Comença el tiroteig

El Govern sopà al mateix Palau, a l’avant-despatx de la Presidència. A la secretaria —és a dir, a la cambra del costat— s’improvisà una taula perquè poguéssim sopar les comptades persones que —a part dels mossos de l’Esquadra que havien iniciat la guàrdia i la vigilància de l’edifici— ens havíem quedat dins en tancar les portes del Palau.

L’Ajuntament anava a reunir-se en sessió extraordinària d’un moment a l’altre. Els telèfons de la casa no paraven un moment. De tots els indrets de Catalunya arribaven notícies optimistes. Els Ajuntaments s’adherien al nou règim i no es tenia notícia de cap incident ni intent d’oposició. Tot el que a Barcelona era inquietud era eufòria en la majoria dels pobles. El nostre sopar —dificultats materials derivades de la vaga general— trigava. Les emocions no ens havien fet perdre la gana, i l’entrada dels cambrers era esperada amb una certa impaciència. Finalment, amb posat triomfal entrà un cambrer amb una magnífica sopera fumejant. I encara no havia servit un parell de comensals, un espetec formidable de trets va sorprendre’ls. Pel que semblava, aquells trets no eren gaire lluny d’on ens trobàvem. Més tard bo vàrem saber. Eren a la Plaça de la República. Eren també al carrer de Sant Honorat, on donaven les finestres del nostre menjador improvisat.

Què havia passat? ¿I aquella resposta del general Batet?