Finals de segle XIX
El 6 d’octubre del 1934 ha vingut a afegir una data més a les moltes que formen la història de Catalunya en el període que va des de finals del segle xix fins els nostres dies. Catalunya ha estat, en el que va de segle xx, la preocupació constant dels governs espanyols, i entorn d’ella ha girat gairebé sempre la política espanyola.
És interessant, per tant, no solament als catalans, sinó a tots els espanyols, conèixer —ni que sigui d’una manera brevíssima a través d’aquest llibre modestíssim— el curs seguit pel catalanisme, iniciat romànticament, des dels temps de la seva aparició —renaixement de les lletres catalanes— fins els nostres dies, en què el catalanisme ha deixat d’ésser una cosa romàntica per a esdevenir un comú denominador de gairebé totes les idees i tendències polítiques i socials.
Un dels precursors del catalanisme —un catalanisme sense personalitat, un catalanisme que podríem qualificar de provincià— fou Manyer i Flaquer, defensor del «provincialisme» de Balmes, profundament conservador.
En un estudi de la personalitat de Manyer i Flaquer són comentades les cartes que l’il·lustre escriptor adreçà al sacerdot publicista mossèn Collell. En aquelles cartes Manyer estableix les bases del regionalisme tradicionalista. En unes altres que adreçà a Núñez de Arce, Manyer presenta el seu regionalisme com una cosa profundament catalana. Afirma, després, que és el millor programa nacional d’Espanya, i acaba presentant-lo com el fet característic de l’evolució europea. Les seves cartes adreçades a mossèn Collell, reunides sota el títol general de El Catalanismo, són defensades pel capellà escriptor en el seu setmanari La Veu de Montserrat sense arribar mai, però, a l’estridència, i sempre amb permís de l’autoritat eclesiàstica.
Manyer, esclau de l’ambient de l’època, diu en les seves cartes a Núñez de Arce: «Para el catalan, el hablar es, en general, la satisfacción de una necesidad mas o menos molesta, y por es te motivo son muchas las personas del Principado que pasan días enteros sin pronunciar mas que media docena de palabras y no pocas las que, cuando se ven precisadas a hablar, lo hacen de la manera mas lacónica posible y se incomodan cuando se les obliga a decir más de lo estrictamente necesario». I diu al prevere Collell: «El catalan podria llegar a ser un Demóstenes, pero no sera nunca un Cicerón y mucho menos un Castelar».
Les afirmacions epistolars de Manyer i Flaquer sobre la llengua catalana no eren altra cosa que el reflex de l’opinió, generalitzada en aquells temps, que la llengua catalana —el renaixement de la qual no podia sospitar-se— no servia per a pronunciar un gran discurs. No obstant, Manyer i Flaquer realitzà una intensa campanya des de les pàgines del vell Brusi. Tot i la seva concepció limitada sobre les possibilitats de la llengua catalana, el seu conservadorisme i el seu afecte a la dinastia, deia en un dels seus articles: «¡Queremos —perquè Manyer escrivia en castellà— para el individuo y para las entidades políticas que ha creado espontáneamente el curso de la historia, toda la libertad y toda la independencia compatibles con la ley moral, es decir, con la ley divina. Queremos la unión entre estas entidades que las evoluciones históricas han convertido en una misma familia, mas no la uniformidad del regimiento, ni mucho menos la del hospicio, que es a la que aspiran los centralizadores. Éstos quieren reducirnos a esta unidad típica del hospiciano que condena a los pueblos al raquitismo, al escrofulismo físico e intelectual y los hace incapaces de oponer resistencia alguna a las arbitrariedades de los que disponen del poder central y de sus agentes en todas las esferas administrativas!».
Les teories exposades per Manyer en les seves cartes que el vigatà mossèn Collell analitza des de les pàgines del seu setmanari, constitueixen, de fet, l’inici d’un afany de reivindicació dels catalans. En aquella època fa la seva aparició un nou personatge que ha de jugar un paper important dintre del catalanisme: Narcís Verdaguer i Callis. Seminarista —el catalanisme, com pot veure’s, fou iniciat per elements conservadors, tradicionalistes— i col·laborador de La Veu de Montserrat. El bisbe Morgades li oferí de pagar-li els estudis eclesiàstics a Roma, però ell refusà l’oferiment i es traslladà a Barcelona, on, després d’intervenir en una assemblea convocada per Valentí Almirall —de la qual assemblea parlarem després— ingressà al Centre Escolar Catalanista que havia d’influir considerablement en el moviment polític futur.
En aquella època no existia en els catalans el sentiment nacional que tanta força havia d’adquirir amb el temps. Existia, però, un esperit de reivindicació, un afany de llibertat, que, controlat per elements reaccionaris, no passà mai d’ésser un moviment provincianista «ben entès», com ha estat qualificada la lluita pel reconeixement d’uns drets limitats i d’una personalitat més limitada, encara, a Catalunya.