Quin era el pensament de Lluís Companys?

En un dels seus admirables articles, Antoni Rovira i Virgili, comentant els fets del 6 d’octubre, deia: «L’error cabdal de molts comentaristes d’avui és de prescindir de la greu amenaça que, d’un any ençà, es dreçava contra l’autonomia de Catalunya. Davant aquesta amenaça, la conducta dels partits catalans i dels homes de la Generalitat haurà estat hàbil o inhàbil, bona o dolenta. No és ben bé hora de discutir-ho, perquè encara no es pot discutir amb ple coneixement de tots els fets. Però fins admetent que hi J hagués hagut, almenys en certes hores, imprudència o obcecació, no és lícit a ningú de passar per alt que la causa profunda de tot va ésser sentir-se amenaçats per l’animadversió de les dretes d’Espanya. Aquest sentiment podia inspirar una tàctica o una altra. Però era un sentiment real i poderós, a vegades obsessionant i enervant».

Ens sembla tan interessant aquest fragment, que hem volgut reproduir-lo en aquest llibre. En efecte, podrà discutir-se l’encert o el desencert del moviment del 6 d’octubre. El que no pot discutir-se és que aquell moviment d’una manera o altra havia de produir-se fatalment.

¿Quin era el pensament de, Lluís Companys en decidir-se a donar el cop polític? Ho ignorem. Aquesta és una incògnita que ningú sinó ell no podrà aclarir. Les persones que li són més afectes i que amb ell han conviscut llargues hores de meditació no ho han posat en clar. En aquest aspecte Lluís Companys s’ha mantingut inexpugnable. ¿Creia en la possibilitat d’un nou més d’abril, pacífic i eufòric? ¿Creia, al contrari, que caldria una revolució cruenta per a assolir la victòria? ¿Creia fatalment que s’anava a perdre tot?

Fos quin fos el seu convenciment íntim, una cosa és per nosaltres descomptada. Lluís Companys no podia fer altra cosa que el que va fer. El dilema era aquest: o sublevar-se contra el caire feixistitzant que prenia la República o resignar-se a ésser desposseït violentament del càrrec pel poble de Catalunya. La seva dignitat política, els seus sentiments democràtics, l’obligaven a triar, i la tria no era difícil. O donar compliment a la voluntat del poble, o posar-se en contra d’aquesta voluntat. I Companys, amb esperit de sacrifici o amb esperances de triomfar —això no ho sabem—, va sotmetre’s a la voluntat popular.