un ideal. La policia es desfermà contra la multitud. I Jaume Comte, que tornava físicament desfet del penal, arribà a casa seva amb el cap badat d’un cop de sabre.

La seva vida fou això.

Quan es proclamà la República i Catalunya aconseguí el règim autonòmic, Jaume Comte podia ocupar —perquè se’ls havia ben guanyats— càrrecs d’honor i de confiança. Però Comte no transigí. No havia transigit davant els adversaris que el martiritzaven, menys podia transigir davant una promesa de tranquil·litat i benestar. I Comte continuà a l’oposició. Continuà lluitant. Sempre, però, disposat a servir qui fos que volgués servir Catalunya. I per això la nit del 6 d’octubre ocupà el seu lloc al Centre de Dependents mentre que molts d’aquells que l’havien acusat de foll i d’abrandat restaven covardament a casa, esperant els esdeveniments i disposats, amb tota seguretat, a cotitzar-se els primers si la victòria somreia…

Jaume Comte i Manuel G. Alba restaran, després de morts, com dos exemples simbòlics. Darrera d’ells, els patriotes anònims que també caigueren. I llur mort ha de constituir un «Jo acuso» perenne per a aquells qui algun dia traficaren amb els ideals com havien traficat amb tantes coses…