Miquel Badia i Jaume Comte

El divendres a la tarda Miquel Badia es presentà al Centre de Dependents. La seva visita estava relacionada amb les gestions fetes per alguns dirigents del Centre disconformes amb l’actitud dels elements del Partit Proletari. Anava a gestionar que el local dels dependents fos abandonat; censurà la forma amb què els elements del P. C. P. se n’havien apoderat, i demanà, finalment, per Jaume Comte, amb el qual feia temps que no es parlava. Aquest, que es trobava a la casa, comparegué. Badia li digué que el moviment revolucionari a Espanya no prenia com era d’esperar, i que, llevat d’uns petits incidents sense importància a Madrid, només hi havia revolta a Oviedo, cap on el Govern trametia grans contingents de forces de l’exèrcit. Badia sustentà el criteri que ja que Espanya no s’alçava, Catalunya havia de restar a l’expectativa. Creia que a Catalunya —on teníem un Govern d’esquerres— no podia fer-se altra cosa que prestar suport a la protesta del poble d’Espanya, però mai ésser els iniciadors d’un moviment el resultat del qual no es veia prou clar. Jaume Comte i els seus ames insistiren en la necessitat de llançar-se al carrer, i Badia els recomanà una mica de paciència, perquè —afegí— quan fóra l’hora ja se’ls avisaria. Afegí que, si arribava aquell cas, comptava i amb forces suficients per a fer front, tot deixant entreveure que no confiava massa en els «escamots». Cal vigilar el moviment —continuà— per tal que no se n’aprofitin elements situats al marge de la Generalitat.

La conversa, en aquests termes, durà una bona estona. Badia —potser en el fons identificat amb el criteri dels seus contraopinants— insistí que tot el moviment havia d’ésser una cosa coordinada, que Dencàs en tenia la direcció absoluta, i acabà dient que si ell es llançava al carrer com volien fer aquells amb els quals parlava, seria immediatament desqualificat pel Govern de la Generalitat. I exclamà: Tant de bo jo em trobés a l’oposició com vosaltres! I recordà una vegada més que estava subordinat a les ordres de Dencàs. Demanà novament que fos desocupat el Centre, i mentre Jaume Comte l’acompanyava fins a la porta, Badia digué que aquella nit no havia de passar res, que tothom podia anar a descansar. Jaume Comte l’acomiadà amb un «A reveure», i tot seguit dirigí una vibrant arenga als concurrents dient-los que l’optimisme era la impressió general. Que aquella nit no havia de passar res, i que amb un grup que es quedés de guàrdia al Centre durant la nit n’hi havia prou.