El poble no fallà
Després dels fets de la nit del 6 d’octubre s’ha dit que havia caigut damunt del poble de Catalunya el pitjor dels estigmes: s’ha dit que el poble català fou covard. I això és injust. El poble que volia i exigia la revolució, no solament no pot ésser acusat de covard, sinó que cal dir que complí dignament el seu deure; Si el moviment fracassà, la culpa no fou d’ell.
El 6 d’octubre Estat Català comptava amb un nucli importantíssim de ciutadans armats i disciplinats. Possiblement, un tant per cent d’aquells homes que la tarda i la nit del 6 d’octubre es passejaren per Barcelona amb l’arma a l’espatlla haurien fallat en un moment decisiu. La immensa majoria, però, haurien seguit i haurien actuat al carrer si qui podia fer-ho —no volem ara escatir-ho— els ho hagués ordenat. Hem dit disciplinats, i potser ho foren a l’excés. La disciplina precisament els portà a la derrota. La disciplina de no acatar altres ordres que les emanades del «generalíssim», que mentre deia a les forces concentrades en diversos locals de la ciutat —Novetats, Coliseum, Olympia, etc.— que no donessin un pas, que es mantinguessin a l’expectativa, demanava desesperadament per ràdio, l’auxili de la gent del camp. Un detall: als llocs de concentració de forces revolucionàries no hi havia ràdio.
No, no pot acusar-se de covardia aquelles Joventuts d’Estat Català que quan sortiren al carrer amb l’arma a l’espatlla sabien el que significava. No pot acusar-se’ls de covardia, perquè la majoria d’ells —sempre hi ha excepcions— en assabentar-se a primeres hores del matí que tot estava perdut, llançaren amb ira les armes. La majoria d’aquelles Joventuts mobilitzades, haurien lluitat si se’ls hagués manat lluitar. Però se les tingué recloses, nervioses, impacients, i l’única ordre que se’ls donà, després de dir-los durant tota la nit que tot anava bé, fou d’abandonar les armes.
No, no pot ésser acusat de covardia el poble que estigué representat al Centre de Dependents. Les Joventuts d’Estat Català, que tenien armes, acataven una disciplina que els impedia obrar per compte propi. I els qui no tenien armes, com els del Centre de Dependents, com el conglomerat de l’Aliança Obrera, o lluitaren fins al límit o hagueren d’abandonar la revolta per manca de mitjans de lluita. No, el poble no pot ésser acusat. El poble hauria respost, el poble va respondre. Els qui no respongueren foren els dirigents del moviment. I en l’aspecte bèl·lic, com que aquesta direcció anava a càrrec d’un «generalíssim», damunt seu cau la responsabilitat material del fracàs del moviment.